Club 7 Cinema

A Sitges 2012, Holy Motors, de Leos Carax, ha guanyat els premis de Millor Pel·lícula i Millor Direcció, el Premi José Luis Guarner de la Crítica i el Méliès d’Argent. Sens dubte, n’ha estat la gran triomfadora. Permeteu que, tot seguit, reprodueixi el que en vaig publicar el 23 de maig, a Vilaweb a Canes:

Quatre ratlles per a parlar de Holy Motors, de Leos Carax, la gran marcianada projectada fins ara a la Competició. Com és possible que una pel·lícula sense cap ni peus arribi a fascinar en tanta manera? Si a penes té argument, on rau la força que capta poderosament l’atenció de l’espectador? Doncs en l’específic cinematogràfic, en el lirisme de les seves imatges, en el bagatge de romanticisme que supura a les seves escenes. Carax ha agafat l’actor Denis Lavant, l’ha fet pujar a una limusina que recorre París i al decurs de vint-i-quatre hores, li fa prendre identitats diverses, amb l’ajut del maquillatge. El vehicle va aturant-se en diverses parades, en cadascuna de les quals és successivament una vella pidolaire, un especialista d’efectes especials cinematogràfics, el personatge “Merda” del seu episodi de Tòquio, un pare de família que recull la filla adolescent en una festa, un home al llit de mort… i de camí, va trobant ara Eva Mendes, ara Michell Piccoli, ara Kylie Minogue…  El cineasta és capaç de posar en escena una dansa ciber-eròtica o una mena de pictòrica pietà blasfema, emular un lipdub dins d’una església medieval o passejar uns sòssies dels seus amants del Pont Neuf per l’interior dels antics i fantasmagòrics magatzems de La Samaritaine en un número musical tan emotiu com divertits resulten no pocs dels gags que van apareixent al llarg del metratge. Obra lliure, autoreferencial, radicalment desacomplexada, ha esdevingut evidentment en el film trencador de Canes 2012 que, en general, està resultant força convencional.