Club 7 Cinema

No sóc gaire de Tarantino, ni m’interessen gens tots els subproductes dels anys setanta que el fan trempar; però “Once upon a time… in Hollywood” em sembla una pel·lícula remarcable. D’una banda, perquè és un prodigi narratiu, que no perd el fil malgrat els continus flashbacks i el relat en paral·lel de l’esdevenir de diversos personatges. Certament, ha de recórrer a la veu en off perquè no se li acabi escampant tot, però és un mal menor. Per altre cantó, aconsegueix fer un retrat del canvi a la Meca del Cinema a cavall de la dècada dels seixanta i dels setanta, sense oblidar referències a signes d’aquell temps, com els canvis de costums o els mateixos hippys.

No m’ha complagut tant l’acte de “justícia poètica” que comet amb els hippys, que li permet unes seqüències marca de la casa de violència desfermada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!