Club 7 Cinema

Amb un plantejament diàfan, amb aplom contundent i esmolat, fi sentit de l’humor, que ens va entrant en coses molt greus, i amb un distanciador recurs teatralitzant, a It Was Just an Accident — Un simple accidente — Un simple accident — Un semplice accidente — Yek tasadof-e sadeh, de Jafar Panahi, el que comença com un accident sense importància desencadena una sèrie de conseqüències cada cop més grans.

Comentari:

El plantejament de It Was Just an Accident — Un simple accidente — Un simple accident — Un semplice accidente — Yek tasadof-e sadeh, de Jafar Panahi, és diàfan. Tot primer, en Vahid sotja el seu possible torturador, aviat l’estaborneix i va per enterrar-lo viu, però, davant del dubte de si realment aquell home ho és o no, el torturador al servei del règim islamista, el carrega al vehicle i… la furgoneta, de mica en mica, va semblant allò que en dèiem ‘el “camarot” dels germans Marx’… Amb aplom i fi, murri, esmolat, sentit de l’humor, en Panahi fa que una darrere l’altra, diverses víctimes d’aquell possible individu hi vagin pujant i, ara l’un, ara l’altre, mentre se’ls emporten les ganes de passar-li comptes, topin amb el dubte de la identitat del que porten segrestat, tot i que recorren a un ampli ventall de sistemes per a reconèixer-lo (com que, a la presó, els havien tapat els ulls mentre els torturaven, un l’ensuma per veure si fa la mateixa pudor de suor, un altre li palpa la cama ‘bona’ a veure si li troba les cicatrius que el nefand traginava orgullosament des de la guerra santa a Síria…).

Al decurs d’aquest trajecte automobilístic, sobretot a les successives parades que van fent, els protagonistes expliquen les vexacions que respectivament van patir en mans d’aquell infecte personatge i, alhora, del diàleg entre ells, es fan ostensibles diferents posicions respecte als repressors: la venjança, el perdó…caure en la violència, com ells, o fer justícia sense corrompre’s rebaixant-se al mateix nivell… Així com també afloren les diverses postures de la gent que és sota un règim com el dels aiatol·làs: qui s’hi enfronta, combatent-lo, qui va fent la viu-viu, qui només reclamava drets bàsics (laborals, per exemple) i… se’ls va trobar!

Tot ben diàfan, quant a les intencions denunciadores d’en Panahi com a l’exposició argumental. El més elemental sentit de solidaritat amb les víctimes de la repressió ens du a rebre la pel·lícula afectuosament i aplaudir-la. A més a més, és una obra intel·ligent, posada en escena amb sensibilitat humana i un esperit de noble senzillesa, cosa que no li treu gens de potència expressiva. Amb l’humor com un recurs per a acostar-nos a coses molt greus (és significatiu que dues produccions iranianes recents hagin tirat de la comicitat per a parlar de la dictadura del seu país -encara recordem My Favourite Cake — Mi postre favorito — Mon gateau préféré — Il mio giardino persinao — Keyke mahboobe man!-).

Tanmateix, a la pel·lícula hi ha alguna cosa teatralitzant que, a mi, me’n va distanciar. Es compren perfectament les molt especials i dificilíssimes condicions amb què es va rodar la pel·lícula, en què tots plegats s’hi van jugar literalment la pell. S’entén la necessitat d’en Panahi d’expressar-se amb els poquíssims mitjans de què disposava i de denunciar cinematogràficament, amb tota la força que pogués, el règim islamista i els seus sequaços. És així que recorre a solucions ‘teatrals’: la manera com els successius personatges van entrant en escena i sobretot com després en van sortint, la declamació i gestualitat de gran tonalitat dramàtica per part dels actors en moments clau -en escenes que, si més no en algun cas, han estat rodades en pla seqüència (per cert, pla seqüències aguantats amb vigor extraordinari per en Panahi, una cosa no treu l’altra)- i amb diàlegs ‘molt escrits’ -més propis de textos dramatúrgics que no pas del cinema-…

En canvi, l’escena final, especialment el pla final, és d’una grandesa cinematogràfica impressionant, d’una eloqüència absoluta; una manera d’acabar la pel·lícula, no tan sols inesperada, sinó (i sobretot) deixar-ne oberta la resolució (la tirania segueix, a l’Iran…). Llàstima que, des de l’estrena mundial a Canes, me n’havien parlat tant i tant, que no vaig viure’n del tot l’impacte de la trobada ‘virginal’ espectador-escena, però és que… encara la tinc fortament present, dins meu… i ja fa uns quants dies que l’he vista!

—

Vista: el 06.02.2026, al Cineclub Garbí, de Malgrat, en VOSE.

—

FOTO DE PORTADA: It Was Just an Accident (La Aventura)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!