Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Crisi del cinema (Primera part). Comentari a un article d’Àngel Quintana
Que al cinema no hi va la gent que hi anava, és un fet. Que alguns videoclubs i cadenes de lloguer de DVD han hagut de plegar veles, també. Que la gent es descarrega pel·lícules per internet, cada cop més, sembla d’una evidència absoluta. Això fa que, de fa temps, es parli de "crisi" al món del cinema.
El diari El Punt del diumenge 23 de juliol de 2006, publica un article d’Àngel Quintana (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2001070 ) que fa una lúcida diagnosi de la situació; sobre la qual m’agradaria fer algunes consideracions.
Primera. Veure cinema a les sales, costa car, sobretot a les famílies. Permeteu que esmenti un exemple. Era Nadal de l’any passat, una època que la gent encara sol anar al cinema, per allò de les vacances escolars i les pel·lícules per a la canalla. Tot i així, la cosa anava normaleta, als Lauren Costa Brava, de Blanes. Un dia concret (em sembla que era el 29 de desembre), per commemorar els 25 anys del Grup Lauren, van posar l’entrada a 1?: les cues van ser enormes. L’oferta era la mateixa que els dies anteriors i posteriors, però el públic hi anà massivament.
Ja perdonareu que comenci parlant de coses tan materials; però una família de parella i 2 canalles, comptem el que costa cada entrada i els esquers (crispetes, pepsis, etc) i sumem. Evidentment, comptat i debatut, la cosa puja prou com per reduir tant com es pugui aquesta despesa, oimés quan, simultàniament, s’ha de pagar hipoteques (ai, la Construcció!), crèdits (ai, els cotxes nous, els viatges…!). I la decisió d’estalviar "a costa de no anar tant al cine" la podem prendre també perquè hi ha altres maneres d’entretenir el lleure (sense anar més lluny, allò que en diuen Home Cinema…).
M’imagino que el dels preus deu ser un dels "excessos" de les multisales, a què fa referència Àngel Quintana. I qui diu de les empreses exhibidores, diu de tot l’engranatge comercial que traginen al darrere: distribuïdores (que es queden altíssims percentatges de les recaptacions), campanyes publicitàries (en prime time televisiu), entitats financeres (que xuclen les hipoteques amb què s’han construït els multicinemes)…
Segona. Banalització. De mica en mica, han convertit el cinema en una cosa banal, a les antípodes del caire gairebé mitològic que tenia (exageradament i ingènuament) fa unes dècades. I a tots nivells: des de la producció de les pel·lícules a l’exhibició. Deixem-ho clar, no en reivindico pas cap mena de sacralització; sinó que remarco fins a quin punt, a base de fer-lo vulgar, mancat de cap interés particular, va sent més fàcil prescindir-ne.
Des que l’atractiu d’una pel·lícula (comercial) rau tan sols en una virtuosa seqüència d’acció, en un esplet d’efectes visuals o, per què no, en l’exhiició d’un cos…per què has de pagar al voltant de 6? per veure-ho? Hom s’ho descarrega, s’ho mira, ja ho ha vist i, si cal, ja en pot parlar… abans fins i tot que els "gamarusos" passin per taquilla. I té tota la raó, perquè poc que hi trobaran res més, els "gamarusos".
Per a molts nois i noies que voregen la vintena d’anys, anar al cine s’ha convertit, de fa anys, més o menys en això:
- Seguir un impacte publicitari (sempre han anat a veure la "pel·li" que s’anunciat per la televisió, la que tothom vol veure…).
- Entrar a la multisala i arreplegar la bossa més gran de crispetes i el super pot de la pepsi de torn.
- Asseures entre un munt de gent (tots van a veure el film de moda) que endrapa també vinga crispetes i xarrupa vinga coles. I xerra, abans de començar la projecció i quan la pel·lícula "ja va". I s’aixequen, les vegades que cal, fent aixecar la resta de la filera, les vegades que calgui, per anar a comprar més crispetes i més pepsis. I per anar a orinar, que tanta beguda en fa venir ganes.
- I… de què va la pel·lícula que (teòricament) havien vingut a veure? Ah, si, bé… l’escena "guapa", que "guais"!
Que el cinema sigui popular (cosa perfecta i desitjable), no és sinònim que se li hagi de faltar al respecte. Quan a qualsevol cosa se li perd el respecte, en comença la decadència irreversible. I, per motius econòmics, s’ha potenciat tota una sèrie de coses que han convertit en secundari el fet de mirar les pel·lícules, per a una gran part del públic juvenil. No ens equivoquéssim. De pipes i cacahuets, tots la vida se n’han menjat als cinemes de barriada i de poble; però allò no és això. I, a més, adonem-nos que, desapareguts els diguem-ne cinemes de "ciutat", també a les més rutilants multisales urbanes es practica aquest costum que abans es considerava de "barriada" o de "poble", encara que no sigui el mateix. Deixem-nos estar d’orgues: el fet que els ingressos per crispetes i pepsis hagin finançat les multisales més que no pas els ingressos per taquilla, ha comportat que se n’hagi potenciat el consum fins a límits realment exagerats. Els exhibidors n’han tret una bona calerada, però han sembrat la manca de respecte i, de retruc, una part de l’abandó dels seus ja exclients.
A casa, amb telepizzes i alguna llauna poden veure les seqüències "guais" com fins fa poc ho feien amb crispetes i pepsis: per què caram han d’anar a gastar-se els xavos a la multisala?
Tercera. El cinema ja no és referent per al lleure. Avui en dia, molta gent ja no pensa amb "anar al cine" quan planifica el lleure. Encara que ens sembli mentida. Fixem-nos-hi i observem. Fins fa poc, quan hi havia una estrena destacada, qui més qui menys buscava un forat per veure-la. Ara, entre els que ja se l’han descarregada o ja se la baixaran, els que pensen que ja la llogaran en DVD… sumes i resulta que, efectivament, va desapareixent allò de buscar una estona el cap de setmana (o en dies feiners) per anar al cine. I, de mica en mica, altres activitats o costums van ocupant el temps de lleure. Quan la cosa passa de la dimensió individual a la col·lectiva, és a dir a la de "colla d’amics" o fins de "parella", només que alguns siguin addictes a la descàrrega per internet o diferidors mandrosos avesats al DVD, encara va més ràpid l’abandonament del cinema com a referent lúdic.
Hi ha, a més, aquesta pràctica consumista, tan absurda i difícil d’entendre com generalitzada, de baixar-se films per internet o comprar-los en DVD, per tenir-los i… que no es veuen. Aquí gosaria diferenciar entre la majoria de la població i l’excepció que signifiquen els cinèfils (per als quals les pel·lícules són de debò material de col·lecció, estudi o gaudi). Parlant, doncs, del que en diríem el gran mercat, resulta que molts "tenen" les pel·lícules i no les acaben veient; de manera que, ja ni tan sols l’interés per una seqüència, uns efectes especials o un cos atractiu, res: el valor que dónen a la pel·lícula és "tenir-la". De manera que els preguntes, per exemple: has vist Superman Returns? I et contesten: ja la tinc, ja me l’he baixada! Però: ja l’has vista? Un dia d’aquests!… I, sovint, molts ni se la miraran, simplement l’hauran "tinguda". És a dir, el valor pel·lícula se’ls esvaiex del tot i, per a ells, el cinema probablement queda reduït a poca cosa més que "una petita possessió" tipus kleenex que cal tenir en una societat com la nostra, competitiva i consumista.
A mesura que col·lectivament les pel·lícules deixen de ser referent, cada cop tenen menys interés per al conjunt de la societat i, per tant, per efecte bola de neu, el cinema va quedant arraconat, com una andròmina, encara sorollosa (pels interessos que mou) camí de la deixalleria (és a dir i, dit sigui amb tot el respecte, camí de la marginalitat en què, en termes de grans masses socials, es troben avui en dia el Teatre o la Dansa). Apocalíptic o pessimista? No. Segurament, el que dic no acabarà passant ben bé així, perquè hi ha els interessos esmentats i per altres qüestions que comentaré de seguida, però, tal com estan ara les coses, l’extrapolació que faig em sembla correcta i crec que és a partir d’admetre la realitat que, tots plegats, podem mirar de canviar-la, millorar-la si més no en allò que puguem, que estigui al nostre abast i que més interessi, pel nostre benestar.
I N T E R M E Z Z O
Ara me n’he d’anar, que m’espera un dinar suculent a casa unes bones amigues de Blanes, per celebrar-ne la Festa Major (la dels focs d’artifici, meravellosos, aclaparadorament multitudinaris). Em queda pendent de parlar sobre El cine com a acte col·lectiu (i, per tant, la reivindicació que no ens abandonem a un individualisme ultrancer, si més no, aquells que creiem en la cosa social) i també vull replicar la dimissió que fins i tot un Àngel Quintana fa de la defensa de la cultura (audio)visual, en la qüestió Cine o DVD. Quan tingui una estona, m’hi tornaré a posar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És curiós com fa molt poc es van multiplicar les sales de cinema i van aparèixer els multisales a tot arreu substituint altres formats de sala d’exhibició (Blanes n’és un exemple) i, ara que les sales s’han modernitzat, resulta que la gent comença a deixar d’anar al cinema. És un fet que per a molta gent anar al cinema ja no és un producte atractiu; hi ha moltes alternatives disponibles. Lamentar-se’n és amagar el cap com els estruços; cal mirar endavant.
Com en tot a la vida l’única solució serà que les sales d’exhibició tornin a invertir, decideixin quin és el seu públic i ofereixin una oferta adient per a aquest públic. Creieu que avui les sales donen una oferta adient per a una família, posem per cas? Quantes pel·lícules infantils es projecten i a quin preu?
Les sales de cinema s’han especialitzat o en oferir pel·lícules per a adolescents o en oferir pel·lícules per cinèfils de pedra picada. Els primers tenen avui millor oferta i els segons tenen la llibertat del DVD. Potser el públic objectiu més adient és un altre. Crec que aviat veurem com hi ha noves sales amb una oferta adient per a nous perfils.