Club 7 Cinema

Sinopsi d’ One battle after another / Una batalla tras otra / Une bataille après l’autre / Una battaglia doppo l’altra:

En Bob Ferguson (Leonardo DiCaprio) no es diu així, però fa anys que ha adoptat aquest nom en la seva vida d’amagat en un racó dels Estats Units. Revolucionari, havia estat membre d’una banda organitzada, evidentment clandestina, que lluitava amb atemptats contra l’ordre establert. En començar la pel·lícula i durant força estona el coneixem així, de lluitador, per cert, especialista en explosius. Arribats a un cert punt, però, ja el trobem com a Bon Ferguson i menant una vida diguem-ne tranquil·la, molt abandonat a l’alcohol i la droga i, vulgues que no, sempre amatent que no l’enxampin, ni a ell ni a la seva filla, que ja ha fet els 16 anys d’edat. Una pau transitòria (cinematogràficament breu) que s’acaba sobtadament quan irrompen a la localitat on s’està i sobretot a la casa on es refugia, tot de soldats, armats fins a les dents, comandats pel coronel Steven J. Lockjaw, un vell enemic seu (i dels seus). Alhora, els d’en Lockjaw, en el desplegament per tota la ciutat, van darrere especialment de la Willa Ferguson (Chase Infiniti), la filla, que havia anat a la festa de l’institut i que, sí, queda avortada (la festa) per la intromissió dels militars. Quant a en Bob, ha de fugir, cames ajudeu-me i recórrer a l’ajuda d’un mestre d’arts marcials, en Sensei Sergio (Benício del Toro), ben implicat en la resistència contra l’autoritat i en el suport als immigrats il·legals. A en Bob, però el mou sobretot, poder retrobar-se amb Willa (la filla), que s’ha fet fonedissa, i això el du a connectar amb l’estructura revolucionària clandestina, que li poden dir on és la noia. Mentrestant, un grup racista, anomenat Amics del Nadal, al qual està vinculat en Lockjaw, avalua la situació i decideix implicar-hi un mercenari, perquè “hi faci net”. I és així que es desfermen corredisses, persecucions, atacs armats, sublevacions d’immigrants… en el que, efectivament, esdevé ‘una batalla rere l’altra’. Tràiler en VO.

FOTO: “One battle after another” (Warner)

Dades:

De Paul Thomas Anderson, One battle after another / Una batalla tras otra / Une bataille après l’autre / Una battaglia doppo l’altra. Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 2h42. Guió: Paul Thomas Anderson, lleugerament inspirat en la novel·la ‘Vineland‘ -1990- de Thomas Pynchon (de qui anteriorment Anderson va adaptar “Vici inherent”). Fotografia: Michael Bauman. Música: Jonny Greenwood. Amb: Leonardo DiCaprio (Bob Ferguson), Sean Penn (coronel Steven J. Lockjaw), Benicio del Toro (Sensei Sergio), Regina Hall (DeAndre),  Teyana Taylor (Perfidia Beverly Hills), Chase Infiniti (Willa Ferguson, la filla), Alana Haim, Wood Harris,  Shayna McHayle. Enllaços: Wikipedia, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, World of Reel, The Film Stage. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Warner, EE: 26.09.2025, DF: Warner, EF: 24.09.2026, DI: Warner, EI: 25.09.2026.

FOTOS: “One battle after another” (Warner)

En aquest blog, també:

Altres veus: “One battle after another”, de Paul Thomas Anderson.

FOTOS: “One battle after another” (Warner)

Vista: el dissabte 04.10.2025, en VE, a la Sala 5 dels OCINE Blanes.

Comentari:

Assistia a una conversa molt interessant entre crítics de cinema, sobre aquesta pel·lícula, que jo encara no havia vist (i ells sí). En parlaven francament entusiasmat, entrant en però i contres, en matisos… I heus aquí, que els vaig dir: M’estic preguntant què tenen en comú (a part d’estar magníficament dirigides) “El fil invisible“, “Licorice Pizza” i “Una batalla tras otra”. Vaig esmentar aquests títols, perquè “El fil invisible” em sembla magnífica i “Licorice Pizza” la respecto molt, però em semblen obres molt diferents i, a més a més, que poc lligam hi sabia veure amb el que deien d’ “Una batalla tras otra”, llevat de l’excel·lència en la direcció cinematogràica. I un d’aquells crítics em va contestar: Vador, que són tres formes de treballar gèneres diferents i portar-los al límit. Això ho explico perquè, a més que em va semblar una resposta molt bona, em va dur a pensar (el mateix que dic, un cop ja he vist la pel·lícula): ai, el gènere cinematogràfic, tan poc que m’agraden els films de gènere ‘per se’!.

Veure One battle after another és fruir molt i molt del cinema, per com està dirigida. Proteica, intensa, és un devessall d’enquadraments de tot tipus, de prolífics moviments de càmera, de muntatge enèrgic, de ritme interior de les seqüències (amb l’aportació entregadíssima i magnífica dels Leonardo DiCaprio i Benício del Toro, amb els seus tarannàs, els seus moviments dins del pla!), de banda sonora eloqüent, hiper-expressiva… Una festa cinematogràfica, com poques en pots gaudir! I (això ho diré altres cops al decurs d’aquest comentari, referint-me a aspectes diferents de la pel·lícula): és un no parar! Un no parar de riquíssim, pletòric llenguatge; un no parar de treure el màxim profit dels espais (centres de detenció, cases, passadissos, túnels, terrat, ciutat, carreteres ondulades, despatxos…)… Tot i que, al final de tot (però només ben bé al final), per comparació, la cosa perd una mica de pistonada (i és freqüent que les darreres escenes dels films de Paul Thomas Andersen no estiguin a l’alçada de la magnificència -i virtuosisme- que llueix a la gran part (gairebé tot) del metratge).

Estem davant una obra que és (i vol ser) un entreteniment, simultàniament polític i adscrit plenament al cinema d’acció. I se’n surt absolutament del tot. Qui hi busqui una al·legoria dels Estats Units actuals (i dels darrers temps), amb les seves pregones divisions ideològiques, militarisme, resistència, immigració, racisme, classisme, paranoies polítiques, noves generacions… la hi trobarà (abastament). Qui hi busqui l’acció, amb les explosions, les corredisses de cotxes, les persecucions, les fugides, els assalts, els trets, personatges estrafets… la hi trobarà (i tant!).

Paul Thomas Anderson, en la seva doble condició de guionista i director, ho enfila literalment com ‘una batalla rere l’altra’, un ‘no parar’, a base d’anar fent, sí, un ‘no parar’ de giragonses en el relat lineal, amb els salts temporals (endavant) que li cal, passant d’una situació a una altra, que planteja nous reptes i tensions, revelant-hi, si és el cas, informacions (alguna de les quals podies imaginar-te, d’altres, no pas), anant incorporant-hi personatges… autèntica bulímia narrativa! Sí, un excés (saturador) de virtuosisme guionístic.

Emparant-se en el fet que es tracta d’una ficció, l’Anderson representa amb traç extrem, de deformació caricaturesca (espero que sigui fabulador) els mons polítics dels Estats Units: els revolucionaris són físicament agressius (per exemple, el rostre d’en DiCaprio a les primeres imatges de la pel·lícula és la d’un felí a l’atac!), d’una retòrica (potser real, però…) embafadora, d’una organització (clandestina) descomunal; els racistes (i classistes), d’un elitisme sofisticat, d’un llenguatge críptic afinadíssim; el país, el pinta travessat per tot de túnels subterranis, de cases que amaguen passadissos secrets, d’oficines sospitoses..; l’espionatge, és a dir, l’obtenció (i ús) de la informació sobre els moviments i ‘currículums’ d’uns i altres, d’una pràctica intensíssima per tots plegats… Insisteixo, potser ho hem d’acceptar perquè es tracta d’una ficció, d’una fabulació, i vés que, efectivament, la realitat no sigui encara pitjor, però a mi m’ha resultat maniqueu.

Tanmateix, he de confessar-vos que m’hi ha agradat que es representi la possibilitat d’una utilització de l’exèrcit i les forces de seguretat per interessos dels seus comandaments, emparats en la carta blanca de què gaudeixen. Si bé, el desfici del coronel Steven J. Lockjaw (Sean Penn) perquè l’acceptin els ‘Amics del Nadal’ em sembla més un (forçat) recurs narratiu que no pas versemblant.

No, com a ‘film de gènere’ que és, One battle after another, no m’ha interessat. Ja he dit que no em van (normalment) aquesta mena de pel·lícules i aquest cas, no n’ha estat una excepció. Certament, aquí no hi ha allò de ‘l’acció per l’acció’, tot encaixa molt bé, res no resulta gratuït; però la seva bulímia narrativa, el seu registre caricaturesc i sí, el seu excessiu excés, m’ha sobrecarregat, com a espectador. I això que les dues hores i mitja que dura passen molt ràpides!

Políticament, li agraeixo que, mal sigui des del seu maniqueisme, m’esbossi el panorama dels Estats Units, evocant el que hi havia estat la resistència i lluita revolucionària contra el poder (allò que ‘hi hagué una altra època’…), amb -ves per on- plausibles ràfegues sobre el present: l’abraçada entre pare i filla -el valor supervivencial dels vincles gairebé com a refugi davant l’apocalipsi actual-; l’acusació de “puto progre” del vell revolucionari al col·lega que no l’acaba d’atendre per telèfon; les noves generacions (diversitat sexual, els mòbils)… Està bé que, de l’Amèrica d’en Donald Trump ens arribin coses com aquesta; però, de fet, res de nou ens aporten a la imatge que en tenim, si més no, des d’Europa i entre els ‘progres’ d’aquí.

FOTOS: Paul Thomas Anderson

PS: Per si us pot interessar, enllaço ara i aquí amb articles meus sobre algunes pel·lícules anteriors de Paul Thomas Anderson:

Pous d’ambició (2007): Comentari.

The Master (2012): Comentari.

Pur vici (2014): Comentari.

Licorice Pizza (2021): Fitxa i comentari.

***

FOTO DE L’APUNT: “One battle after another” (Warner)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!