Club 7 Cinema

Estrenada al mercat francès el 05.06.2013; al mercat italià, el 24.10.2013 i al mercat espanyol, el 07.03.2014, Oh Boy  (Oh Boy | A Coffee in Berlin | Un caffè a Berlino), de Jan Ole Gerster, l’ha programat el Cineclub Garbí, de Malgrat, dins de la seva esplèndida temporada 2014-2015, i m’abelleix de comentar-ne alguns aspectes.

El protagonista d’aquest film, en Niko (Tom Schilling), ho té tot i, en canvi, deambula per Berlín amb una ostensible infelicitat. Té xicota, però no s’hi lliga, sense cap motiu concret. Viu en un pis que no està gens malament, on acaba d’anar-se’n a viure, però ni té pressa a desfer les capses ni sembla gaire interessat a moblar-lo. Ha disposat d’una targeta bancària generosa, alimentada pel pare, econòmicament ben situat. Va començar una carrera universitària. Compta amb algun amic, amb qui la ronden. És més aviat baixet, però té una cara i una presència que el fan atractiu a les noies, fins al punt que n’hi ha una que s’hi va ben obsessionar. I, al llarg del metratge, una i altra vegada veiem com n’és de bon noi, com té un bon cor, educat, amatent als altres (més de gust o menys), com entoma els cops sense rebel·lar-se ni respondre amb violència (llevat d’un episodi, que té altres connotacions i del qual ja parlarem més endavant).

Certament, és profundament lluny de son pare (fins al punt d’enrabiar-s’hi calladament); els estudis (de Dret) no l’emplenaven; no està bé amb si mateix ni amb el seu passat de plançó de família adinerada i es veu que és propens a ofegar el neguit en alcohol, tot i que al decurs de la jornada en què el seguim a la pel·lícula, el substitueix per cafè (el títol internacional del film, “Un cafè a Berlín” potser hauria d’haver estat “Molts cafès a Berlín”…).

En aquest protagonista hi podem trobar el reflex del desencaix del jovent actual amb la societat; però l’encert del director i guionista Jan Ole Gerster és no haver-ne fet un film existencialista. Aconsegueix que el malestar d’aquest noi no sigui l’objecte dramàtic de la pel·lícula, ni que hagi cap mirada condescendent ni critica amb el personatge. L’acompanya amb una pertinent música de jazz, alhora distanciant-se’n i remarcant-ne la deambulació vital, sense judicis ètics ni sociològics.

En Niko opera força com un mirall, en aquesta pel·lícula. Al seu voltant hi ha tot de personatges que evoquen el passat d’Alemanya (a diverses escales) que ajuda a entendre el present, així com d’altres que conformen aquest present tan poc engrescador, vitalment parlant. El nazisme, per la via de la representació (inclòs un joc que s’estableix entre el que es veu a través d’una càmera i el que està gravant, l’alliberament d’una dona jueva per un nazi enamorat que l’ha estat amagant fins al final de la guerra), que apunta a les ferides de la Història sobre els individus (i el seu futur); com subratlla la posterior trobada de Niko amb qui havia estat un nen la nefasta Nit dels Vidres Trencats. La burgesia adinerada germano-occidental dels anys seixanta-setanta del segle XX la identifiquem bé en la figura del pare del protagonista (tanmateix vigent en l’actualitat), instrumentalitzant els afectes en termes econòmics. El psicòleg que l’entrevista per si pot recuperar el carnet de conduir, adult prepotent i malfiat, que fa un ús pervers dels seus coneixements d’especialista; projecció de la difícil avinença del jovent amb les institucions públiques. L’escena teatral alternativa, entre trencadora i patètica, tot un món autocomplaent, amb la seva pròpia estètica. Els joves “okupes” (en Niko i el seu amic, quan entren a una casa en què en són fora els amos, en un acte no gens fortuït i alhora impropi), que a més de voler gaudir dels plaers dels “burgesos” (el vi, etc.), arrasen aquell món de benestar que veuen aliè, destruint-los el cau, amb una violència tan contundent com gratuïta, absolutament estèril, que no du enlloc. Els adolescents amb les seves drogues i tarannà de milhomes. El veí desesperadament solitari, amb els seus problemes de parella. L’amic actor dotat de gran talent i amb una carrera estimbada per ser massa exigent. La noia que havia estat rebutjada per ser obesa i que, malgrat el canvi físic, ha quedat amb una personalitat trastornada. L’àvia entotsolada que es deleix per una mica de companyia…

Cap d’aquests personatges ni d’aquestes situacions és tractada melodramàticament; ni tampoc el conjunt conforma un retrat de realisme brut, de denúncia o rabeig pessimista. El to és el de la música de jazz, d’acompanyament. Tot plegat és text i context. El mirall-Niko ens ho reflecteix, en tant que aquest és el seu entorn; però alhora ho filtra, en la mesura que la seva bondat i sensibilitat el du a veure i no a amagar, a comprendre i fer costat, fins on li és possible… I a través seu és per on traspua la mirada del cineasta, equilibrada, sensible i no gens sensiblera, que ens convida a pensar en el nostre temps i la nostra gent. Què farà demà, en Nijo? Doncs segurament començarà prenent-se un altre cafè, a Berlín…

Permeteu que esmenti, abans d’acabar, l’actor Tom Schilling, que encarna Niko. Ha estat per mi una autèntica descoberta, tot i que fa molts anys que treballa al cinema i a la televisió. No tan sols encaixa molt bé amb el personatge que interpreta, sinó que hi aporta un talent actoral notable, amb un saber estar i amb subtils matisos expressius que l’enriqueixen de debò. Nascut a Berlín el 10 de febrer de 1982, als sis anys d’edat ja apareixia en un curtmetratge televisiu i als catorze ja va començar la seva carrera, que ha desenvolupat essencialment a Alemanya. L’havíem vist en un paper secundari a Napola (2004) -era l’amic, fill d’un capitost nazi, del protagonista (Max Riemelt)- i, entre els seus films, permeteu que assenyali Egoshooter (2004) -en què dóna vida a un personatge amb un recorregut que recorda el d’Oh Boy, tot i que més jove i de perfil diferent-. El 2006, Schilling va estudiar mig any a  la Lee Strasberg Academy, de Nova York. Un actor a seguir.

Fotos: ® Schiwago Film.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!