Publico aquest apunt, que encara no he enllestit, sobre el curt i el cinema d’en Jaume Claret Muxart.

Hi ha unes constants, al cinema de Jaume Claret Muxart, que es van fent patents a mesura que li vas veient els seus curtmetratges i, per descomptat, la seva magnífica òpera prima, Estrany riu. Hi he estat pensant força, sobretot, després de mirar La nostra habitació.
La música. És meravellós com en Jaume Claret fa entrar, irrompre, la música a les seves pel·lícules: en moments precisos, amb la intensitat -normalment gradual- escaient i, el que m’hi apassiona més, amb una conjugació perfecte amb el pla cinematogràfic, el seu contingut i especialment amb el “moviment” del que la imatge mostra. Per exemple, a La nostra habitació, com dialoguen música i escena quan seguim sentint el tema que la ràdio va emetent i veiem el nen que és, bellugadís, a l’estudi radiofònic amb la mare -locutora-: quin moment d’expressió audiovisual! Això sí, com tant d’altres, en aquest mateix curt -i a la resta de la filmografia d’en Claret Muxart, que compta amb formació (6 anys de piano!) i un gran gust musicals-.
El meu estimadíssim Hou Hsiao-hsien, el mestres HHH, el grandiós HHH. En Claret ha declarat «un dels cineastes-guia del meu cinema és Hou Hsiao-hsien. Per la cadència, el ritme. Three Times és molt especial, té una estructura increïble. Millennium Mambo també és una passada. M’agrada molt també Le Voyage du ballon rouge, que és preciosa, i on es veu que té una estima cap als personatges irreprotxable». Permeteu-me una observació: com voleu que no m’apassioni el cinema d’en Claret Muxart, si, com deu comprovar amb els enllaços que he afegit a aquest paràgraf, a mi també robat el cor (i el cervell i els sentits) el mestre HHH? I, per cert, en una breu conversa telemàtica de les que mantinc amb ell, en parlar de Millenium Mambo, en va dir «Pel·licula de canvi de segle. Enten com ningú l’apatia de la juventut» (espero que a en Jaume Claret no li molesti que jo ho estigui fent públic); però és que reflecteix molt bé l’avinença HHH-Claret també (i remaco aquest ‘també’) en la sensibilitat humana (i artística, per descomptat), ben tangible, sense anar més lluny, en com el català s’aboca en la complexitat íntima de l’adolescència a Estrany riu.
A La nostra habitació, la locutora d’aquella emissora musical presenta un tema que sona tot seguit i és de la banda sonora de… Le Voyage du ballon rouge, (HHH,2007). Aquell film, protagonitzat per un nen que té de tot i poc a la mare, ressona en aquest curtmetratge, sobre una mare que, avorrida a la seva rutinària feina radiofònica, en fuig (justament mentre sentim el tema musical de Le Voyage du ballon rouge), tot anant-se’n amb el seu fill petit, al qual passa a dedicar tota l’atenció; un fill que, per cert, quan el tornem a veure, ja a la seva habitació, fulleja un llibre infantil… amb un ostensible globus (o cercle) vermell… I sí, finalment, l’habitació (tal com la veiem al final, amb aquella estructura a dos nivells, amb molta fusta i en què conviuen mare i nen) evoca en certa manera… la de Le Voyage du ballon rouge.
L’aparició de personatges esmunyedissos, es pot dir fugissers, amb alguna cosa de fantasmagòrics. A Estrany riu, és l’enigmàtic Alexander, que en Dídac va veient i se li va esvaint i que acaba transformant-lo (a ell i, de retruc, al seu entorn). A The Danube Rivers — Los danubios — Die Donau, és el noi fugitiu (sic) que capgira els propòsits (i la vivència) de l’escriptor protagonista. El caire enigmàtic el també l’home misteriós (sic) que apareix a La nostra habitació, fent costat a la mare en el seu procés personal, intim, d’obertura cap al fill, de conciliació i pau interior.
Vista: el dia 19.02.2026, per FilminCat.
—
FOTO DE PORTADA: La nostra habitació (Marwin & Wayne | Rotterdam IFF 2025)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!