Club 7 Cinema

Sinopsi de “Sirât”: Al Marroc, al massís desèrtic del Saghro, en Luís, un pare (Sergi López), i el seu fill, Esteban. arriben a una rave remota a les muntanyes del sud del Marroc. Busquen la Mar —filla i germana—, que va desaparèixer fa uns mesos durant una d’aquestes festes interminables. Immersos en la música electrònica i en una llibertat crua que els és aliena, en distribueixen incansablement la foto. L’esperança s’esvaeix, però persisteixen i segueixen un grup de ‘ravers’ fins a una última festa al desert. A mesura que s’endinsen en la immensitat ardent, el viatge els confronta amb els seus propis límits. Tràiler: VO.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Cròniques de Canes 2025

Recull d’articles publicats ran de l’estrena.

FOTO: “Sirât” (BTeam)

Vista: el dissabte 7 de juny de 2025, en VO, als OCine Blanes.

Comentari:

Nota: aquest comentari l’escric perquè sigui llegit un cop s’hagi vist la pel·lícula. L’espòiler és descomunal i plenament intencionat, des de la primera ratlla del text.

La vida, amics lectors, és un camp de mines: calia que Óliver Laxe ho fes tan explícit, convertint aquell paratge en un terreny al·legòric tan evident?

En Luís (magnífic, gran, en Sergi López, diguem-ho des d’un bon començament) fa el pas (els passos) per a sortir de l’atzucac físic (vital) en què es troben, decidit: ell, que viu intensament el dol per la mort del fill, s’encara a la por i al risc, com qui ja no té res (més) a perdre. Després dirà que se n’ha sortit sense pensar, agafant la directa. És aquest gest expressió de cap maduració transcendent? Significa que la mort del fill (i de companys de viatge) l’ha transformat espiritualment? Diria que no, que el que hi ha hagut és una dura experiència de vida (davant la irrupció tràgica de la mort, sí); però no hi sé veure cap trànsit místic (per enlloc).

Mística, “Sirât”?

Després d’una llarga introducció (molt llarga i esplèndida, pletòrica), ens trobem amb el títol de la pel·lícula, “Sirât”. Hem vist, just abans, com una de les noies amb què viatgen en Luís i el seu fill Esteban, veu en un televisor la cerimònia dels peregrins a La Meca, que van fent voltes al voltant de la pedra sagrada, i acte seguit,a la pantalla tenim protagonistes que avancen, caminant (un, amb la pròtesi que du a la cama amputada, l’altre amb els seus peus) i la ratlla blanca de la carretera per on van endavant els vehicles amb què es mouen els nostres personatges: peregrins,a la seva manera, que van per aquella terra desèrtica camí d’un indret incert i remot. Carretera que tanmateix aviat deixen de costat, per emprendre la via de pistes polsegoses que els duen per paisatges sorrencs i encrespats (i estrets) camins de muntanya. És el seu camí. Podem veure¡ls, efectivament, com a peregrins d’aquesta vida, una vida en què no hi falten amplis espais, congostos i corriols perillosos, amb dificultats que es poden superar amb cooperació entre tots plegats, alhora que el vincle reduït entre pare i fill va en certa mesura ampliant-se cap al d’una nova família, la formada amb els qui es comparteix trajecte, amb moments de felicitat (hedonista) i alguna sotragada tràgica. Ja ens ho han explicat en començar la pel·lícula, en detallar-ne el significat del títol: el pont que du de l’infern al paradís és estret com un cabell i esmolat com una espasa. Sí, el camí de la vida pel fil de l’espasa és perillós i dolorós. Du això a cap experiència mística? Doncs per a l’Óliver Laxe i el seu coguionista, Santiago Fillol, tot plegat va a raure al camp de mines, on abans que res comenci a explotar, assistim a uns instants de “desconnexió” lisèrgica, amb la presa d’unes herbes que els mena a un cert èxtasi (químic) per a superar el dolor de la pèrdua, seguit d’una breu dansa al so percutant del tecno, en què es fa palès el caràcter evasiu d’aquesta música (i ball) per als que hi dansen. Evasions que tanmateix no poden amb el perill letal i tangible que descobreixen que els envolta i davant el qual, l’única sortida reeixida esdevé el pas decidit, sense temor, d’algú que ja ha perdut la por a la mort, d’en Luís. Sí, la vida és dura, un camp de mines, però sobreviure-hi és en si mateix cap espècie d’experiència mística? Diria que no.

Una primera part magistral.

La primera part de la pel·lícula és prodigiosa, magistral, combinació d’una calma gairebé ‘zen’ i alhora d’una enorme potència audiovisual, en la posada en escena, dotant les seqüències de la durada que els cal (i no és poca), sense que hi sobri ni un segon de metratge, presentant de manera molt eficaç els personatges, els seus tarannàs, i seguint-los. És una història de viatge, d’uns vincles que es van transformant des de la companyonia als d’una mena de nova família, un trajecte ple de vicissituds, que traven.

S’entreté (afortunadament!) l’Óliver Laxe a les escenes, no tement pel que pot ser entès com una reiteració (en les ballaruques, la ‘rave’, l’estada o els mateixos episodis de la peregrinació: amb la seva portentosa posada en escena, ens endinsa (gairebé físicament) en les circumstàncies que els diàlegs (justos i precisos) ens fan entendre.

Però s’esdevé el (primer) fet tràgic i hi ha un viratge a la pel·lícula, cap al gènere i al simbolisme, cap a la textura gairebé de terror (amb escenes de gran tensió sacsejades per efectes esclatants) i cap a l’al·legoria (prou matussera, com ja he comentat). “Sirât” segueix sent cinematogràficament poderosa, però perd l’eloqüència suggeridora en caure en l’esmentada explicitud simbòlica i cau en un relat que potser entretindrà però que (em) resulta massa “discursiu”.

Ja perd pistonada quan fa que en Luís se’n vagi, s’endinsi sol, al desert, endut pel dolor emocional, camini bona estona per aquell paratge immens i s’hi giri una tempesta de sorra… fins al punt que sembli perdut per sempre més i, ai las!, apareguin, com a àngels salvadors, els companys de viatge que van a rescatar-lo. Em costa de creure que el trobin i l’escena pren un caire es pot dir caritatiu, d’estampa religiosa primària, de salvament del desvalgut… (que potser és premonitori de la intenció del cineasta amb el que ve a continuació), que desentona d’allò més. I sobta que, ben aviat, vagin a raure en aquell camp de mines: un camp de mines enmig del no-res? Fa l’efecte que el necessita el director per a la pel·lícula (per al que vol dir) més que no pas cap exèrcit ni grup armat.

Apocalipsi.

S’ambienta “Sirât” en el context del que podria ser una apocalíptica tercera guerra mundial. Primer, l’arribada de soldats a la ‘rave’ ens adverteix que aquella colla d’europeus hedonistes són en un país (africà) en estat d’emergència; després, per la ràdio d’un dels vehicles, ens assabentem de les dimensions globals del conflicte i de l’efecte de desplaçaments humans que comporta (cosa que ens confirmen les cues a la benzinera), i finalment, els personatges supervivents del “viatge” es barregen amb els refugiats que fan camí dalt del tren. Un context bèl·lic i de destrucció que es confon amb les vicissituds vitals per les quals passen els protagonistes al llarg del metratge, ells també finalment refugiats d’aquesta nostra vida: una manera de redimensionar-ho tot, passant de la història individual a la col·lectiva (la cirereta del discursisme d’en Laxe).

Guió, fotografia, so, interpretacions…

Considero que, malgrat tot, el guió és bo a la primera part, amb els seus diàlegs justos i precisos, les seves situacions (de trajecte, de progressió, de ‘road movie’). Però s’hi imposa (lamentablement) la vocació ‘ideològico-religiosa’ de l’Óliver Laxe i el guió és el que fa passar els protagonistes per aquelles discutibles seqüències…

La qualitat visual de “Sirât” passa evidentment per l’esplèndida fotografia d’en Mauro Hece, amb els seus vigorosos enquadraments, la seva paleta de colors, l’entitat de les seves escenes nocturnes (fent de les llums dels vehicles autèntics fars).

Amb música diegètica i extradiegètica, marcant o seguint el batec dels ‘ravers’ o tensionant els moments crítics del trajecte; amb les remors dels vehicles, en moviment, derrapant, maldant per desencallar-se; amb les fresses de les tempestes de sorra (per cert, ‘massa oportuna’ és la ventada que pot haver esborrat les petges d’en Luís per a sortir del camp de mines…)… el so, el grandiós treball que s’ha fet amb el so en aquest film, ajuda moltíssim a fer-nos hi vibrar, exultar, patir… Extraordinari!

I no voldria acabar aquest comentari sense tornar a en Sergi López. D’entrada, la seva presència ja aporta perfectament l’aire de pare de família al seu Luís, preocupat per a retrobar la filla de qui fa cinc anys que no saben res. La naturalitat del seu registre, el seu tarannà d’home normal, hi escau perfectament, oimés enmig d’aquella gent tan aparentment tan excèntrica (els ‘ravers’). I quan passa pel tràngol de la mort del fill i totes les tragèdies i incerteses que els toca viure, les emocions, talment certes, li sobreïxen, supuren, amb una autenticitat corprenedora. És gran, en Sergi López. I cal esmentar també la naturalitat d’en Bruno Núñez Arjona, en el rol de l’Esteban el fill.

***

FOTO DE L’APUNT: “Sirât” (Pyramide)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!