Club 7 Cinema

Trobaràs un desconegut alt i moreno (You Will Meet A Tall Dark Stranger / Conocerás al hombre de tus sueños / Vous allez rencontrer un bel et sombre inconnu / Incontrerai uno sconosciuto alto e bruno), de Woody Allen:

Il·lusions, somnis, delits alienants… tots els protagonistes d’aquest film miren d’escapar-se d’una realitat que no els agrada, que no els omple, i perden el seny. En fan de ben grosses o, si més no, s’emboliquen en coses inesperades, ostensiblement forassenyades, delerosos d’una felicitat que ben d’hora es revela inevitablement quimèrica. Són, esclar, personatges de ficció, però extrets d’una realitat que tots coneixem bé: justament, el present de la nostra societat, que en certa manera Woody Allen projecta en pantalla.

Indiscutiblement, és aquesta una pel·lícula woodyalleniana, en què protagonistes gairebé condemnats al fracàs emocional passen per situacions que, tractades irònicament, esdevenen combustible tragicòmic, obert a reflexió. Però, francament, el resultat queda ben lluny de les millor obres del cineasta novaiorquès 

(Fragment de la crítica que, sobre film, publico a la revista Recvll de setembre de 2010, i que reprodueixo, sencera, a Vull llegir la resta de l’article)

FOTO © Alta Films Gemma Jones i Naomi Watts, a Trobaràs un desconegut alt i moreno, de Woody Allen

Comentari: “Trobaràs un desconegut alt i moreno”, de Woody Allen

Crítica que publica la revista Recvll, de setembre de 2010

***

La mirada, la pel·lícula

Woody Allen transmet una mirada tristament galdosa de la nostra societat, a través dels personatges de la seva darrera pel·lícula. Alfie (Anthony Hopkins) és un home gran i de prou bona posició, que volent exorcitzar la vellesa i la mort, s’embolica amb una noia espectacular, aspirant a actriu i prostituta a temps parcial, fins que s’adona que ni pot mantenir-hi el malbaratador tren de vida que porten, ni cap píndola pot de debò retornar-li la joventut. Helena (Gemma Jones), la seva dona, mestressa de casa tan sols amb una petita ocupació externa per passar l’estona, queda descol·locada per la separació i, no traient-li l’angoixa les pteràpies mèdiques, pren la drecera alienant d’una vident, que li anuncia la trobada amb un desconegut alt i moreno. I s’hi aferra, de manera que es pensa que el pronòstic es compleix quan topa amb un vidu desconegut, amb qui comença a compartir força estones: un miratge que tanmateix s’esvaeix quan comprova que mai podrà substituir la difunta en el cor d’aquest home que, igualment alienat (en l’esoterisme), dialoga amb l’esperit de la seva dona morta. Sembla que qui toca més de peus a terra és Sally (Naomi Watts), la fila quarantina d’Alfie i Helena; però sort en té dels calés que li passa la mare i del sou que retira per la seva feina en una galeria d’art, ja que Roy (Josh Brolin), el seu marit, no guanya un ral, enderiat a ser el novel·lista d’èxit que no és. Roy havia aconseguit un cert renom amb el seu primer llibre, però és com si li inspiració se li hagués esgotat i se li presenta la temptadora oportunitat de robar el magnífic manuscrit d’un seu amic… mentre sucumbeix a l’encara més temptadora visió eròtica d’una esplèndida veïna que veu per la finestra. El somni d’un definitiu triomf literari i d’una vida al costat d’aquesta bellesa femenina, però… de moment, el que comporta és que Sally comenci a mirar-se amb altres ulls Greg (Antonio Banderas), l’amor de la galeria on treballa…

Il·lusions, somnis, delits alienants… tots els protagonistes d’aquest film miren d’escapar-se d’una realitat que no els agrada, que no els omple, i perden el seny. En fan de ben grosses o, si més no, s’emboliquen en coses inesperades, ostensiblement forasenyades, delerosos d’una felicitat que ben d’hora es revela inevitablement quimèrica. Són, esclar, personatges de ficció, però extrets d’una realitat que tots coneixem bé: justament, el present de la nostra societat, que en certa manera Woody Allen projecta en pantalla.

Indiscutiblement, és aquesta una pel·lícula woodyalleniana, en què protagonistes gairebé condemnats al fracàs emocional passen per situacions que, tractades irònicament, esdevenen combustible tragicòmic, obert a reflexió. Però, francament, el resultat queda ben lluny de les millor obres del cineasta novaiorquès.

El guió, en què construeix la seva mirada tot definint els personatges i la seva evolució, es revela mancat d’inspiració i esdevé rutinari dins de la filmografia d’Allen. Les situacions gairebé resulten previsibles, sabent com sabem qui signa la pel·lícula, i les excentricitats dels personatges voregen el tòpic allenià. I, encara que no se li pot pas negar una simpatia que banya tot el film, d’humor, del seu genuí sentit de l’humor, n’anem trobant gotes (massa escassament) disperses. Definitivament, som davant d’un nou “film de jubilació”; és a dir, dels que el seu autor ja sap que els fa no pas en el millor estat de forma, però que li permeten seguir actiu i que troben, entre els cinèfils d’arreu, molts espectadors que xalen amb la seva cita anual, per molt que el camí sigui el de sempre, fressat ja fa molts anys. I cal reconèixer que un Woody Allen així de “jubilat” val més que la immensa majoria del que es projecta avui en dia a les sales comercials.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!