«Una petita joia del cinema d’animació», «Drama infantil pintat a mà d’una bellesa exquisida», ens en diuen (respectivament, Fabien Lemercier [1] i Siddhant Adlakha [2]), de Le Corset — Iron Boy, del francès Louis Clichy, amb sengles articles que val molt la pena de llegir (ens informen de la trama, els vincles personals de l’autor amb l’història que s’hi explica, com està feta… i et fan venir ganes, amb emoció, de córrer a veure aquesta pel·lícula -si més no, a mi, que no soc gaire de veure films d’animació-. A més a més, són textos magníficament escrits!).

Basada en la pròpia experiència personal d’aquest animador, Le Corset segueix un noiet d’11 anys que ha de portar una cotilla ortopèdica perquè es tomba, just quan enceta l’aventura de l’adolescència…

De Louis CLICHY, Le Corset — Iron Boy.

Producció: França, Bèlgica. Amb les veus de: Gary Clichy (Christophe), Rod Paradot, Brune Moulin (Clara), Dimitri Colas, Aurélie Vassort, Alexandre Astier, Jean-Pascal Zadi.

Sinopsi: En una granja al cor de la Beauce, en Christophe, d’11 anys, segueix els passos del seu pare. Però a l’escola, a casa, al tractor, en Christophe s’inclina… i cau. Es veu obligat a portar una cotilla ortopèdica per poder caminar dret. Mentre la granja travessa moments difícils, en Christophe creix com pot. Descobreix la música i coneix la Clara, amb qui tot sembla possible.

Més informació: en aquest blog: Un Certain Regard 2026 | als webs oficials, Festival de Canes 2026 · Un Certain Regard i Festival de Cinema d’Animació d’Annecy 2026.

Ressons de Canes 2026:

[1] Fabien Lemercier, a Cineuropa: Una petita joia del cinema d’animació.

(..) Als deu anys, tens grans somnis: vols demostrar que ja ets gran i, sovint, fer sentir orgullosos els teus pares. Però per a en Christophe, a l’inici del curs 1986-1987, al cor de les planes de la Beauce (el graner de França), on la seva família regenta una granja, tot comença a anar malament, començant pel seu cos, que s’inclina de manera tan incontrolable que no para de caure i acaba destrossant el tractor de la granja durant la seva primera lliçó de conducció. És la vida d’aquest preadolescent tan entranyable la que Louis Clichy ha decidit retratar al llarg de tres anys a la miraculosa Iron Boy, una petita joia del cinema d’animació presentada a la secció Un Certain Regard del 79è Festival de Canes.

«Parlem d’una bona cotilla ortopèdica!» És una cotilla metàl·lica Milwaukee que li cobreix el cos fins sota la barbeta —fet que li val tota mena de comentaris burletes a l’escola («Robocop») i l’aïlla completament—, i que en Christophe ara ha de portar dia i nit. Es converteix en una autèntica càrrega que al noi (que de vegades fa d’escolà) li costa suportar, tant físicament com psicològicament, però que, tanmateix, li obre una via d’escapament inesperada: convertir-se en el passador de pàgines d’en Michel, el bondadós organista de l’església de Neuvy-en-Beauce. Aquesta evasió li ofereix una nova manera de veure el món que, amb el temps, es transforma en un profund aprenentatge musical, mentre que la manca absoluta de comunicació amb el seu pare —la granja del qual, fortament endeutada, viu al límit i depèn de les collites— arriba a extrems cada cop més dolorosos. A mesura que en Christophe s’acosta als tretze anys, apareix també una estrella fugaç, la Clara, que li accelera el batec del cor… I, en secret, el noi descobreix una mena de superpoder… Però, a la vida, sempre podem escollir allò que volem?

Amb un domini magistral del ritme narratiu (en un guió coescrit amb Franck Salomé), que avança amb pas ferm i es manté constantment centrat en el protagonista, Louis Clichy dirigeix una pel·lícula deliciosa, tan commovedora com el Rèquiem de Gabriel Fauré —que té un paper important dins la trama— i tan divertida com pot arribar a ser la incòmoda transició cap a l’adolescència. Però, sobretot, gràcies a la senzillesa i la puresa de la seva animació, Iron Boy desplega una poesia de la realitat alhora fantàstica, celestial i terrenal, sense deixar per això d’abordar qüestions serioses amb una gran subtilesa: la vocació, l’espasa de Dàmocles de la rendibilitat agrícola, els experiments amb llavors, les maniobres de les cooperatives agràries, els vincles entre pares i fills, o la vida rural amb les seves bicicletes i parades d’autobús. El cineasta tracta aquests temes, sovint tenyits de tristesa, amb una delicadesa tan empàtica que aconsegueix obrir un horitzó de levitació per damunt de totes les dificultats.

[2] Siddhant Adlakha, a Variety: Un drama infantil pintat a mà d’una bellesa exquisida.

Allunyant-se de l’animació en 3D amb què va contribuir a Pixar (WALL-E, Up) i que també va utilitzar en les seves codireccions franceses (dues pel·lícules d’Astèrix), el primer llargmetratge en solitari de Louis Clichy és un evocador record pintat a mà. Inspirant-se en la seva infantesa a la regió agrícola de la Beauce, a França, i en la seva experiència amb una cotilla correctora, Iron Boy (o Le Corset) és alhora visualment enlluernadora i profundament personal, cosa que la converteix en una possible revelació del Festival de Canes d’aquest any.

La història segueix en Christophe, un nen d’onze anys amb la veu de Gary Clichy —el propi fill del director—, fet que confereix a la producció una dimensió íntima des del primer moment. En Christophe és el fill del mig, viu i imaginatiu, d’un pare pagès sever en un entorn rural econòmicament deprimit. Sense cap explicació aparent, el noi comença a inclinar-se de costat i a caure, gairebé provocant un accident amb un tractor, cosa que l’obliga a portar una cotilla metàl·lica que li cobreix el tors fins a sota la barbeta. El final del segle XX és un món de màquines, i en Christophe n’és part, li agradi o no. Per això resulta fins i tot apropiat que la seva via d’escapament de la rutina, de les pressions familiars i del seu pare autoritari (Dimitri Colas) tingui també un component mecànic: el gran orgue de l’església de la seva parròquia, pel qual desenvolupa una fascinació especial.

Debatent-se entre les feines de la granja, les sessions de natació correctiva i l’aprenentatge musical amb un organista local —el veterà Michel (Alexandre Astier, antic company de direcció de Clichy), que li mostra més afecte que gairebé ningú—, el món d’en Christophe es va ampliant gradualment. Però aquest creixement també comporta els trasbalsos propis de l’adolescència, inclòs l’enamorament d’una noia més gran i espavilada, la Clara (Brune Moulin), que l’arrossega cap a petites entremaliadures mentre ell intenta entendre com arreglar un món desequilibrat. De vegades, la ràbia acumulada d’en Christophe —nascuda del mal geni del seu pare i de motius que es guarda massa endins— esclata en moments visuals espectaculars, en què sembla que tota la Terra s’inclini i es capgiri amb ell, com si el noi estigués refent el món a la seva pròpia imatge.

Iron Boy és una pel·lícula feta de records, que pren forma a través de pintures amb tinta xinesa que converteixen les línies rectes en traços fluids, com la memòria mateixa, i que utilitzen l’espai buit per suggerir la llum, transformant fins i tot el buit en il·luminació. Aquest estil no és només atractiu i íntim, sinó també profundament filosòfic en la seva manera d’entendre el record, com si Clichy mirés enrere els moments de turbulència no només com obstacles, sinó com les peces que construeixen un futur millor —i una relació millor entre els personatges, que gradualment aprenen de les seves tensions i aconsegueixen superar-les. En una paraula: és una meravella.

Cròniques posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Eulàlia Iglesias, a Caimán: Deliciosa pel·lícula de trànsit de l’adolescència a una certa maduresa.

Valerio Sammarco, a Cinematografo: El debut en solitari de Louis Clichy és una petita joia d’animació poc convencional. Aquarel·les en moviment esbossen l’inusual història de creixement d’un nen que veu el món des d’una perspectiva obliqua.

—

PORTADA: Le Corset (© Eddy Cinema, Beside Productions, Regular Production, France 3 Cinema, Auvergne Rhône-Alpes Cinema, RTBF | KMBO)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!