Club 7 Cinema

Paranoid Park (Paranoid Park / Paranoïd Park), de Gus Van Sant

De Paranoid Park en vaig fer aquest comentari, ran de la presentació del film al Festival de Canes:

Una de les grandeses cinematogràfiques de Canes 2007 l’ha aportada Gus Van Sant amb l’esplèndida Paranoid Park. Adaptació d’una novel·la de Blake Nelson i interpretada per noiets reclutats a través del “Myspace” d’internet, gira al voltant d’un jove monopatinador que accidentalment mata un guarda de seguretat en un dels racons de pitjor reputació de Portland, el Paranoid Park i se’n queda el secret. D’aquest simple fil argumental, Van Sant en fragmenta el relat, anant constantment del present al passat, fent-nos conèixer el xicot i el seu entorn, el caràcter fortuït del tràgic esdeveniment, l’abisme que s’obre en l’interior del protagonista i la dificultat de viure amb el sentiment de culpa. De mica en mica, va component un poema trist sobre la incomunicació i l’egoisme a la nostra societat, bo i explorant l’atracció que el costat fosc exerceix sobre el jovent, abocat a una pregona soledat.

Amb Paranoid Park, Gus Van Sant arriba a una absoluta maduresa estilística. Signa un extraordinari treball amb la banda sonora, que inclou temes clàssics, rock i composicions de Nino Rota per a Federico Fellini (Amarcord i Giuletta degli spiriti). Assoleix cims de força expressiva, entrelligant pletòricament aquesta música amb les imatges. Imatges ralentides o no, filmades amb super 8 (format del cinema de monopatinadors) o en 35 mm, que acompanyen el protagonista pels passadissos de l’institut, per la soledat dels camps, o amb els amics i xicotes. Imatges que es van reiterant en pantalla, com en una rima, integrant amb naturalitat i mestratge tot el cinema anterior de Van Sant, inclosa una al·lusió al  seu polèmic “remake” de Psicosi.

FOTO Paranoid Park, de Gus Van Sant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!