Club 7 Cinema

El ping-pong és el context de Marty Supreme, n’hi ha, però sobretot és el pretext per a parlar d’un passat (no tan llunyà) que també interpel·la el nostre present. Gran, molt gran, és el treball cinematogràfic del seu director, en Josh Safdie, que també en comparteix l’autoria del prolífic guió, en què s’ha escrit magníficament el personatge que hi encarna (en el sentit literal del terme) en Timothée Chalamet, de la interpretació del qual, ja en parlo més endavant…

Comentari:

Em trec el barret davant el que ha fet en Josh Safdie en aquesta pel·lícula (d’en Timothée Chalamet, en parlo més endavant…).

Es diu (i és prou cert) que Marty Supreme té un ritme frenètic, però això cal matisar-ho, perquè, sí, hi ha un encadenat de seqüències intens, que no para, amb una càmera situada en tota mena de posicions, agafant les escenes amb tot tipus d’angle, cosa que, amb el muntatge proteic d’en Safdie i el seu col·lega en Ronald Bronstein, té un dinamisme impressionant; però, però, però… hi ha un ús magistral del temps fílmic, absolutament lliure. Aquí hi ha seqüències de durada notable i d’altres que són tan breus, que just si apunten algun aspecte de l’argument: pot haver-hi una partida de ping-pong de la qual anem passant d’un joc al següent i després a l’altre i a l’altre, com si hi interessés alguna cosa (després ho comento) i, en canvi, per exemple, una dona fa saber que l’han agredida i la imatge dura no res, perquè ja se’n mostra la conseqüència immediata, també expeditivament. Així mateix, pot passar força estona de pel·lícula, et pots pensar que fins l’acció transcorre al cap d’uns dies o setmanes i no, et trobes que encara som a la mateixa jornada. Pot haver-hi una gira d’exhibició tenística (de taula) per diverses ciutats d’arreu del món i… et pot semblar que ja han quedat enrere maldecaps i circumstàncies, però no, els problemes segueixen ben vius per al protagonista en retornar, com si el temps no hagués passat. Etcètera. I això no és pas gens gratuït, perquè el que importa al cineasta (i de la pel·lícula!) és el que vol dir, el que vol mostrar, amb tota la seva potència cinematogràfica (!), sense ser esclau, per res, de la narrativa, tot i que, en cap moment s’oblida que hi ha un relat i els espectadors l’anem seguint perfectament, sense perdre’n el fil, per res.

La banda sonora, esplendorosa, va entrant un munt de temes musicals que col·laboren en el vigor fílmic i reforcen, acompanyen, apunten… les situacions que viuen els personatges, sense cap exhibicionisme ni enfarfegar…

El personatge d’en Marty Mauser està magníficament escrit i, per a interpretar-lo, s’ha tingut l’encert de fitxar un actor que encarna l’energia i respira l’autoconfiança il·limitada, l’ambició sense fre, la gosadia desvergonyida… com és aquest Timothée Chalamet, de l’actuació del qual, tanmateix, en parlo més endavant…

Així com, a Marty Supreme, de ping-pong n’hi ha molt però n’és el context, l’àmbit en què transcorre de la història, i alhora un pretext per a parlar de l’època (se situa a l’any 1952) i del país (dels països…), de la societat…, de la mateixa manera, en Marty Mauser és més que el protagonista d’un (diguem-ne) biopic, perquè el somni que persegueix, el delit que el mou, els valors que prioritza, les maneres que tragina, etc. reflecteixen una mentalitat, sí, molt ‘americana’ i ben pròpia de ‘dècades enrere’; però tot ens permet pensar en avui mateix, a fons. Aquí som en un temps passat, certament clau en la represa del nostre món acabada la Segona Guerra Mundial, se’l ben descriu, en diversos aspectes (amb mirada crítica, sense gravetat i, si cal, amb un punt d’humor), però el que s’hi mostra no en té res de rovellat, resulta vigent, perquè entra dialècticament amb el nostre present.

Situem-nos a l’escena de la partida de ping-pong entre en Marty Mauser i el seu contrincant, l’Endo, al Japó. Permeteu-me’n l’espòiler. Sens dubte, és la del clímax fílmic, no en va és l’encontre anhelat per en Marty durant gairebé tot el metratge. I no defrauda en el que té d’expectativa argumental, de suspens sostingut, de tensió i fins de resolució; però el que li atorga una entitat especial, el que la diferencia del tòpic diguem-ne hollywoodià al respecte, és que en Safdie, alhora, parla de moltes altres coses. Hi ha, per esmentar-ne una primera, la identificació del públic amb el respectiu ‘heroi’, cosa que té a veure amb el sentiment nacionalista d’uns i altres. Durant tota la pel·lícula, en Marty s’ha fet valer com a potencial ‘heroi nord-americà’ del tennis de taula, perquè no hi ha ningú més al país que ho pugui ser (de poca implantació que hi té aquest esport aleshores) i veient com a pertot arreu hi ha autèntics ‘representants’ dels països corresponents, amb el ping-pong. I quan l’Endo en guanya el campionat mundial, el van a rebre moltíssims milers de japonesos, en tornar a casa seva. Així doncs, en aquella partida de l’escena final, la divisió ‘nacionalista’ del públic és del tot notòria… però, però, però: mentre els soldats ianquis es bolquen en el ‘seu’ Marty, hi ha un home de negocis, ben nord-americà, que vol triomfar empresarialment al Japó i fa costat totalment a l’Endo… (ell i el seu seguici!). Els diners són els diners… i tant! (fins en Marty, en un moment anterior, li ha retret, a l’home, que es deleixi pels japonesos, que li van matar el fill a la Guerra…).

En aquell país vençut a la Segona Guerra Mundial, l’ocupació militar s’hi fa palesa en els soldats nord-americans que són presents en aquella partida: pocs, però superbiosos, ostensiblement delerosos que el ‘seu’ tenista (de taula) guanyi al nipó. A Marty Supreme, la petja d’aquell conflicte bèl·lic es va fent present a través de les persones: un supervivent de camp de concentració nazi (que explica el seu cas), el fill del magnat mort al Pacífic, la consciència jueva… Pauta l’època en què s’ambienta, sí, però no tant per a descriure-la com perquè s’interessa per la complexitat humana de què tracta. És així que també hi apareix, mal sigui una ràfega, la qüestió racial, etc.

Sense moure’ns (encara) d’aquella escena (gairebé final), s’hi culmina el profund tractament de tot el film sobre la relació (en podríem dir tensió i fins i tot, conflicte) entre l’individu i l’entorn, entre el jugador i la societat… En el fons, on dic ‘jugador’ bé hi podríem posar ‘artista’, ‘autor’, ‘actor’, ‘esportista’, ‘cantant’… Tant se val, és la topada entre, d’una banda, qui té personalment, individualment, un potencial i un objectiu de desenvolupar-lo, i per altre cantó, el món que l’envolta (aquí, per exemple, la mare, el tiet, les amants, els ‘amics’, la gent que disposa de calés, l’empresari…). Hi acaba esclatant la lluita (persistent tot el metratge) del diguem-ne ‘artista’ amb si mateix per mantenir-se pur (als propis ideals i potencialitats) o vendre’s (malgastar el talent, posant-se al servei de l’espectacle i les seves ‘frivolitats’). Mitjançant en Marty Mauser, que tasta les dolçors en què viuen els potentats, els guionistes s’acosten també a aquests privilegiats de la societat i li fan descobrir (i patir) la salvatge inhumanitat que pot arribar a tenir el poder.

Entretinguem-nos ara, només un moment, en una altra partida de ping-pong, anterior, la que té lloc en un rònec local d’apostes, amb tot de descamisats que s’hi juguen el que gairebé ni tenen, pensant a arreplegar algun calé… i on en Marty Mauser fa cap amb en Wally (Tyler (the Creator) Okonma), l’amic taxista (negre) i còmplice dels seus enganys, presentant-s’hi amb nom fals, fent-se passar per un passerell… per a rifar-se’ls i guanyar tants dòlars com pugui (per pagar-se el viatge al campionat de tennis de taula…). És una seqüència dilatada temporalment, dura estona. I, novament, la partida és el context de l’acció fílmica i el pretext per a prendre el pols a un estat de part de la societat (americana) -per cert, una evocació de remarcables pel·lícules que ja ho han fet abans-. La durada de la seqüència ens permet copsar l’abast i característiques de l’engany. Sí, a Marty Supreme, l’engany, reeixit o intentat, l’estafa, el robatori… amb bon cor, gairebé innocent, o amb males intencions, els fan gairebé tots els necessitats, per a sobreviure, per aconseguir un objectiu monetàriament esquerp, per a… De fet, ja ho introdueix, de bon començament, la (possessiva) mare d’en Marty, fent-se passar per malalta que ha d’anar a urgències de l’hospital, buscant de lligar curt aquest fill amb altres idees que estar enganxat a la família; però la Rachel (Odessa A’zion), la noia embarassada potser per en Marty, s’hi acaba revelant que hi té  mà trencada… I en Marty, ai en Marty, les que arriba a fer… amb uns i altres i, sí, també jugant al ping-pong. Al voltant d’això, la pel·lícula arriba a fer tota una extensa digressió, autèntica marrada argumental, amb escenes de thriller que graviten en el tarannà de delinqüent de l’Ezra (Abel Ferrara).

Tanmateix, en Marty es passa moltíssima més estona bregant per a aconseguir diners (insisteixo, per a poder anar a l’estranger, a competir on calgui) que no pas jugant a tennis taula. I, com dic, és a traves seu i amb ell que copsem aquell món (i ens du a pensar en el nostre), que és el que debò interessa Josh Safdie (i, si se’m permet, de la pel·lícula).

I ara, deixeu que parli d’en Timothée Chalamet. Em va convèncer més fent de Bob Dylan, a A complete unknown, i, per descomptat, encarnant el noi de Call me by your name. De talent en té, sap entendre perfectament el to que requereix cada personatge que assumeix, s’hi lliura amb cos i ànima i hi desenvolupa, amb gran professionalitat, totes les habilitats al seu abast (i si no les posseeix, les aprèn), ja sigui cantar i tocar -guitarra, piano…- o, com a Marty Supreme, jugar esplèndidament a ping-pong (tant se val si hi ha cap truc cinematogràfic o cap recurs d’IA, ell s’hi aboca de ple, reeixidament). Així, ens va regalar un Dylan matisat, tan emocionalment críptic com calia i alhora fent-nos-el ben viu, aconseguint la màgia de, sense deixar de ser en Timothée en cap moment, fer-nos semblar que érem davant del jove Dylan de debò. En un registre diferent, al film de Luca Guadagnino, es pot dir que bàsicament hi aportà una molt estimable frescor juvenil, autenticitat, franquesa… Ara bé, he esmentat aquestes dues pel·lícules perquè entre elles, n’ha interpretat unes quantes en què, d’una banda, ha fet gairebé només de “teenager” i per altre cantó, hi ha hagut personatges que li permetessin plorar i plorar, desfermar-se dramàticament… a la manera del seu famós llagrimeig final a “Call me…”. Certament, s’ha de reconèixer que la seva contribució ha estat notable en títols com Lady Bird o Little Women, però res que hagi estat especialment reconegut. I hi ha hagut Beautiful Boy i Bones and All… Més seriós ha estat el seu treball amb Wood Allen, a Rainy Day in New York (lamentable empastifat per tot allò del “Me too”) i la seva aparició breu, amb toc d’estelar a The French Dispatch, de Wes Anderson. A Dune, em va semblar una simple presència (certament, ja amb una aurèola d’estrella juvenil del moment). Quant a Wonka, tinc entès que hi llueix les seves polifacètiques dots interpretatives (de cantar, etc.), però no he arribat a veure-la.

Veient Marty Supreme, he pensat força en com en Chalamet va esguerrar particularment la pel·lícula The King, on representa que havia de ser en Hal, és a dir, el futur Enric V d’Anglaterra, però en cap moment ho aconseguia, perquè tothora era en Chalamet, amb el seu caminar malgirbat -movent ostentosament i sense cap contenció el seu cos prim a cada passa que feia-, una intensitat gestual desavinent que estrafeia la joventut del personatge… A Marty Supreme, havent-hi assumit i entès perfectament les característiques del paper a incorporar, hi aporta… el mateix caminar, la mateixa intensitat gestual (o encara més) amb els quals, d’acord, no traeix la caracterització d’en Marty Mauser, però el satura, a la ratlla de sobrecarregar-lo. Potser és que, aplaudint-li el seu polivalent talent interpretatiu (com ja he remarcat anteriorment), jo em decanto més per altra mena d’actors, més abonats al matís dramàtic, propensos a transmetre la vulnerabilitat humana. Jo em quedo (citant només actors masculins de la fornada d’ara mateix) amb els grans Harris Dickinson, Paul Mescal, Josh O’Connor… o, per exemple, un de gairebé la mateixa edat d’en Chalamet i que, essent igualment físic i intens, sol aportar-hi més gruix emocional, el francès Benjamin Voisin; sense oblidar-ne d’altres ja un pèl més grans, com l’incomparable Andrew Gardfield, sense anar més lluny.

—

Vista: el 05.02.2026, en VOSE, a la Sala 7 dels OCINE Blanes.

—

FOTO DE PORTADA: Marty Supreme

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!