A El ser querido, un famós director de cinema (incorporat per Javier Bardem) torna per rodar una nova pel·lícula i li’n proposa el paper principal a la seva pròpia filla (Victoria Luengo), a qui no ha vist des de fa molt i que ho accepta tot i que això li significarà enfrontar-se a un home a qui mai ha pogut considerar com el seu pare.  Sorogoyen, que també és autor del molt estimable llargmetratge Madre (2019) i de la sèrie Los años nuevos (2024), entre molts altres reconeixements (com ara haver tingut el curt Madre (2017) nominat a l’Oscar, haver guanyat el César de Film Estranger per As Bestas, atresorar diversos Goya, premis a Sant Sebastià, a Màlaga…), va tenir l’honor de presidir el Jurat de la Setmana de la Crítica de Canes 2025 i ara ha entrat a la Competició del Festival, amb El ser querido.

Permeteu, que a tall d’introducció, esmenti els títols amb què n’enllaço les cròniques que en recullo en aquest apunt: «Rodrigo Sorogoyen porta a Canes “El ser querido”, la seva pel·lícula més ambiciosa» (Paco Vilallonga [1]); «Protagonitzada per Javier Bardem i Victoria Luengo, qüestiona la figura del ‘dictador’ cinematogràfic» (Imma Merino [2]); «Javier Bardem nega patir un boicot: “Cada vegada em truquen més per treballar”» (Xavi Serra [3]); «Rodrigo Sorogoyen porta a Canes un intens melodrama paternofilial» (Joan Millaret Valls [4]); «Tot el relat sembla organitzat al voltant de la mirada de Vicky Luengo, de la seva manera d’observar aquest pare a qui odia, desconeix i potser també admira» (Àngel Quintana [5]); «Poca collita per a unes pretensions tan ampul·loses» (Carlos F. Heredero [6]); «En allò estrictament narratiu i formal, “El ser querido” i “Sentimental Value” són dues pel·lícules molt diferents» (Diego Lerer [7]); «La interpretació de Javier Bardem és el millor i el motor d’una pel·lícula que avança a partir d’aquesta energia tan talentosa com tòxica, tan magnètica com, a estones, violenta i, a la llarga, punyent» (Diego Batlle [8]); «Una obra commovedora i profundament humana, fascinant, emmarcada en un estil visual atrevit i sofisticat» (Fabien Lemercier [9]); «Potent, Javier Bardem, com a cineasta dirigint la seva filla distanciada en el drama de Rodrigo Sorogoyen, sobre la realització d’una pel·lícula» (Owen Gleiberman [10]); «Javier Bardem carrega un tens drama de pare i filla entre bastidors que podria necessitar una mica més de valor sentimental» (Jordan Mintzer [11]).

Us convido a llegir la transcripció d’aquests articles, que (els fragments que n’he triat) es complementen, en un riquíssim diàleg de crítics que ens permet saber de la magnitud creativa de Sorogoyen en aquest film. He preferit no sintetitzar-ho en la mena de resums que en faig darrerament, per no perdre l’esplendor dels molt i molt interessants escrits que se n’han publicat. Espero que els gaudiu com jo ho acabo de fer. I quines ganes em fan venir de veure El ser querido (que, per cert, tot i que argumentalment pugui recordar Amarga Navidad, de Pedro lmodóvar, i Sentimental Value, de Joachim Trier, va per un altre costat, segons que ens expliquen -mal que la comparació se’ls fa inevitable, sobretot a alguns).

Val a dir que així com, a El ser querido, hi ha unes seqüències absolutament remarcades per tothom, hi ha certs aspectes del film que són objecte de debat, amb alguns detractors. I fins hi ha un crític (espanyol, per cert) que directament se la carrega de dalt a baix (però no té pèrdua llegir-lo!).

El ser querido — L’Être aimé, s’ha estrenat al mercat francès el 16 de maig i arribarà al mercat espanyol el 26 d’agost de 2026.

De Rodrigo SOROGOYEN, El ser querido — L’Être aimé — The Beloved.

Producció: Espanya (90%), França (10%). Amb: Javier Bardem, Victoria Luengo, Raúl Arévalo, Marina Foïs, Mourad Ouani, Raúl Prieto, Melina Matthews, Núria Prims, Pablo Gomez Pando, Malena Villa.

Sinopsi: El reconegut director de cinema Esteban Martínez és una llegenda tant per les seves pel·lícules com pel seu passat marcat per la violència i els excessos. Per al seu nou projecte, ofereix a la seva filla Emilia un paper amb el pretext d’ajudar-la en la seva carrera d’actriu, que està estancada. Conviure junts al rodatge afavorirà una proximitat que no han compartit durant anys, però també reobrirà ferides antigues que mai no s’han curat. Tràilers: VOE, VOSF.

Més informació: en aquest blog: Festival de Canes 2026: les pel·lícules de la Competició | al web oficial, Festival de Canes 2026 · Competició.

Ressons de Canes 2026:

[1] Paco Vilallonga, al Diari de Girona: Rodrigo Sorogoyen porta a Canes “El ser querido”, la seva pel·lícula més ambiciosa.

(..) Per Rodrigo Sorogoyen és la primera vegada a la competició després que fa quatre anys va presentar “As bestas” a la secció Cannes Première. I hi arriba amb la seva obra més madura i ambiciosa, ambientada en el món del cinema i que promet ser una de les pel·lícules de l’any.

El protagonista de “El ser querido” és el director de cinema espanyol Esteban Martínez, interpretat per un magnètic Javier Bardem. Martínez és un director de culte que va deixar Espanya per fer carrera als Estats Units -on ha triomfat i ha guanyat dos Oscars- i que decideix tornar al seu país després de tretze anys fora per rodar la seva pel·lícula més personal. I per fer-ho, es retrobarà amb la seva filla i actriu emergent Emilia, interpretada per Victoria Luengo, de qui es va desvincular després del divorci de la seva primera dona, i a qui oferirà el paper femení protagonista de la pel·lícula que vol rodar. “El ser querido” s’obre amb una brillant seqüència de pràcticament vint minuts d’aquest retrobament entre pare i filla en un restaurant i amb la que Sorogoyen fa un exercici magistral de deconstrucció de totes les convencions del pla/contraplà.

A partir d’aquesta seqüència, Sorogoyen desenvolupa pràcticament tota la pel·lícula en el rodatge del film, que té lloc a les Illes Canàries. “El ser querido” és una obra sobre la impossibilitat de recuperar el temps perdut i els vincles familiars trencats, però també s’hi projecta una reflexió implacable sobre el mecanismes de la creació cinematogràfica i els vasos comunicants entre ficció i realitat. Sorogoyen juga amb les textures, la combinació entre color i blanc i negre i els diversos formats -sobretot quan veiem la pel·lícula que s’està fent dins de la pròpia pel·lícula-, en un exercici brillant tot i que a vegades una mica gratuït de la dissolució d’aquestes fronteres. I projecta també una mirada molt àcida sobre el propi món del cinema. El personatge de Bardem és profundament ambivalent, i bascula permanentment entre l’aura del geni consagrat i la irracionalitat del dictador prepotent que acaba contaminant el rodatge. Amb tot aquest material, el duel Bardem/Luengo assoleix moments de gran intensitat i “El ser querido” -sobretot en una llargüíssima escena plena de tensió al terç final del film, i és la confirmació internacional definitiva de Sorogoyen com un dels directors europeus actuals imprescindibles.

[2] Imma Merino, al diari El Punt Avui: Protagonitzada per Javier Bardem i Victoria Luengo, qüestiona la figura del ‘dictador’ cinematogràfic.

(..) El ser querido, protagonitzada per Javier Bardem i Victoria (ha deixat de dir-se Vicky) Luengo, també una de les intèrprets (amb un paper secundari, però mostrant-hi igualment un gran magnetisme) d’Amarga Navidad, en què Almodóvar planteja si és legítim “aprofitar” la vida (i, sobretot, els drames) de les persones pròximes per crear una pel·lícula (..). Això mentre que Sorogoyen planteja una altra qüestió: és justificable que, per tal d’extreure suposadament el millor dels actors i de l’equip tècnic, un director de cinema (també es pot fer extensible) actuï com un dictador? És a dir, que abusi del seu poder exercint una pressió autoritària, fins una violència, en nom de la creació artística? Tal com ho exposa Sorogoyen, la resposta és que no o que “els temps han canviat”, de manera que no s’ha de permetre més certs comportaments. Tampoc no és per res que siguin dones les que manifestin la seva contrarietat i oposició al dictador cinematogràfic que hi interpreta Bardem.

El punt de partida d’El ser querido (..) pot fer pensar en el d’una pel·lícula recent, l’extraordinària Valor sentimental, de Joachim Trier. Un director de cinema demana a una seva filla actriu, de qui no ha tingut cura, que treballi en la seva nova pel·lícula. De fet, en el seu cas, mai no ha exercit com a pare i ni tan sols l’ha reconegut com a filla seva. (..) L’escena de la trobada inicial és d’una llarga durada amb plans i contraplans, en què acostant-se cada cop més als rostres, va manifestant-se una tensió entre els dos personatges. Un exhibicionisme d’estil. Durant el rodatge a Lanzarote de la pel·lícula (una història que, sense que s’acabi de saber quina, transcorre l’any 1932 al Sàhara sota el protectorat colonialista espanyol) dins de la pel·lícula afloraran tota mena de tensions personals (entre el pare i la filla) i professionals que esclaten quan el director, iracund, fa repetir diverses vegades una seqüència. En el film també hi ha una tensió entre una certa tendència al subratllat, encarnat amb la interpretació grandiloqüent de Bardem, i alguna cosa subtil que s’hi expressa amb les mirades i els silencis de Victoria Luengo.

[3] Xavi Serra, al diari Ara: Javier Bardem nega patir un boicot: “Cada vegada em truquen més per treballar”.

Amb el permís de Pedro Almodóvar, el director espanyol més estimat a França en els últims temps és segurament Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981), que fa només uns dies va rebre l’Orde de les Arts i les Lletres del govern francès i ha triomfat als cinemes francesos amb títols com El reino o As bestas. La culminació de la seva història d’amor amb França és la participació en competició de Canes de la seva nova pel·lícula, El ser querido (..).

(..) El ser querido s’obre, de fet, amb aquest retrobament paternofilial, una escena immersiva de vint minuts d’alt voltatge emocional que desprèn espurnes de culpa, ràbia i orgull, ferides obertes d’una relació absolutament disfuncional.

“Volíem posar les cartes sobre la taula des del primer moment”, explica Sorogoyen: “Els personatges porten tretze anys sense veure’s entre ells. Hi ha una tensió brutal, però també amor i un anhel de l’altre”. Els dos actors, apunta el director, van improvisar la dinàmica de l’escena en el moment de rodar-la. “Vaig treballar amb els dos per separat perquè es veiessin al rodatge per primera vegada fent aquella escena –revela Sorogoyen–. Era una escena d’hora i mitja sense talls, així que estaven més nerviosos que els personatges”.

Amb les càmeres i l’equip de Sorogoyen amagats i filmant des de lluny, els dos actors van fer l’escena sense cap direcció tècnica en un restaurant real amb extres fent de clients (..).

Cinema dins del cinema.

El retrobament és la porta d’entrada a un drama familiar absorbent amb un parell d’escenes memorables i un potent duel interpretatiu entre Bardem i Luengo. També és un exercici brillant de cinema dins el cinema que captura amb verisme els ritmes i les sensacions d’un rodatge, el de la pel·lícula que els personatges de Bardem i Luengo filmen en la ficció, amb moments distesos, però també situacions incòmodes i una tensió entre pare i filla que s’acaba traslladant a la relació professional. (..)

(..) Bardem (..) recorda haver viscut “abusos de poder” en alguns rodatges, sobretot en un de la dècada dels noranta. Quan alguns personatges d’El ser querido es planten davant els gestos abusius del director interpretat per Bardem, algú diu que “les coses han canviat”, i Bardem hi està d’acord. “Jo també he canviat –assegura–. Un rodatge és una societat poc democràtica, més aviat dictatorial: un paio ordena i els altres segueixen les ordres, i això és terreny adobat per a l’abús. Per sort ara en som conscients, però queda molt per fer i cal donar suport a aquells que ho denuncien”. Per a Bardem, el canvi s’està produint fonamentalment gràcies a les dones. “A molts homes encara els costa posar límits a altres homes, ho consideren una traïció als valors masculins o un símptoma de debilitat”, addueix.

La pel·lícula va alternant el punt de vista del pare i de la filla, atrapats en un laberint d’amor, culpa i abandonament que no sembla tenir cap sortida, sobretot a causa de l’orgull del director interpretat per Bardem, a qui li costa molt assumir els errors del passat. “L’Esteban és un home del seu temps, que és el meu, dels anys seixanta, i és un home educat en uns valors desfasats sobre el que significa ser un home –diu Bardem–. No té la capacitat de demanar perdó. A molts homes els costa demanar perdó i donar la raó, escoltar l’altre i deixar-lo entrar. I això té a veure amb un tipus de masculinitat a la qual ens hem d’enfrontar”. (..)

Una ferida profunda.

Per a Luengo, en canvi, el seu personatge està definit per una “ferida molt profunda d’abandonament” que genera en ella sentiments complexos i contradictoris. “No només està enfadada amb el pare, també l’idealitza i n’està enamorada, l’odia i el detesta, tot a la vegada –diu l’actriu–. Tot i que tinguis quaranta anys, si el teu pare o la teva mare no hi van ser, segueixes desitjant que apareguin o entendre per què no hi van ser”. (..)

[La causa del Sahara]

Bardem, gat vell, gestiona de manera més relaxada l’atenció que rep com a figura internacional del cinema, però sense deixar d’utilitzar la seva influència per donar suport a causes com la del Sàhara Occidental, que és el tema de la pel·lícula que es filma dins d’El ser querido a proposta de l’actor, que defensa amb bons arguments la tria: “Si la pel·lícula parla d’abandonament, tenia sentit introduir el tema del poble del Sàhara, a qui Espanya va abandonar. I és un conflicte molt oblidat que cal seguir denunciant, una petita Palestina”. (..)

[4] Joan Millaret Valls, a cinemacatala·net: Rodrigo Sorogoyen porta a Canes un intens melodrama paternofilial.

(..) Esteban Martínez (Javier Bardem) es cita amb una dona més jove, Emilia (Vicky Luengo), una actriu pràcticament desconeguda, per oferir-li el paper principal d’una pel·lícula sobre el Sàhara com a colònia espanyola que es rodarà a Canàries. No serà fins avançada la conversa que descobrim que es tracta d’una trobada d’un pare absent i la seva filla enfadada amb ell. (..)

Indiscutiblement, un notable melodrama del cineasta madrileny, tot i que en alguns [moments] malmet la seva direcció quan juga la carta més postmoderna d’usar de forma arbitrària el blanc o negre sense cap lògica estètica o narrativa. Tampoc el beneficia que ‘El ser querido’ recordi massa en argument i concepte a una de les pel·lícules triomfadores de l’edició de Canes de l’any passat, ‘Valor sentimental’ de Joachim Trier. Bardem fa un treball excepcional en un registre que es mou entre l’home vulnerable i el director autoritari sense necessitat de caracteritzacions de cap mena i podria aspirar perfectament a millor actor al palmarès de Canes. (..) Vicky Luengo torna a demostrar que és una grandíssima actriu, també, així que tenim un duel de primera (..).

[5] Àngel Quintana, a Caimán: Tot el relat sembla organitzat al voltant de la mirada de Vicky Luengo, de la seva manera d’observar aquest pare a qui odia, desconeix i potser també admira.

«Els actors són bestiar». La cèlebre i cruel frase de Alfred Hitchcock ressona a El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Més que una provocació cinèfila, la sentència serveix aquí com a punt de partida per a un debat sobre la figura del director de cinema i sobre la manera com el poder creatiu pot convertir-se també en un sistema de dominació. La idea que el director és l’estrella, amb la qual Joseph Gelmis va titular un llibre d’entrevistes amb directors dels anys seixanta, sembla entrar en crisi. L’autor no és el geni romàntic que sublima l’art, sinó, sobretot, com va dir en el seu moment Michel Foucault, una simple marca.

A partir d’aquí, El ser querido desplega una reflexió sobre les relacions de poder que travessen el mateix dispositiu cinematogràfic. Mentre que a Amarga Navidad (2026), de Pedro Almodóvar, hi ha una reflexió crepuscular sobre el cineasta que revisa les seves ferides i els seus recursos expressius des de la consciència del pas del temps, en la pel·lícula de Sorogoyen es filma des d’un altre lloc: des de l’espai del director que s’està consagrant internacionalment i que, precisament per això, sembla preguntar-se què implica ocupar avui aquesta posició d’autoritat. Mentre Almodóvar, des de la maduresa, qüestiona el seu propi ofici creatiu i la incerta relació amb els fluxos vitals, Sorogoyen utilitza la figura del director per situar-la en l’univers del rodatge. El seu objectiu final és utilitzar el cinema com a metàfora per parlar sobre els mecanismes del patriarcat, sobre la legitimació cultural de l’abús de poder i sobre aquesta tradició que ha permès considerar el cineasta com una figura autoritària la violència emocional de la qual queda justificada en nom de l’art.

El personatge d’Esteban Martínez, interpretat per Javier Bardem, encarna precisament aquesta idea del director convertit en patriarca absolut. (..) Sorogoyen evita deliberadament qualsevol psicologisme tranquil·litzador: no li interessa justificar Esteban, sinó observar com l’exercici continuat del poder acaba contaminant totes les relacions humanes.

La pel·lícula es construeix aleshores des de la mirada de l’Emilia, la filla interpretada per Vicky Luengo. Tot el relat sembla organitzat al voltant dels seus ulls, de la seva manera d’observar aquest pare a qui odia, desconeix i potser també admira. La grandesa de la interpretació de Luengo rau precisament en aquesta ambigüitat constant. L’Emilia mai no verbalitza del tot les seves emocions; les conté, les desplaça, les deixa suspeses en silencis carregats de tensió. Sorogoyen entén que el veritable drama no és en les paraules, sinó en allò que circula entre les mirades. Per això és tan important l’extraordinària escena inicial, plantejada com un minuciós i mil·limetrat joc de plans i contraplans que va tancant progressivament els personatges en el pes insuportable d’allò que no poden dir-se. La seqüència funciona com una lliçó de posada en escena basada en la intensitat de les mirades. Cada tall redueix l’espai emocional entre pare i filla; cada enquadrament estreny encara més la incomoditat del retrobament. Sorogoyen demostra un domini absolut del ritme intern de l’escena, utilitzant el muntatge no per fragmentar la tensió, sinó per fer-la créixer lentament fins a tornar-la gairebé irrespirable.

Després, la pel·lícula arriba al seu moment més incòmode quan Esteban perd el control durant el rodatge i humilia part de l’equip en nom de l’exigència artística. Allà apareix amb claredat el veritable tema de la pel·lícula: mostrar la facilitat amb què el talent i el prestigi poden convertir-se en coartades per exercir violència emocional. El cinema apareix així com una metàfora d’estructures patriarcals molt més àmplies, on l’abús es normalitza perquè prové de figures admirades o culturalment legitimades.

Formalment, Sorogoyen torna a demostrar un clar virtuosisme. La pel·lícula està construïda a partir de grans blocs seqüencials concebuts com a autèntics reptes de posada en escena, en què de vegades el guió pot semblar tornar-se erràtic, però on, a partir de la tensió interna, les seqüències troben el seu contrapunt. En alguns moments, sobretot en els canvis de format, el formalisme resulta excessiu i frega un cert manierisme, però fins i tot en aquests moments es manté intacta la intensitat emocional del relat. Perquè darrere del desplegament tècnic sempre hi persisteix la mateixa pregunta: què veu realment l’Emilia quan mira el seu pare? I és precisament aquí on El ser querido troba tota la seva força: en aquesta mirada incapaç de resoldre el conflicte, en aquesta filla que busca respostes sense arribar mai a trobar-les del tot. Sorogoyen entén que algunes ferides familiars no es poden tancar ni explicar plenament; només es poden observar de cara, en silenci, deixant que el pes de les mirades digui allò que les paraules ja no són capaces d’expressar.

[6] Carlos F. Heredero, a Caimán: Poca collita per a unes pretensions tan ampul·loses.

(..) En aquests divuit minuts [inicials] ja hi queda anunciada i continguda tota la pel·lícula: el dolor de l’absència, la recerca de redempció, la por a la violència patriarcal, la masculinitat tòxica, els estralls de la beguda, el cinema com a exorcisme curatiu de les ferides de la vida. El ritme del muntatge, els enquadraments mil·limetrats, la sàvia alternança de pla i contraplà donen forma a un drama essencialitzat que, malgrat la seva curta durada, se sosté per si mateix i assoleix una intensitat genuïnament cinematogràfica més que notable.

El problema és que gairebé tot el que ve després queda lluny d’estar-ne a l’alçada. Arribats a aquest punt, tots els temes del film ja han estat enunciats, i el guió d’Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen (amb diferència, l’aspecte més feble i més elemental de tota la proposta) no fa més que intentar il·lustrar-los amb una fortuna desigual. Hi ha una segona seqüència valuosa: el rodatge de l’escena del dinar, en què el protagonista porta la tensió fins al paroxisme amb una violència autoritària amb l’objectiu d’extreure de la interpretació de la seva filla l’emoció que busca. És una seqüència que funciona bé, però que ja mostra un cert rabeig del director a mostrar allò evident. Altres dues seqüències esgoten pràcticament tot el que és salvable del film (la conversa entre el cineasta i la seva directora de fotografia a l’habitació d’aquesta, i l’ajustament de comptes final entre pare i filla dins la carpa, en què els dos intèrprets, Javier Bardem i Victoria Luengo, eleven una posada en escena més pobra del que exigia la situació), i deixen així al descobert l’arquitectura d’un guió la pobresa dramatúrgica del qual resulta força sorprenent (compareu el seu trenat narratiu amb els que proposen Valor sentimental (2025), de Joachim Trier, i Amarga Navidad (2026), de Pedro Almodóvar, dos films amb els quals, evidentment, El ser querido dialoga). Però és que, a més, a la pel·lícula li pesa enormement —i molt especialment— l’engolada impostació externa que introdueixen els seus capriciosos canvis de format, de textura i de color (cada cop més invasius i intrusius a mesura que avança el relat), que acaben revelant-se arbitraris o, si més no, improductius i innecessaris.

Si Rodrigo Sorogoyen s’hagués limitat a explicar la història amb més humilitat, sense recórrer a crosses estilístiques que no aporten res, molt probablement El ser querido hauria guanyat en coherència interna i potser també en versemblança. Tanmateix, el cineasta acaba mostrant-se —en l’aparatós desplegament de les seves pretensions formalistes, sovint fútils— tan arrogant i pretensiós com el seu protagonista pel que fa a les ínfules creatives de tots dos. Entremig, la història del film que es roda dins de la ficció no té cap vincle productiu amb la tensió dramàtica del nucli central (la relació pare-filla), i la resta de personatges gairebé no existeixen, sens dubte perquè els guionistes només els conceben com a titelles, com a simples instruments per interpel·lar la consciència moral del cineasta a qui Javier Bardem presta tota la seva saviesa de gran actor.

El que queda, al final, és una pel·lícula de quatre seqüències (estrictament quatre) i dos personatges (només dos amb una veritable entitat, tot i que la figura de la filla demana a crits més desenvolupament i autonomia). Fora d’això, tota la fondària de les imatges la sostenen els seus dos intèrprets principals, perquè entremig totes les altres situacions —inclosa la trobada de la filla amb la nova família del seu pare— no tenen prou consistència per desenvolupar o aprofundir allò que ja sabem d’entrada. Poca collita per a unes pretensions tan ampul·loses.

[7] Diego Lerer, a Micropsia: En allò estrictament narratiu i formal, El ser querido i Sentimental Value són dues pel·lícules molt diferents.

Des que es va saber de l’existència de El ser querido, la nova pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen, tothom va comentar les seves aparents similituds amb Sentimental Value, (..). En allò estrictament narratiu i formal, són dues pel·lícules molt diferents: tant pel que expliquen com per la manera com ho fan. Però és innegable que parlen dels mateixos temes.

El ser querido és, de manera més directa, una pel·lícula que transcorre íntegrament en el món del cinema. El rodatge —que en el film de Joachim Trier era només una coda— aquí es converteix en l’escenari gairebé únic on es dirimeix el conflicte (..).

El ser querido confrontarà no només pare i filla, sinó també diferents generacions i maneres d’entendre el món del cinema (..).

El creador de la sèrie Los años nuevos aconsegueix captar molt bé el dia a dia d’un rodatge, amb la seva camaraderia, els seus moments de tensió, els petits contratemps pràctics i els altres, vinculats als xocs d’egos, de personalitats i diversos conflictes. En tractar-se d’un rodatge en localització, aquestes tensions s’exacerben constantment i una broma, un malentès o un error poden derivar en una situació caòtica o violenta, com queda clar en una de les escenes clau del film que inclou tots aquests passos, un darrere l’altre.

En allò essencial, però, la pel·lícula tracta de la relació entre el pare i la seva filla en un context laboral, on reapareixen coses que es creien oblidades. (..) Tots dos actors estan excepcionals en els seus papers, i Javier Bardem apunta a una nova col·lecció de premis per la seva interpretació d’aquest cineasta orgullós, tossut i intens que vol canviar de costums però que no sempre pot amb el seu geni ni sembla llegir del tot bé el que passa al voltant seu.

La pel·lícula topa amb alguns problemes. Rodrigo Sorogoyen experimenta amb canvis de color al blanc i negre i amb diferents formats fílmics, exagerant de vegades alguns jocs i recursos formals innecessaris; i alhora tampoc no sembla tenir gaire clar com tancar la seva història després de la seva millor i més tensa escena. El més estrany de El ser querido és que el film que roden en aquell desert no té gaire interès en si mateix i no sembla connectar amb la problemàtica central. Sembla construït més aviat per poder rodar en localització i així mantenir tot l’equip unit en tot moment.

Més enllà d’aquestes debilitats, la pel·lícula del director de The Beasts és molt perspicaç pel que fa a les relacions humanes, i no només la que s’estableix entre aquell pare absent i aquella filla confosa. També es presenta, gairebé de passada, com una crítica aspra a certs mecanismes masclistes i autoritaris dins la indústria del cinema. Una escena en un cotxe, musicada amb la cançó La noche eterna, d’El mató a un policía motorizado, és entre les més belles i càlides del film, just abans que la situació al rodatge comenci a complicar-se. És un moment, com d’altres, de camaraderia i unitat, i cap d’aquests inclou Esteban. Ell està jugant un altre joc. Un que comença i acaba en el seu propi melic.

[8] Diego Batlle, a Otros Cines: La interpretació de Javier Bardem és el millor i el motor d’una pel·lícula que avança a partir d’aquesta energia tan talentosa com tòxica, tan magnètica com, a estones, violenta i, a la llarga, punyent.

Hi ha diverses mini pel·lícules, algunes valuoses, d’altres una mica forçades, totes molt intenses, dins dels 135 minuts de El ser querido.

(..) i una desacralització del setè art: les pel·lícules no arreglen el món, no són la panacea, i pot haver-hi la mateixa o fins i tot més dignitat en ser cambrera que en protagonitzar un llargmetratge. És clar que un rodatge pot tenir èpica i mística, però qui el lidera no són déus ni ho fan des de l’Olimp.

També —ja sortint de la mera descripció— podríem dir que El ser querido és un film sobre el punt de vista, sobre la mirada, i encara més, sobre els ulls de Javier Bardem, que contenen un món sencer, transmeten un misteri insondable i captiven amb cada primeríssim pla. La seva interpretació és el millor i el motor d’una pel·lícula que avança a partir d’aquesta energia tan talentosa com tòxica, tan magnètica com, a estones, violenta i, a la llarga, punyent.

(..) El que segueix són gairebé dues hores de rodatge amb totes les peripècies, excessos, misèries, egos i maltractaments que es puguin imaginar. Hi ha escenes llargues que van de l’hilarant al cruel (com el caòtic rodatge d’un dinar a l’aire lliure) i disputes entre Esteban i els membres del seu equip actoral i tècnic (i amb Emilia també, per descomptat).

El que en una sèrie amb menys pretensions com Los años nuevos funcionava amb lleugeresa i fluïdesa aquí a vegades resulta una mica ampul·lós i altisonant, amb una intensitat que no decau mai i que, de vegades, aclapara. Potser un dels pocs moments de distensió és quan l’equip torna d’una jornada esgotadora i canta i celebra el “temazo” (sic) La noche eterna. La connexió de Sorogoyen amb l’Argentina es completa amb l’aparició de Malena Villa com la foquista de l’equip de fotografia, en un personatge amb algunes intervencions interessants.

El ser querido és un film sobre el desert, el geogràfic i l’afectiu; el retrat d’algú que als 56 anys s’aprofita del seu lloc de privilegi, del seu prestigi, de la seva aura mítica: un encantador de serps, un cínic, un manipulador. Només un actor com Javier Bardem és capaç de construir un monstre tan atractiu, un dèspota tan magnètic, un sàdic tan seductor. Un psicòpata que encisa i atrapa amb la seva mirada de linx, escodrinyant la seva pròxima víctima i planejant el següent atac.

[9] Fabien Lemercier, a Cineuropa: Una obra commovedora i profundament humana, fascinant, emmarcada en un estil visual atrevit i sofisticat.

(..) Pas a pas, la trama —curosament cuita a foc lent (plena de subtextos, ecos i revelacions graduals) per Rodrigo Sorogoyen i la seva coguionista Isabel Peña— dissecciona les facetes borroses de la veritat i la memòria al voltant del nucli traumàtic de dos personatges (interpretats a la perfecció) que lluiten per mirar-se als ulls, però que alhora es busquen constantment la mirada i intenten, de manera maldestra, desfer el seu passat. Un remolí d’emocions crues i reprimides, gairebé somnàmbules, travessat pel tema de l’autoritat i les dinàmiques de dominació i violència jeràrquica en els rodatges, en un moment en què els temps han canviat per als directors abans omnipotents.

Una consciència que el film —que és també, és clar, una obra sobre el cinema i el fet de filmar— desenvolupa amb gran subtilesa i intel·ligència cap al seu clímax, sense perdre mai el fil de la simplicitat de les emocions intensificades i reprimides. Un equilibri delicat que converteix The Beloved en una obra commovedora i profundament humana, fascinant, emmarcada en un estil visual atrevit i sofisticat (amb flaixos de blanc i negre, canvis de format, etc.) i una direcció magistral, que alterna perspectives per trobar el millor enfocament en la interiorització i exteriorització de perillosos remolins emocionals.

[10] Owen Gleiberman, a Variety: Potent, Javier Bardem, com a cineasta dirigint la seva filla distanciada en el drama de Rodrigo Sorogoyen, sobre la realització d’una pel·lícula. Recorda la relació central de Sentimental Value, tot i que aquesta s’ho passa d’allò més bé amb el procés de fer cinema, amb un to més lúdic i desenfadat.

(..) Això fa que la pel·lícula recordi molt a Sentimental Value, en què Stellan Skarsgård i Renate Reinsve interpretaven papers similars. Les dues pel·lícules coincideixen en nombrosos aspectes. Però The Beloved, a diferència de Sentimental Value, és realment una d’aquelles pel·lícules sobre el rodatge d’una pel·lícula, com Day for Night o The Stunt Man. És una proposta robusta i molt entretinguda dins del gènere, que l’actualitza als nostres dies, quan ja no és tan fàcil com abans que un director pugui intimidar un equip de rodatge (i Esteban, no ens enganyem, és una mena d’intimidador).

En l’escena inicial, Esteban i Emilia es troben per dinar en un restaurant de Madrid per parlar de la possibilitat que ella faci la pel·lícula. Ell és tot maniobres, jocs de seducció i un encant cortesà propi del seu estatus com a director estrella que ha guanyat un Oscar a millor pel·lícula internacional. En contrast, l’Emilia, d’uns trenta-cinc anys, té un rostre que s’il·lumina amb una alegria càlida i, tot seguit, es torna ombrívol. L’actriu espanyola Victoria Luengo desprèn una fascinant qualitat d’implicació contemplativa —suggereix una versió més ansiosa de Brooke Adams.

(..) aquest és el conflicte que sosté The Beloved: el dolor latent d’ella vs. la negació d’ell d’haver-lo causat mai. El tema funciona com un conducte cap a una meditació més àmplia, present al llarg del film, sobre el narcisisme de la ira masculina.

Fa temps que en Javier Bardem no tenia un paper tan directe i carnós al qual es pogués llançar de ple. Sempre és una presència formidable, però com que Esteban és ell mateix una força —carismàtic i manipulador, despietat però amb una astúcia silenciosa—, durant una estona tenim la sensació que simplement estem veient Javier Bardem en tota la seva glòria agosarada, magnètica i inconfusiblement agressiva. El poder subtil de la seva interpretació, i és excel·lent, és que triguem una estona a entendre el tipus de jocs mentals en què Esteban és un mestre. Durant anys va ser conegut com un enfant terrible; ara ha madurat. (Beu aigua mineral.) La pel·lícula que està rodant és una peça d’època de pretensions altes titulada Desert, ambientada al Sàhara Occidental, sobre l’aixecament sahrauí contra el colonialisme espanyol, i una part del que resulta humorísticament contingut a The Beloved és que gairebé no tenim ni idea de què està passant en cap escena concreta de la pel·lícula dins de la pel·lícula; podria ser perfectament una peça de middlebrow poc inspirada. (El mateix passava amb el film que es rodava a Day for Night.)

Rodrigo Sorogoyen se centra en el procés de realització cinematogràfica (..). Ha concebut The Beloved d’una manera juganera i, en alguns moments, gairebé entremaliadament cerebral, inserint seqüències en blanc i negre (part de l’efecte és fer-nos desxifrar quin paper hi juguen) i posant en escena el rodatge d’una forma deliberadament desorientadora, tot plegat per situar-nos en la pell de l’Emilia, que es veu força descol·locada per tot el procés. També construeix la història d’Esteban i l’Emilia a partir d’un fragment de cinefília inventada molt suggerent: sabem que la mare de l’Emilia era una actriu anomenada Charo Vera (Núria Prims), i veiem fragments de la pel·lícula que ell va rodar amb ella als anys noranta —va ser el seu primer film, titulat Sorocco, que molts encara consideren el seu millor treball, i que incloïa una famosa escena existencial a tres al llit. Però després de l’èxit d’aquella pel·lícula, Esteban va abandonar la seva família. Ara té una segona família, més jove i nova.(..)

La interpretació de Victoria Luengo es torna més commovedora a mesura que la fúria de l’Emilia aflora a la superfície. I, mentre en Bardem interpreta l’Esteban com un controlador “justicier”, podem veure, cap al final, que el que intenta reprimir és el seu propi penediment enterrat. Durant gairebé tota la pel·lícula no ho admet ni davant seu mateix. Però el que la interpretació magistral de Javier Bardem revela és que, sota tot plegat, ell ho sap.

[11] Jordan Mintzer, a The Hollywood Reporter: Javier Bardem carrega un tens drama de pare i filla entre bastidors que podria necessitar una mica més de valor sentimental. Victoria Luengo coprotagonitza l’últim llargmetratge del director espanyol Rodrigo Sorogoyen (The Beasts), que narra un rodatge cinematogràfic que se’n va de les mans.

Les pel·lícules sobre la realització de pel·lícules solen semblar destinades només als amants del cinema, en detriment de la resta d’espectadors. Hi ha, per descomptat, algunes grans excepcions a aquesta regla, com ara Day for Night, 8½ i Contempt —o, aquest mateix any, Sentimental Value, que va ser un èxit a Canes i va acabar guanyant un Oscar.

Tot i així, el gènere és difícil de dominar i acostuma a oferir les mateixes històries de sempre: directors tirànics, actors insegurs, equips sobrecarregats i productors corruptes. Alguns d’aquests tòpics, però no tots, són presents al drama entre bastidors del cineasta espanyol Rodrigo Sorogoyen, The Beloved (El ser querido), que aconsegueix afegir alguns girs benvinguts a la fórmula. També ofereix una forta dosi de malestar al plató que pot arribar a ser tan insuportable de veure que, en alguns moments, et venen ganes de cridar “talleu!”.

Rodrigo Sorogoyen és una mena de mestre del malestar, com demostra el seu tens thriller del 2023 The Beasts, sobre una parella francesa que es trasllada a un poble espanyol on és tan rebutjada que acaba convertint-se en paria i, finalment, en presa. També va crear i dirigir la ben valorada sèrie de televisió Los años nuevos, que seguia una parella al llarg del temps, passant de moments de passió carnal a situacions d’extrem malestar.

The Beloved sovint s’inscriu en aquesta segona línia, gràcies al seu cineasta ficcional guanyador de dos Oscars, Esteban Martínez (Javier Bardem), (..).

(..) Si el film de Joachim Trier ve immediatament al cap, és perquè totes dues pel·lícules exploren materials similars, centrats en un director reconegut però inestable que intenta reconciliar-se amb un fill o filla actor/a que ha estat massa temps oblidat/da.

Però la pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen és una bèstia diferent en molts aspectes, començant per la manera com dosifica la tensió i reté informació clau, estirant la incomoditat fins al límit. Els primers 15 minuts de The Beloved en són un exemple clar, seguint Martínez (..) que ha tornat al seu país per demanar-li que protagonitzi la seva nova i ambiciosa pel·lícula.

El drama es desplaça aleshores cap al rodatge de la pel·lícula, que té lloc als deserts i les costes de les Illes Canàries, que fan de substitut del Sàhara cap al 1932 (..)

Javier Bardem és excel·lent en el paper d’un cineasta endurit, amb un passat tèrbol i una reputació dubtosa, però encara amb talent de sobres, que intenta redimir la seva relació amb l’Emilia (..).

El perquè d’això és on The Beloved resulta una mica massa familiar. En resum, l’Emilia ressent el seu pare per dècades de comportament negligent, incloent-hi un problema amb l’alcohol que Martínez, que fa anys que està sobri, sembla incapaç d’admetre. Hem vist tot això abans —el director amb un passat fosc; la filla que potser mai el perdonarà— i Rodrigo Sorogoyen no aconsegueix del tot fer-ho emocionalment ressonant, tot i que Victoria Luengo és poderosa com una dona que no pot deixar anar un ressentiment de tota la vida.

Un altre problema té a veure amb la pel·lícula fictícia que s’està rodant, anomenada Desert i que aparentment tracta sobre els perills del colonialisme espanyol, però que es manté desconnectada de tot el que passa entre bastidors. Les dues línies narratives paral·leles mai no s’acaben d’enllaçar, fins al punt que perdem interès en el projecte en què Martínez sembla jugar-se tota la seva carrera, per no parlar de la seva ja fràgil relació amb l’Emilia.

Tot i que els seus elements no sempre encaixen, The Beloved ofereix una nova demostració del domini de Rodrigo Sorogoyen en l’art del malestar, així com del talent de Javier Bardem per interpretar homes que poden esclatar en qualsevol moment (..).

Cròniques posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Agus Izquierdo, a Núvol·Digital de cultura: Sorogoyen i el talent desbordat.

—

PORTADA: Cartell del film (Goodfellas)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!