Situem-nos. A l’anterior post deia que el diari El Punt del diumenge 23 de juliol de 2006, ha publicat un article en què Àngel Quintana fa una lúcida diagnosi de la crisi del actual cinema i que, sobre el tema, volia fer algunes consideracions. Vaig tocar alguns aspectes, però em va quedar pendent de parlar sobre El cine com a acte col·lectiu (i, per tant, la reivindicació que no ens abandonem a un individualisme ultrancer, si més no, aquells que creiem en la cosa social) i també vull replicar la dimissió que fins i tot un Àngel Quintana fa de la defensa de la cultura (audio)visual, en la qüestió Cine o DVD. Apa, som-hi!
Quarta. El Cine com a acte col·lectiu. Com bé remarca Àngel Quintana, la crisi actual també afecta ostensiblement les sales que projecten pel·lícules en versió original, els cineclubs i les filmoteques. A la temporada 2005-2006, la baixada d’espectadors en aquest sector també ha estat greu i, sobretot, ha enfonsat encara més, desmesuradament, la tendència a la baixa dels darrers anys. Aquí, ja no podem parlar del tema dels preus ?personalment, jo no he sentit mai ningú que s’hagi queixat seriosament del que val entrar a la Filmoteca o ser soci d’un cineclub…?. Tampoc no podem atribuir-ho a la "banalització", per bé que alguna cosa hi té a veure que el setè art no passi precisament per la millor època creativa. En canvi, és molt probable que el tercer factor (que el "cine deixa de ser referent lúdic") hi tingui un paper important.
Certament, hem de parlar del problema del (no) relleu generacional; però no correm tant. Plantegem-nos, per ara, quins són els motiu pels quals la gent que anava a la "filmo" o als "cineclubs" ha deixat d’anar-hi. Una causa, ja l’he assenyalada: no acaba d’estrenar-se cap pel·lícula d’aquelles que tothom vol veure. Quina va ser l’última? 2046, potser? Als festivals internacionals, cada vegada les seleccions resulten més magres. Fins la crítica cinematogràfica, cada vegada fa més mandra de llegir-la. Estem en època de decadència creativa, que ens arrossega tots plegats cap a una mena d’empantanegamenta ensopida, de tant en tant entretinguda amb l’estirabot d’algú, excepció que confirma el tedi consuetudinari.
Permeteu, però, que faci una altra pregunta retòrica: per què hi anava abans la gent, als cineclubs i a les sales en versió original? Estem segurs que la cinefília (en el bon sentit de la paraula) era el que els movia? Em temo que no. Al nostre país, diria que no (en termes generals, esclar). Del total d’espectadors que movia aquest sector, certament, hi havia una minoria cinèfila (que, en certa mesura, encara persisteix) i el que en podríem anomenar el seu propi "gran públic". Fins fa poc, els Verdi, els Casablanca… de Barcelona; el Truffaut, de Girona; les sessions quinzenals dels nostres cineclubs… eren autèntic punt de trobada; les pel·lícules sovint esdevenien un bon pretext per sortir de casa i retrobar-se amb gent, amics i coneguts. Ara diria que ja no cal, el pretext, i, ras i curt, no s’hi va. Ara bé, d’alternatives, fa anys que n’hi havia i tanmateix, el cinema seguia complint aquesta funció social. Així, doncs, què ha passat ara?
D’una banda, el "gran públic" d’aquest sector s’ha anat estovant. Mentre la minoria cinèfila s’ha consolidat com un micromercat que compra col·leccions especialíssimes de DVD i pot emplenar una oferta molt concreta d’un festivalet o de la mateixa Filmoteca, el "gran públic" de la versió original s’ha anat decantant per obres més "maques", ben intencionades, fàcils, que no exigeixin cap esforç d’aprenentatge (de la vida, del cinema). En algun moment, amb tot el respecte, n’he parlat com del cinema del tiramisú, en la mesura que Deliciosa Martha o El hijo de la novia (films en què el "tiramisú" apareixia físicament en pantalla) responien perfectament i emblemàticament a la cosa tova, agradable al paladar, als sentits. Ara, ja hi ha força gent que no tol·lera cap pel·lícula que els pugui resultar "forta", amb un ritme "diferent", que parli de "problemes"…i deixen d’anar al cineclub o a la sala alternativa, perquè no volen "patir, que ja es pateix prou a la vida real" o no volen haver d’esforçar-se en una estona de lleure, que és justament per "passar-s’ho bé". Tant és així que els directors de cinema que s’arrisquen formal i/o temàticament ho tenen fotut, perquè si no enlluernen el personal d’una manera o altra, ni arribaran a poder estrenar la seva obra, a casa nostra. Mireu: malgrat la decadència artística abans esmentada, en un festival o altre encara de tant en tant arreplegues alguna meravella o un cineasta interessant que… dissortadament al nostre país, poca gent acabarà coneixent, perquè ni li’n donaran l’oportunitat. En aquest context que el personal "no està per orgues", l’oferta comercial de la versió original va diluint-se, esbravant-se, perdent interés, perquè les distribuïdores i els exhibidors d’aquest sector van a la deriva, buscant desesperadament la cosa flonja que congrïi el màxim nombre d’espectadors. I el cercle viciós va tancant-se, perquè, en la mesura que l’oferta perd atractiu, els cinèfils també deixen d’anar-hi, el "gran públic" del sector és certament excessivament volitiu, el boca-orella s’encalla…
Per a molts antics espectadors de pel·lícules en versió original, el cinema també ha deixat de ser un referent en el lleure, pel que acabo de comentar i per la pèrdua de pes que el cinema experimenta al global de la societat. Fins per als cinèfils de pedra picada, per als quals (sempre parlant en general) s’ha convertit en una afició privada, com a molt compartida amb algun amic o "col·lega", però que ja no apareix als plans col·lectius de les colles o… de les parelles! I això ens du al "paradís" futur d’un consum individualitzat del cinema, reclosos a casa.
Obrint el ventall, parlant ja dels consumidors de pel·lícules en general, sembla que la tendència, efectivament, és la d’anar cap al gaudi individual o en grupet reduït. És a dir, que la propera vegada que en Superman torni, la majoria ja el tindrà a casa directament, descarregat fins i tot legalment. Diuen que són els signes del temps, jo diria que més aviat es tracta de la ximpleria col·lectiva que tots abonem, conscientment o inconscientment.
Si veus un bon gag en una comèdia, rius; però rius encara més, si la riallada la comparteixes amb força gent. Si un drama et sacseja els sentiments, els vius d’una altra manera si et notes partícep d’un grup. L’emoció estètica davant una meravella audiovisual no l’experimentes pas igual si la passes sol, en petit comité o envoltat de persones amb qui et sents (o no) còmplice. Les modes i els nous costums que vagin cap on vulguin, però jo miraré de no perdre’m el benefici de la dimensió col·lectiva del cinema. Potser sí que al final em quedaré sol o en petit comité, a la sala de cine i me la tancaran; però, mentrestant, gamarús qui s’ho perdi, què voleu que us digui!
Efectivament, si heu tingut la paciència de llegir fins aquí, suposo que estareu d’acord que aquesta crisi del cinema tan sols reflecteix per on va la nostra societat i per on la fan anar. Ara bé, a nosaltres, a tu, a mi… ens fan anar per on volen? Qui? Malgrat tot, vols dir que no ens agrada ser lliures i decidir, si més no en les coses que puguem triar? I voleu dir que no hem d’aturar el carro, que no n’hi ha prou de tanta destrucció de les coses col·lectives? Quins pebrots, ara resultarà que fins i tot anar a veure un producte d’una major nord-americana serà un acte revolucionari, rebel si més no: doncs potser sí, xalar en grup davant d’una pantalla acabarà sent un acte contra el corrent que ens voldria reduïts a l’onanisme solitari en pay-per-view (on en VOD, video sur demande). I, per cert, posats a passar-ho bé davant d’una pantalla, tampoc cal afavorir les cotitzacions bursàries de les companyies de Hollywood, que hi ha molt d’art de debò arreu per passar-nos-ho bé.
Arribats en aquest punt, queden dues qüestions. Ara sí, la del relleu generacional i la del format (és a dir cine/DVD).
"Els adolescents ?diu Àngel Quintana? (..) no volen saber res d’altres productes que no disposen de grans campanyes publicitàries, ni prometen l’espectacularitat". Ja ho comentava al post anterior, per a aquesta canalla (sempre parlant en general) el cinema és allò que serveix per endrapar crispetes, engolir pepsis i haver vist l’escena "guai". Però el jovent, en qualsevol moment de la Història, per activa o per passiva, sempre reflecteix diàfament la societat en què creix. Per tant, em sembla que hem arribat al cap del carrer. Primer, reflexionem si nosaltres, com a individus que conformem societat, ens deixem arrossegar o tenim, també en el lleure i amb la cultura, uns valors que mantenim i que, per tant, podem transmetre. Després, aquest jovent ja farà el que li passi per l’engonal, que per això ens vénen al darrere. Jo mateix, tinc amics molt cinèfils que, als seus fills, no els han transmès cap mena de passió pel cinema; perquè ho han considerat com una afició pròpia, personal i intransferible (gairebé un "pecat" de joventut). Per altra banda, entre la jovenalla actual, hi ha de tot. Certament, la immensa majoria sembla que respon perfectament al que diu Quintana; però hi ha una excelsa minoria que… ves-los al darrere! Per tant, d’aquí a uns anys, això donarà novament una minoria "cinèfila" (encara més documentada que l’actual) i un "gran públic"…que, aquest sí, segurament deixarà de ser "públic" i, per tant, de "gran· tampoc en seran. Jo doncs, respecte a aquestes noves generacions, em preocuparia en la mateixa mesura que ho hem de fer en la transmissió de valors i del patrimoni cultural. És a dir, primer passem-nos-ho bé, mantinguem viu l’interés per la cultura, que quan acabin de crèixer en puguin fer el que vulguin. Allò que no té sentit és que nosaltres dimitim, negant-nos els plaers que ens plauen i els puguem transmetre.
Cinquena. Cine o DVD. Deixeu que us plantegi una altra pregunta retòrica (quantes en porto, ja?): una persona amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat estètica, com pot veure una pel·lícula a la pantalla de l’ordinador de casa, en lloc de fer-ho a la gran pantalla d’una sala de cinema?
Algu dirà que, a casa, la pel·lícula la veu amb un DVD superbò i amb una pantallassa magnífica que li dóna una qualitat d’imatge esplèndida. No li discutiré; però reconeguem que, en termes de gran mercat, no és tanta la gent que disposa particularment d’aparells tan bons. A partir d’aquí, hem de suposar raonablement que la qualitat va baixant per a la majoria de la població. Siguem realistes i no pas autistament elitistes.
D’altres asseguren que es troben a la glòria, asseguts a la butaca confortable, davant la pantalleta (de quantes polzades?) de l’ordinador, sense sentir remor de crispetes, ni xerrameques (però, vols dir que tanquen el telèfons, el timbre de casa, les ganes d’anar a la nevera?…). I les sensacions que et trasmet la immensitat de la pantalla en una sala com cal? I la "distància" que vol una mirada que realment miri?
"(..) En els temps que corren, els rotllos de pel·lícula i els projectors de 35 mm tenen els dies comptats, davant les noves formes d’exhibició" ?diu Quintana?. Sembla que sí, que després de dècades que, cada dos per tres, la projecció en celuloide havia de passar a millor vida; ara sembla que sí, que la substituirem… però com ? Amb què? Compte, molt de compte amb la qüestió, perquè la frivolitat amb què s’està tractant això, fa fàstic. No, no es traca de tancar els ulls a la realitat; al contrari. La realitat és que a Hollywood ja s’han plantejat seriosament que les sales projectin digitalment. Dic digitalment, no en DVD. Perquè l’estàndar digital no serà el DVD. Aquests de Hollywood saben perfectament que no han de renunciar al nivell de qualitat (audio)visual que s’ha assolit amb l’emulsió fotogràfica en el suport de celuloide. No són pas dròpols (encara que sovint ho sembli): també saben que només seran competitius si aposten per la qualitat, que si la rebaixen estan definitivament perduts. I, lligat amb aquest canvi tecnològic, estan organitzant (amb més o menys dedicació) una gran transformació de l’estratègia de l’exhibició. Tenim a tocar (es parla que d’aquí a 2 anys) l’estrena mundial simultània arreu, si cal mitjançant el satèlit per a concentrar encara més en un brevíssim espai de temps la resposta a l’impacte publicitari que ells mateixos hauran creat a través de la televisió, internet, mòbils… I, per tant, la cosa va igualment perquè la novetat (la pel·lícula) ells mateixos te l’ofereixin igualment per mòbil, internet… És ridícul i candorós dir que no dependrem tant del que imposin les distribuïdores. Més que mai, qui vulgui res de cinema, dependrà de les grans corporacions que controlaran la producció i (atenció) els mitjans tecnològics per accedir-hi.
Amb l’obvietat d’anunciar que s’acaba "això dels rotllos i el projector de 35 mm", sovint es vol "justificar" que les sales de cinema, els cineclubs, els ajuntaments… deixin de projectar pel·lícules en celuloide i es passin al DVD. Com a resultat, a diversos indrets del nostre país, s’està veient les pel·lícules amb aquella textura pixelada, en dimensions més petites que les que permet el cinema de debò, amb formats que no sempre respecten les proporcions correctes; s’està programant sense cap més criteri que el material que hi ha al videoclub de la cantonada o a la biblioteca municipal… Una estafa cultural absoluta i, generalment, orquestrada per institucions públiques que desatenen les seves obligacions. Estafa, perquè s’ofereix un subterfugi quan es podria oferir el producte autèntic. Estafa, perquè ni tan sols s’informa l’espectador de la "diferència". Estafa, perquè les institucions tenen un deure en la difusió de la cultura (audio) visual, incompatible amb el populisme barroer de donar gat per llebre. Estafa, perquè sovint són els tècnics municipals de Cultura i altres alliberats (o mercenaris, digueu.los com vulgueu) que, per allò de treure’s feina de sobre, no fan ni el que haurien de fer. No és una qüestió de purisme, sinó de seriositat. I sabeu què passa, cada vegada que un ajuntament, un cineclub, un centre cívic… opta pel DVD? Doncs, que es decanta irreversiblement el projector de 35 mm (o ja ni s’instal·la) i, per tant, les pel·lícules projectables en aquest format. I, per tant, segons què, ja no es passarà. A més, com que s’espera que el material surti en DVD, la dispersió de l’oferta esdevé absoluta, esvaint-se encara més el vincle entre l’impacte publicitari o popular de l’estrena i la projecció al poble, al barri o a la sala alternativa: R.I.P.
Perquè les institucions públiques inverteixin en la tecnologia digital escaient, quan quedi definitivament fixada, cal peremptòriament que no n’admetem la suplantació pel DVD, parlant de projeccions públiques en sales de notable capacitat d’espectadors. Mentre el format estàndard en què s’estreni les pel·lícules segueixi sent el celuloide, hem de reivindicar que es projecti en aquest format. I mentre bona part del patrimoni segueixi en aquest format, hem de reclamar que es pugui seguir projectant en aquest format.
Una qüestió molt diferent és la projecció d’aquells productes gravats ja inicialment en format que el DVD li va bé. Aleshores és ben legítim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La gent a la qual ens agrada el cinema, i hem après a mirar-lo amb un certs ulls crítics (o almenys això ens sembla) segurament ens desconcerta la situació actual, i intentem buscar-hi explicacions, com en Vador proposa en la seva interessant reflexió.
Deixo anar alguns comentaris a temperatura ambient, que a l’hora que és comença a ser suportable…
1. El cinema és un negoci i els exhibidors cinematogràfics ara estan pagant el que han sembrat. La seva aposta estratègica pels
Ara mateix fa dos dies que vaig descobrir el teu bloc, i mentre l’investigava avui, he topat amb aquest doble post prou afanyat. La veritat és que començava a tenir els meus dubtes sobre si hi havia algú a la xarxa que s’animés a escriure sobre cinema amb cert criteri. Però bé, no m’enrollo. El cas és que tot i que crec que s’ha estret suc al tema, entre tu i en Quintana (majorment tu), no puc deixar de pensar que el problema plantejat no s’acaba d’ajustar del tot a la qüestió. Amb els teus post has dilucidat amb comoditat sobre l’estructura social del cinema, però trobo que no has incidit en el què de la crisi del cinema. En la meva opinió el problema no resideix en com es juga amb la distribució de les pel·lícules sinó en què en traiem d’elles, perquè el dia que els films toquin fons qualitativament, que no em sembla gaire llunyà, no haurà estat per un problema d’infraestructura o qualitat de la imatge sinó per defallida d’il·lusió. Personalment se me’n refot que les distribuïdores perdin calés, ja s’ho faran, el que a mi m’amoïna es que els mals hàbits facin enfosquir la mirada cinèfila. Perquè veure un film no és només expectar un joc d’imatges, el problema no és tant econòmic com qualitatiu. Així doncs, la qüestió a la que jo m’aferraria és a la de fer-nos ressò de què és el que veiem, parlant-ne i criticant, oferint idees en comptes d’embaladir-nos amb beateria barata. El futur del cinema es decidirà en la mesura en què li trobem el sentit i la joia, no pas abaixant el preu. Tot i així, no crec pas que el que dic tregui vigència al que tu has dit, tant sols, és la meva aportació. El dia que desapareguin els cinemes, multisales o no, on tothom s’arreplegui per veure-hi films, ja no li podrem dir cinema, serà en tot cas una altra cosa. Tanmateix si nosaltres espectadors ens fem ressò, sense individualismes ni sectarismes, del gaudi pel cinema podem estar tranquils que sempre hi haurà algú amb ganes de fer negoci d’una o altra forma.
Apa, fins ara. I felicitats pel blog.