Club 7 Cinema

Vida privada / Vie Privée / Vita privata / A Private Life, de Rebecca Zlotowski, amb un repartiment impressionant, encapçalat pels grans Jodie Foster i Daniel Auteuil, i que tracta de la prestigiosa psiquiatra que es posa a investigar el presumpte assassinat d’una seva pacient, és un divertiment irònic, murri, que juga a desconstruir gèneres cinematogràfics com el thriller criminal, el drama psicològic i fins la comèdia negra, fot-en-se’n ben amablement, ben simpàticament. Encara que potser, al final, s’agafa massa seriosament el que, com a ‘broma’, té la seva gràcia (provocadora).

Comentari:

Lleugera, aquesta és una pel·lícula lleugera, des dels mateixos crèdits inicials, amb el dinamisme que hi impregnen tant la banda sonora d’aquells moments d’entrada al film com el grafisme dels títols. I no deixa de ser-ho: el poden etiquetar (sí, sí, que facin!) de comèdia negra, thriller amb misteri, drama psicològic… que n’hi diguin com vulguin, però, francament, em sembla un divertiment irònic, murri, que precisament juga a desconstruir aquesta mena de gèneres cinematogràfics, fot-en-se’n ben amablement, ben simpàticament.

Sense complexos, el guió comença anant al gra i ens fa conèixer la psiquiatra Lilian Steiner i les seves circumstàncies; és a dir, com n’és de metòdica en el terreny professional, la feinada que hi té, amb molts i diversos pacients (això sí, el primer que se’ns presenta, veterà a la seva consulta, ves per on, hi va per a acomiadar-se’n, ja que ha trobat un altre mètode que li resol l’addicció al tabac… i, oh!, aviat sabrem que una altra clienta, que fa 9 anys que la tractava… se li ha suïcidat!); veiem que la Lilian té un fill i fins és àvia, però no n’està gaire (gens), i que visita al seu ex-marit, oftalmòleg (perquè ella, sobtadament, no para de plorar). Per acabar d’adobar, essent com és tota una psicoanalista, recordem-ho, veterana i reputada, va a parar a les mans d’un hipnotitzadora (!), certament, per veure si se li soluciona el problema de les llàgrimes, que la medicina no li soluciona i s’hi acosta amb prevenció i malfiança, però… el cas és que hi va! O sigui que, a la primera mitja hora llarga de pel·lícula, com a prestigiosa terapeuta, ja queda en entredit; com a mare (i àvia), ben galdosa; com a ex-esposa…, doncs, la flama sentimental amb el seu “ex” potser tampoc no està tan apagada com li sembla a ella mateixa… Tot capgirat!

I aleshores ve la fase ‘detectivesca’, en què la gravetat i obsessió amb què s’ho agafa la Lilian Steiner contrasten obertament amb les subtils gotes d’humor amb què estan tractades. El reguitzell (continuat) d’especulacions (sobre si ha estat un assassinat, la mort de la pacient, sobre qui pot haver-ho comès, sobre el motiu…), que la duen a elucubracions (fins al deliri) sobre trama criminal, sobre el subconscient, sobre ‘vides passades’, sobre ‘dobles vides’… es troben amb ‘fets’, ‘pistes’ d’autèntic thriller, com si la cosa anés de debò i estiguéssim en una autèntic film d’investigació criminal… Però, tot va passant pel filtre d’escenes de diàlegs (especialment amb el seu ex-marit, esdevingut confident i còmplice en els tràfecs d’ella; però també amb la hipnotitzadora…), escenes en què les rèpliques a la protagonista, els enquadraments de la càmera, la composició dels plans… hi marquen irònica distància, ho amaren de soterrada comicitat.

La Jodie Foster i en Daniel Auteuil, grans i molt reconeguts intèrprets, frueixen de valent amb aquests seus personatges. Com a la psiquiatra enderiada, la Foster esquiva la caricatura però la compon amb els trets, perplexitats, dubtes… d’un paper que, en el seu tarannà i bagatge, tragina tant el potencial argumental (seriós) del film com el seu tractament distanciador. I l’Auteuil, com a l'”ex”, actua a pleret com a contrapunt, amorós, lúcid i, sí, murri… Per cert, parlant d’actors, cal remarcar el luxe del repartiment d’aquesta pel·lícula, no tan sols perquè compta amb primeres figures en rols secundaris, com Virginie Efira (Paula Cohen-Solal, la pacient difunta), Mathieu Amalric (Simon Cohen-Solal, marit de Paula) o Vincent Lacoste (Julien Haddad-Park, fill de Lilian i Gabriel); sinó que, a més a més, hi ha cameos de personalitats com Frederick Wiseman (Dr. Goldstein), Aurore Clément (Perle Friedman) o Irène Jacob (Vera).

La ‘broma’ de sotmetre la psicoanalista a una hipnotitzadora té la seva gràcia i alguna cosa d’ocurrència fins provocadora. Rebeca Zlotowski, la directora, n’hi treu molt de suc. Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, li dona peu a bastir bones seqüències oníriques (visualment parlant), de malson, mentre penetra en els racons profunds de la ment de Lilian Steiner. Quant a l’argument, li permeten desfermar més la crisi personal de la protagonista i fer-la entrar en el procés que entra… Això sí, passant per l’escena delirant del sopar a cal fill, en què els efectes de l’alcohol begut (sic!) la duen a concloure com a certa tota la “veritat” que li ha fet sobreeixir la teràpia hipnotitzadora (una “veritat” que obre puntualment la pel·lícula cap a temàtiques com tendències homosexuals, la persecució nazi dels jueus -essent el judaisme present al film en diversos moments, certament-…). Tanmateix, atesa la manera com s’acaba tot, espero que Zlotowski no hagi pretès defensar la hipnotització en front de la psicoanàlisi (o altres mètodes psiquiàtrics): una cosa és la ‘broma’ i l’altra arribar a creure-se-la, agafar-s’ho seriosament… Prefereixo quedar-me en el que té de crítica a les especulacions terapèutiques i de reivindicació del saber escoltar, de debò, als pacients, encara que això la cineasta ho hagi reconduït cap al (per mi) excessivament sobtat canvi (en tots sentits) de Lilian Steiner.

No voldria acabar sense esmentar (ni que sigui només esmentar) el fet que Zlotowski hagi encaixat al llarg del metratge tot d’inserts. En bona mesura, és una altra demostració de la llibertat i manca de complexos amb què treballa la pel·lícula, perquè acaben essent de gran entitat -i eficiència- els ‘flashback’ en què, a la psiquiatra, se li fan presents visites hagudes de Paula Cohen-Solal (la pacient difunta, encarnada per Virginie Efira, a qui, per cert, tot i la seva bellesa i el seu estatus estel·lar dins del cinema francès, gairebé no veiem mai el rostre), a més a més dels ‘malsons’ ja comentats i que van apareixen en diversos moments clau del metratge. En canvi, m’han quedat més penjades les imatges fugaces que hem vist per primer cop quan, en el malson, la protagonista ha hagut d’obrir una porta i ha corregut a tancar-la.

Vista: el 30.12.2025, en VE, a la Sala 4 dels OCINE Blanes.

—

FOTOS: Vida privada (©JEROME PREBOIS – LES FILMS VELVET / Caramel Films – YouPlanet)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!