Club 7 Cinema

Ahir vespre vaig veure finalment Somni d’hivern (Kis uykusu | Winter Sleep). Vaig disposar de les famoses tres hores i quart que dura la pel·lícula. Fa unes setmanes me n’havia comprat el Blu-Ray per internet a un establiment de París que ofereix aquest servei, de manera que la tenia a casa al mateix dia que sortia a la venda al mercat francès (per aquí la tindrem en unes setmanes, massa tard, per a mi). Així la vaig poder veure (en VOSF) sense haver de sumar a la durada del film el temps del desplaçament d’anada i tornada i sense haver de sumar al cost de l’entrada el de la benzina, l’autopista i l’aparcament (o el del bitllet de tren).

A la il·lusió de mirar la Palma d’Or, se m’hi contraposava un cert temor d’estar massa condicionat pel prestigi crític i aquell alt reconeixement que va obtenir a Canes, just el primer any que no hi he pogut ser. Però tant se val, perquè Somni d’hivern em va agafar i no em va deixar anar fins al final, passant-me com una exhalació les tres hores hores i quart; tant com ja m’havia passat amb l’anterior film de Nuri Bilge Ceylan, Hi havia una vegada a l’Anatòlia.

És un cinema cadenciós que mira i contempla els personatges i el paisatge, tanmateix sense aturar-se, talment l’aigua d’un riu encalmat però que mai no para de fluir. En aquesta ocasió, donant temps als protagonistes a viure el que els passa i a enraonar sobre el que senten, es pot dir que Ceylan té pressa (sense córrer mai) per passar als diàlegs.

Som al rerepaís, en la situació inversa a Llunyà (Uzak). Si allà la gent del rerepaís s’estava o passava per la ciutat, camí del món; a Somni d’hivern, els personatges principals, originàris o no de l’Anatòlia, han anat a raure en aquell racó de la Capadòcia després d’haver recorregut món.

I la “pressa” per parlar que mou al cineasta i a alguns dels protagonistes, es conjuga amb una certa claustrofòbia que els genera l’indret. A desgrat de l’espai ampli que els envolta, el parell de germans que menen l’hotel i propietats heretats de son pare i la dona amb què es va casar el germà, la pel·lícula els enclota. No tan sols el poble on viuen és arraconat, sinó que l’hotel on s’estan queda allunyat d’aquell poble, aïllat i encastat en unes d’aquelles famoses formacions rocoses d’Anatòlia usades d’habitatge des de la prehistòria. A més, dins de l’hotel, cada personatge té el seu despatx o dormitori, que es converteix en un altre món petit, com la més petita de les nines russes en què queda encaixonada la seva existència. País, poble, hotel, habitacions o despatxos: cada cop la nina russa és més petita, l’existència confortable tancada en un espai més petit.

Es passen comptes, els protagonistes, però no és la primera vegada. I tanmateix, se’n deleixen. Especialment els dos germans, entre si i el germà amb la seva dona. Les frustracions, els autoenganys, el desig de realització malgrat tot, els retrets, l’arrogància intel·lectual, les dèries morals, la cruel prepotència, la insensibilitat social i el sentit de solidaritat, la caritat i l’orgull ferit… També parlen els personatges secundaris (el mul·là i el seu germà). Per a escriure el guió, Nuri Bilge Ceylan i la seva dona, Ebru Ceylan, s’han inspirat en diversos relats de Txékhov. I efectivament, en aquell context familiar, en aquell entorn on la gent viatja de turista per estar a prop de la Natura i d’aquelles formacions rocoses mil·lenàries, van sobreeixint fins a esclatar els estats d’ànims covats pels personatges.

I és així que el cineasta no s’ha entretingut amb el paisatge -que hi és, captat amb gran bellesa i amb l’acreditada fotografia dels films de Ceylan-, ni tampoc més del compte amb els secundaris i les seves circumstàncies -potser a la primera part del film els dóna més metratge i en gasta prou amb tot l’incident del marrec i la pedra i les seves conseqüències-: especialment a la darrera hora, se centra en els protagonistes i aquests seus estats d’ànim que van sobreeixint com la lava d’un volcà. I la il·luminació interior, destacant rostres i cossos entre la relativa foscor de la cambra, re-enquadra els personatges, que es buiden o no, que es defensen o ataquen, que sacsegen o trepitgen… en un tractament molt cinematogràfic d’un material que bé podria ser teatral, en la línia d’Ingmar Bergman.

En les preuades ratlles de diàleg d’aquesta pel·lícula no es va a buscar la frase d’antologia i el significat del que es diu queda reforçat en les ratlles de diàleg que vénen a continuació. No rau el valor en la paraula sinó en el que transmeten els mots.

Lluny de qualsevol maniqueisme, aquí tothom arrossega virtuds i misèries humanes. Uns tenen una condició social, una situació econòmica i un perfil d’intel·lectual i altres tenen una posició dependent, migradesa econòmica i són en un esgraó o altre de la societat. Però tots i cadascun tenen diferents sentits de justícia i solidaritat, sentiments de culpa i d’honradesa, estadis d’orgull, percepcions de l’alteritat… És la difícil i fins a cert punt forçada convivència d’aquests contrastos íntims que es forja el magma del drama va que esclatant. I és per això que Nuri Bilge Ceylan necessita les tres hores i quart, per a deixar-nos comprendre com es forgen i esclaten els conflictes, que són l’objecte central de la seva obra.

S’entén que alguns crítics li retreguin que no sigui una pel·lícula innovadora, que no ho és. Que considerin que, del que parla, ja n’havien parlat altres cineastes (Bergman, sense anar més lluny). Això no treu que aquest és un film bell, emotiu, intel·ligent, profund. Una gran Palma d’Or.

Crèdit foto: Golem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!