Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 d'agost de 2009
0 comentaris

De Guardans, lliureu-nos-en Senyor! I de Tresserras? I de CiU?

Al Diari de Girona del 14 d’agost de 2009, llegeixo unes declaracions de l’inefable mercenari Ignasi Guardans, que el diari ha fet bé de titular de manera molt eloqüent: “És absurd pensar que el bon cinema és només el minoritari”.

Recordem que el 2 d’agost de 2009 i al diari El Punt, amb l’article Contra els petits pressupostos, Àngel Quintana advertia, entre altres coses que Mentre el cinema català festeja que va bé i prepara la seva llei particular, a Madrid es preparen per posar en crisi la seva idiosincràsia. I al mateix mitjà, al cap de ben pocs dies, Imma Merino reblava el clau a Contra el cinema pobre, en què l’autora reclamava que també tenen dret a existir propostes que, amb més ambició estètica que econòmica, no tenen una rendibilitat en taquilla, però que contribueixen a la diversitat cultural i a l’art cinematogràfic i que, a més, acostumen a ser les que circulen pel món a través de festivals, universitats i centres culturals.

El 10 d’agost de 2009, Jordi Roigé -exdirector general de Política Lingüística de la Generalitat, periodista, productor i membre de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC)- publicava, a El Periódico, l’article El jardí d’Ignasi Guardans, en el qual, entre altres coses llegim: Els nous responsables de la cinematografia espanyola insisteixen que l’únic que justifica el suport públic al cinema és la defensa de la diversitat cultural. Fins aquí bé. Es dóna suport a la cultura, no a la indústria. (..) Però les mesures de Madrid encara aixequen molts recels, precisament, entre aquells productors que practiquen a diari «la diversitat cultural». És a dir, que veuen amenaçat aquell cinema que no es regeix estrictament pels estàndards comercials i que, per tant, es produeix amb recursos limitats. (..) Una altra preocupació és la llengua. Es reduiran les ajudes a les pel·lícules rodades en català, basc o gallec. Confirmant el que Àngel Quintana havia denunciat, Roigé afirma: La Generalitat està elaborant pel seu compte una llei pròpia, i la irrupció del ministeri ha alterat tots els terminis i continguts previs de la llei catalana.

Tanmateix, segons un article que Bernat Salvà va publicar a l’Avui del 23 de juny de 2009, Guardans s’emmiralla en l’ICIC. I segons s’hi explica, el director de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC), Antoni Lladó, destaca la bona sintonia i diàleg entre ICIC i ICAA des que està presidit per Ignasi Guardans. És més -permeteu que ho remarqui-: Antoni Lladó, apunta que hi haurà molta coordinació en les noves legislacions estatal i autonòmica, i de fet, moltes coses de la nova ordre ministerial ja estaven funcionant a Catalunya. És que a les darreres setmanes s’ha perdut la bona sintonia i diàleg? És que Lladó i Tresserras baden? És que els cineastes i productors catalans, en fer números s’equivoquen? És que un home sensible a la llengua catalana com Roigé menteix o tregiversa les coses? En tot cas, l’Avui no en diu res. No n’ha dit res més. Callen. Calla la línia editorial, callen a la redacció i callen els opinadors cinematogràfics de la casa. Alguns estan de vacances; altres, no. És que potser el rebombori de què Quintana i Roigé es fan ressó respon a alguna cosa que l’Avui considera no interessant? Ah!, I a El Periódico, la línia editorial no n’ha dit tampoc ni mu, com tampoc ho han fet els seus opinadors cinematogràfics -fóra bó que el seu crack opinador hi digués la seva, perquè és un home radicalment independent de clans i no té cap lligam amb productors/productores, que jo sàpiga-.

Avui, Àngel Quintana torna a la càrrega, des de la seva quinzenal secció dominical al diari El Punt: L’aparador de Locarno. Aprofita la projecció internacional que han tingut produccions de casa nostra en aquell certamen suís, per advertir del pedregar per on ens du Guardans: Mentre discuteixo sobre la situació amb un dels cineastes independents que han signat la carta -es refereix a una carta oberta titulada “Cineastas contra la orden” (Déu n’hi do, també, el nom de la cosa!)-, aquest em demostra que si s’hagués aplicat la nova política de subvencions del ministeri cap de les pel·lícules projectades a Locarno s’hauria pogut realitzar.

Les qüestions que hi ha sobre la taula són greus. És hora que el conseller Tresserras es pronunciï i doni garanties que la normativa espanyola no perjudicarà ni la qualitat, ni la quantitat, ni la identitat, ni la difusió de les obres cinematogràfiques que es creïn al nostre país. O bé que hi planti cara. En nom d’una entesa Guardans-Lladó, Montilla-Zapatero, Generalitat-Gobierno de España, no hem de renunciar ni a un cèntim d’euro, ni a cap obra d’un autor de casa nostra. No ens ho podem permetre. El conseller Tresserras ha plantejat tard la Llei catalana del cinema, amb una estratègia política ambígua -ell queda molt bé amb un projecte digne de la seva alçada intel·lectual, sabent tanmateix que serà un altre govern qui haurà d’aplicar el que en quedi finalment de la seva proposta-, i ara, abans fins i tot que la Llei catalana del cinema entri en debat al Parlament, Madrid ja li canvia les regles del joc. Cal doncs que Tresserras estigui a l’alçada de les circumstàncies, amb una resposta política contundent: s’hi juga la credibilitat, del tot.

I CiU, a què juga? El cinema a casa nostra ha pagat molt car, durant els anys de Pujol que, en àmbits de poder del sector, hi hagués gent d’una mentalitat nefasta per a la cultura cinematogràfica -com Enric Canals, per exemple-. Ara, Ignasi Guardans -encara militant de la formació- fa evident que aquella mentalitat persisteix. Si CiU aspira a retornar al govern, val més que revisi tots els fronts en què va fracassar anteriorment. I el del cinema n’és un: un fracàs que ha fet molt mal a la cultura catalana, per com l’audiovisual és clau a l’època que vivim. Per tant, si és cert el que adverteixen Quintana, Merino i Roigé, si tenen raó els de la carta, CiU hauria d’expulsar immediatament Guardans: s’hi juguen la credibilitat en aquest àmbit -sobretot s’hi juguen que algú pugui arribar a fer l’esforç de creure que no repetiran el desastre-.

Permeteu que, finalment, recuperi dues entrevistes que El Periódico va fer a Guardans, en les quals més eloqüents no poden ser les respostes: Olga Pereda l’entrevista el 27.07.2009 i Fidel Masreal, també, el 22.07.2009.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!