Club 7 Cinema

Antiviral, de Brandon Cronenberg, ha fet bons els pronòstics segons els quals aquells que són fills de cineastes molt estimats a Sitges, ho tenen bé per ser al palmarès. És el cas de Jennifer Lynch (filla de l’admirat David Lynch), que el 2008 va veure com la seva Surveillance era guardonada com a Millor Pel·lícula i enguany ha arreplegat un Premi Especial del Jurat i el Premi al Millor Actor (V. D’Onofrio), amb Chained. En el cas del fill de David Cronenberg, els reconeixements han estat en els anomenats premis co-laterals: Premi Citizen Kane al Millor Director Novell, que atorga el Jurat dels premis de la Crítica, i el Premi del Jurat del Carnet Jove. I no ha de sorprendre, perquè més enllà dels “pronòstics” esmentats, Antiviral té molts ingredients per haver fet forat en un festival com Sitges. Permeteu que reprodueixi aquí el comentari que en vaig publicar el 20 de maig:

Opera prima del fill de David Cronenberg, Antiviral, és ben bé això, el debut del fill de son pare. Ja no és que hagi pogut comptar amb privilegiats mitjans de producció, sinó que el noi deixa ben clar que vol seguir les passes paternes, oferint-nos, amb la sofisticació tecnològica del cinema d’avui en dia, un producte hereu (o emulació) dels de la primera època de David Cronenberg. Res a dir-hi, si no fos que un bon plantejament argumental s’empantanega sense remei en un desenvolupament recargolat, en què no deixen d’aparèixer inconnexes i perdudes referències a l’imaginari del progenitor d’en Brandon Cronenberg.

A Antiviral es construeix de manera força competent un món futur, en què la dèria de la gent pels famosos ha creat uns mercats avui en dia impensables. Pots anar a botigues on, mitjançant la instrumentalització genètica, es van creant teixits musculars a partir de cèl·lules dels famosos i, per tant, pots comprar-hi un tall de “carn” de l’estrella a qui tens més devoció, per a menjar-te’l . O pots visitar una clínica especialitzada a injectar virus prèviament covats en el cos d’una de les figures que veus constantment en revistes i tanques publicitàries o, per descomptat, a la televisió. Esclar que, si hi ha mercat, també cobdícia. I tothom mira de treure’n suc. Les empreses del sector recorren a totes les estratègies possibles: controlen els famosos, breguen per les exclusivitats, practiquen l’espionatge industrial, lliguen curt els seus tècnics… Però aquests professionals tenen a les mans la possibilitat de fer el seu propi tràfic (clandestí)… I això és el que entrampa el protagonista, emmalaltit des de la primera imatge del film, perquè desvia virus de la clínica, tot injectant-se’ls al propi cos.

Un cop establert el context i presentada la història… Com s’ha de continuar? I aquí ve el problema. D’una banda, aquest protagonista (Caleb Landry Jones) ha d’esbrinar les causes que han dut a la mort anunciada d’una estrella a qui ell va injectar virus (injectant-se’n ell també, de passada) i, de mica en mica, va topant amb gent que apunten cap a diversos caps de possibles trames. Ell, entre uns i altres, hi navega i la pel·lícula, també, sense decidir-se a ser un simple thriller fantacientífic, ni una divagació per un univers neo-cronenberguià. Resultat: un reguitzell d’imatges, sovint esquitxades amb litres de sang, onirisme de cos entubat que forma part d’una màquina, brots de violència paroxística, decorats blancs immaculats que esperen òbviament ser tacats, casa enigmàtica amb doctor especial, manipulacions genètiques que aturen màquines, pantalles que donen cara als virus…