La Lucia, l’Ada i la Flavia són les tres filles de la família Graziadei, que ha arribat a tenir deu fills, dels quals no tots han sobreviscut, com era habitual a la Itàlia rural durant la Segona Guerra Mundial. Els Graziadei viuen al nucli de Vermiglio, al Trentino, en una casa petita envoltada de camps i de la neu dels llargs hiverns de muntanya. El cap de la família és un mestre d’escola que s’esforça per ensenyar als alumnes no només a expressar-se en italià correcte en lloc del dialecte que tothom (inclosos els Graziadei) parla a casa, sinó també a aspirar a alguna cosa més bella i elevada que el treball quotidià. Quan els Graziadeis acullen un soldat sicilià que ha desertat de l’exèrcit, s’inicia una reacció en cadena que la unitat familiar haurà d’afrontar, i que es desenvoluparà al llarg de les quatre estacions de l’últim any de la guerra.

FOTO: “Vermiglio (Karma)
De Maura Delpero, Vermiglio. Producció: Itàlia, França, Bèlgica. Any: 2024. Durada: 1h59. Guió: Maura Delpero. Amb: Tommaso Ragno (Cesare, mestre i pare de la família Graziadei), Giuseppe De Domenico (Pietro, sicilià que ha desertat de la guerra), Roberta Rovelli (Adele, la mare de la família Graziadei), Martina Scrinzi (Lucia, la filla gran dels Graziadei), Orietta Notari (la tia Cesira), Carlotta Gamba (Virginia, la noia “eixelebrada” d’aquell indret), Santiago Fondevila Sancet (Attilio, fill de Cesira, nebot dels Graziadei, que ha desertat, amb en Pietro), Rachele Potrich (Ada, la segona filla dels Graziadei, adolescent amb neguit sexual i temorosa del pecat), Anna Thaler (Flavia, la petita dels Graziadei, dotada pels estudis), Patrick Gardner (Dino, el noi dels Graziadei), Enrico Panizza (Pietrin), Luis Thaler (Tarcisio), Simone Bendetti (Giacinto), Sara Serraiocco (Anna Pennisi). Enllaços: Viquipèdia, Tmdb, Wikipedia It, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Venècia 2024 – Competició (Gran Premi del Jurat) | Valladolid 2024 – Secció Oficial | David di Donatello 2025 (7 guardons -Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió Original, Millor Fotografia, Millor So, Millor Producció i Millor Càsting- de 14 nominacions ) | Premis Cinema Europeu -EFA- 2024 (nominacions a Millor Pel·lícula i Millor Direccuió) | Globus d’Or 2025 (nominada a Millor Film de Parla No Anglesa) | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrena als cines: Mercat espanyol, D: Karma Films, E: 14.02.2025; Mercat francès, D: Paname Dist., E: 19.03.2025; Mercat italià, D: Lucky Red, E: 19.09.2024. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona). Projectada: el 06.11.2025, al Cineclub Adler, de Lloret, i el 21.11.2025, al Cineclub Garbí, de Malgrat.

FOTO: “Vermiglio” (Karma)
Vista: el 21.11.2025, al Cineclub Garbí, de Malgrat, en VOSE.
Les imatges de “Vermiglio”, pictòriques, boniques de debò, amb gens de rabeig esteticista, traspuen una coneixença, una estima, un amor diria jo, pel paisatge nord-italià del del Trentino (ara hivernal -nevat, glacial-, ara primaverenc -verd, amb l’aigua brollant a pertot-), per aquelles cases disperses de la ruralia, pels seus pallers rellents, les seves cambres, per l’ombrívol, escrostonat i petitoi local que fa de bar als homes de l’indret, per aquella minúscula i rudimentària classe que fa d’escola, per la no pas més grossa església.., pels costums (les partides de cartes al bar, les misses, el ball, la festa de Santa Lucia -autèntica ‘Pare Noël femení’-, la celebració del casament primaverenc a l’aire lliure -amb vi, cançons…- ), la vida quotidiana (rentar al safareig col·lectiu, la llenya, el col·legi, l’estona privada del mestre al seu despatxet, les converses dels pares o les dels germans amuntegats en aquell dormitori (amb les seves vestimentes blanques i folgades), la parla… d’aquella gent, en ple 1944.
De mica en mica, “Vermiglio” va revelant-se com una pel·lícula coral, en què anem coneixent la Lucia, la filla gran dels Graziadei que aviat s’enamora d’en Pietro, el xicot sicilià refugiat al paller de casa en haver desertat de la guerra; l’Ada, germana seva, adolescent de gran delit sexual i alhora temorosa del pecat, més voluntariosa amb els estudis que no pas capacitada; la Flavia, la petita, a punt d’esdevenir dona, la més talentosa; en Dino, el noi de la casa, rebel fins on pot; els vailets petits, bellugadissos com tota la canalla, amb les candoroses pors de les llegendes rebudes i dels ensenyaments de la religió, entranyables especialment per les seves preguntes franques, innocents, sobre la vida que van descobrint i amb les quals van fent aflorar la personalitat dels grans… Anem coneixent la mare, Adele, sempre amatent a la seva família nombrosa, una esposa que no para de tenir fills i que, sobretot arribat un moment, no s’està de qüestionar el marit, en Cesare, el mestre de menuts i de grans d’aquell poblet, aimant de la música (i de la cultura) que malda per transmetre a uns i altres, més interessat en aquesta vocació que no pas en el sosteniment dels seus, pel qual ha de fer mans i mànigues l’Adele (és, de fet, un home ben tradicional, autèntic patriarca que decideix el destí de tots plegats). Anem coneixent, mal sigui de passada, veïns d’aquell llogaret (el patriota, el metge, el capellà…). I és clar, també l’Attilio, el nebot dels Graziadei que ha desertat i ha tornat de la guerra trastornat, per amarga satisfacció de la bondadosa tia Cesira (germana d’en Cesare), i en Pietro (que va dur l’Attilio fins a casa, des d’Alemanya).
La cosa no va de nostàlgia d’un temps passat (ni molt menys!), ni tan sols es tracta d’un simple retrat costumista o d’interès antropològic, a “Vermiglio”, amb els seus múltiples protagonistes, es va parlant de la vida, de la mort, de l’amor, de la sexualitat, de la cultura, de la religió, de tradicions, d’esperances i frustracions, de destins… En definitiva, de múltiples facetes de la condició humana. Sense pretensions ni intel·lectualismes, ni pamflets, amb sensibilitat i molta obertura, sí, a l’experiència humana.
La directora, Maura Delpero, ens ho serveix amb un estil personal, esplèndid, en què escenes (no necessàriament breus) de la quotidianitat que viuen els personatges van succeint-se, deixant-hi fora de camp tot el que ja s’hi entén (per exemple, no hi veiem cap acte sexual, perquè ja els imaginem), saltant àgilment en el temps (sense específics indicadors cronològics, sinó amb elements que te’n fan comprendre l’avançament temporal al si de la imatge) i amb un muntatge sonor de transicions acústiques (amb què el so -diàlegs, sobretot- de la seqüència següent entra en la que estem veient), un muntatge que en reforça el dinamisme fílmic. És així que Delpero va combinant magníficament el quadre de conjunt d’aquell mon amb el relat, la història argumental, que sobretot té els Graziadei (i en Pietro) de protagonistes i fa de “Vermiglio” un fresc extraordinari.
Tanmateix, la cineasta i el seu estil topen amb algun problema, en certes fases del film. Al començament, tot fent-nos entrar en aquell petit univers, hi ha com un excés, una acumulació de rituals (per exemple, de músiques religioses -consti, no m’hi és cap inconvenient, que hi siguin: estic parlant de la seva reiteració puntual-). I, arribada la primavera i el final de la guerra, s’hi imposa massa la voluntat narrativa, la història que es completar, especialment la de Lucia i Pietro.
***
FOTO DE L’APUNT: “Vermiglio” (Karma)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!