Club 7 Cinema

Sinopsi:

La Mahin (Lily Farhadpour), de setanta anys, solitària fins ara, opta per refer la seva vida amorosa (al seu país, que limita fortament els drets de les dones). Una trobada casual es converteix en una vetllada inoblidable.

FOTO: “Mi postre favorito” (© Hamid Janipour – A Contracorriente)

Dades:

De Maryam MOGHADDAM i Behtash SANAEEHA, Mi postre favorito / Mon gateau préféré / Il mio giardino persinao / My Favourite Cake / Keyke mahboobe man. Producció: Iran, França, Suècia, Alemanya. Any: 2024. Durada: 1h37. Guió: Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha. Amb Lily Farhadpour (Mahin), Esmail Mehrabi (Faramarz).

Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Berlín 2024 – Competició (Premi del Jurat Ecumènic | Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional). En aquest blog, també: Recull d’articles d’altri sobre el film.

Distribuïdores i estrenes al cine, DE: A Contracorriente, EE: 08.08.2025, DF: Arizona Distribution. EF: 05.02.2025, DI: Academy Two, EI: 23.01.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona). Projectada: el 5 de desembre de 2025, al Cineclub Garbí, de Malgrat. Disponible: a Filmin.

FOTO: “Mi postre favorito” (© Hamid Janipour – A Contracorriente)

Vista: el 5 de desembre de 2025, al Cineclub Garbí, de Malgrat, en VOSE.

Comentari:

S’agraeix l’amabilitat i simpatia d’aquesta pel·lícula, el seu humor gens estrident i alhora la crítica múrria i contundent al règim dels aiatol·làs i a determinats aspectes de la ‘vida moderna’, la seva mirada a la situació de la dona en aquell país (només?), la manera empàtica amb què presenta i tracta els personatges, les seves circumstàncies, passat i present… La humilitat, coherència i sensibilitat amb què ho toca tot.

El guió, si es vol, resulta força senzill (simple fins i tot), limitant-se a exposar la quotidianitat de la protagonista, la Mahin, després l’opció que pren per refer la vida amorosa i com ho fa, dins del seu quefer diari, el que se n’esdevé aquella nit… Certament, però, mitjançant les escenes que genera i els seus diàlegs, ens permet conèixer-la (a ella, al seu món, la societat en què es mou…), entendre-la; fent que la referència a l’actual règim tirànic a l’Iran sigui tan puntual com inequívoca en assenyalar-ne el que té d’agressió a la llibertat (sobretot de les dones) i al mateix temps reveli la Mahin, sí, com una dona venerable, forjada abans de la revolució islamista (evoca els plaers de què gaudia en aquella època, que també, per dir-ho així, era la de la seva joventut). O que el tractament de la condició femenina es plantegi sobretot en una seqüència (divertida de debò) en la qual les amigues fan la trobada anual i conversen… A partir d’aquí, el que anem sabent de la Mahin i d’altres dones que va trobant ho completa, més implícitament que no pas fent bandera de res…

En aquest guió, moltes coses van sent previsibles, però els cineastes hi juguen, amb tanta gràcia i traça que ho converteixen en agraïda font del seu sentit de l’humor, que fàcilment aconsegueix la complicitat de l’espectador. Fins i tot, atès que, davant la felicitat amb què estan passant aquella nit la Mahin i en Faramarz, hom es pot preguntar on es vol dur, com pot acabar tot allò, costa poc especular que efectivament es resolgui com es resol: sí, un final que, arribat a un cert punt de la pel·lícula, també te’l pots veure venir, però que té la virtut de seguir centrat en els personatges, sense preocupar-se pel relat, per la narració (és a dir, aquí no interessa tant explicar res com mostrar-ho, fer-nos-en partícips).

Sense ser un film contemplatiu, manté una plausible durada dels plans, absolutament avinent a la voluntat dels seus autors de donar temps (als protagonistes i als espectadors) de compartir-ne l’estona, el moment, les circumstàncies. Uns plans que ens mostren la casa de la Mahin (gran, maca), la soledat que no la corseca i com la porta, els diferents indrets de la ciutat (el mercat, el parc, les cafeteries…) pels que es mou i com s’hi mou (per cert, fent-nos present la modernitat, si més no tecnològica i en certa manera arquitectònica, d’aquell país)… Uns plans majoritàriament habitats pels magnífics intèrprets Lily Farhadpour (Mahin) i Esmail Mehrabi (Faramarz), que aporten als seus papers una humanitat, uns sentiments nets i diàfans, un bagatge de vida que traspassa pantalla (hi ha una comunió plena, total, entre actors i cineastes, entre personatges i pel·lícula).

***

FOTO DE L’APUNT: “Mi postre favorito” (© Hamid Janipour – A Contracorriente)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!