Club 7 Cinema

Les (moltes) seqüències de confrontació entre Ainara, la filla de 17 anys que vol ser monja, i la seva família (el pare, la tia, l’àvia) són d’una força dramàtica impressionant, dirigides de manera ben contundent, mentre hi anem trobant un retrat complex, matisat, d’aquesta família, bastint-ne molt bé els personatges (els seus tarannàs, maneres de ser, actituds vitals…). Ja està bé que Blanca Soroa, la xicota que encarna Ainara (autèntica revelació) hi estigui pèl inexpressiva, alhora que transmet una mena de barreja d’innocència ‘juvenil’ i santedat, sí, mentre intenta parlar amb son pare (o quan ho aconsegueix), un vidu atrafegat, més preocupat pel seu negoci i els calés que no pas pels neguits (o el futur) de la filla, un home expeditiu que segueix la tradició de ser el mascle de la casa. També Ainara manté el mateix to quan se les ha amb la tia Maite (germana de son pare), dona atea, que d’entrada, tanmateix no s’oposa a la seva voluntat o possibilitat d’esdevenir monja (de clausura), sinó que vol convèncer-la (de manera vehement) que visqui, que aprofiti l’experiència universitària per a obrir-se al món, a altres possibilitats: una preocupació pregona, pròpia d’un familiar responsable i sensible, que contrasta amb la manera de fer del pare. L’àvia apareix com el personatge discret, bonhomiós, però que segueix movent els fils a l’ombra. Aquestes seqüències de confrontació entre la jove i els seus passen per uns diàlegs precisos, potents, en situacions familiars com ara trobades a la cuina o al saló de les cases respectives, en dinars familiars. La càmera no es distreu gens: amb una planificació certament funcional, s’aboca al conjunt de personatges que hi intervenen i ens fa testimonis de les tensions que hi entren en joc (més en els altres que en l’Ainara, sí, que no es revela mai, no puja mai el to de la veu; com dic, ella tothora rep les reaccions dels altres).

És mitjançant l’Ainara, doncs, que anem coneixent-ne la família. Durant bona part del metratge, sembla que la pel·lícula no s’interessi tant per la qüestió de fe o vocacional de la noia, com per a bastir el retrat d’aquella gent basca, amb els seus contrastos personals, professionals, ideològics… I fins a cert punt (d’aquest metratge), la directora ho trena bé, des del punt de vista narratiu i, sobretot, amb contundent eficiència dramàtica. Però, al cap d’una estona, ho desllanega, esvaeix precisament el clima dramàtic que havia assolit, en introduir tot d’escenes, d’òbvia funcionalitat narrativa, en què s’expliquen coses sense força ni ànima, amb voluntat que tot quedi ben explícit o amb ‘digressions’ que estiren innecessàriament qüestions col·laterals del relat familiar, de poc interès… El primer senyal que la cosa s’espatlla és quan la tia Maite es troba amb l’amigueta d’Ainara i li demana que se l’endugui d’excursió algun cap de setmana, que l’obri al món… Una situació argumentalment raonable, absolutament versemblant, en el desfici de la tia per a “salvar” la neboda, però mostrada a la pel·lícula sense cap força, sense cap gràcia particular, només insertant-ho per a explicar-ho. I n’hi ha massa de seqüències que tornen i tornen, de manera redundant, a centrar-se en aquest desfici de la tia (tot i que, al final, ja queda clar perquè ho fa la directora). Igualment, tot el que es dedica als “problemes de parella” d’aquesta Maite amb el seu home, en Pablo, és una desviació del film principal, sobrera, que allargassa el tractament del quadre familiar, sense suc ni bruc, sense aportar gaire res al conjunt. Hi ha estones que es voreja (o es cau de ple) en el registre de vulgar drama familiar (amb ràfegues de psicodrama barat).

Cal remarcar (i molt, però molt) la interpretació (magnífica) de (la guapíssima i extraordinària actriu) Patrícia López Arnaiz, que en el rol de la tia Maite, aporta al film no tan sols molt de caràcter i energia, sinó sobretot el contrapunt ateu, en què, per cert, si algun dubte en quedava, es projecta la visió de la cineasta, Alauda Ruiz de Azua, sobre el tema de què tracta en aquesta pel·lícula, que altrament hauria estat de proselitisme religiós.

Permeteu que parli ara d’aquest darrer punt. Efectivament, la rellevància que el personatge de Maite va prenent al decurs de “Los domingos” i sobretot, el seu darrer ‘discurs’ a la neboda, així com les últimes escenes que protagonitza, fan veure-hi, en ella, la projecció del punt de vista de la cineasta, que va caracteritzant les monges, com a autèntiques psicòtiques, i el tema de la fe/vocació com una ‘aberració’ mental. És ben possible, no ho discuteixo pas, que hi hagi religiosos i creients que visquin la fe així, com aquestes dones del film; a mi, catòlic, em costa molt d’entendre’ls i em provoquen neguit, si bé els respecto. Entenc, però, que “Los domingos” és una ficció, en què legítimament, l’autora exposa el que vol transmetre’ns i això s’ha de respectar. Encara que caigui en la possible deformació interessada de la realitat, per a bastir el seu discurs; encara que serveixi en safata una “denúncia” que tan complaurà als anti-religiosos. La pel·lícula és el que és, amb les seves limitacions, els seus esbiaixos, els seus encerts i les coses que n’aplaudeixo.