Club 7 Cinema

El Danubi, les seves aigües com si fossin teles pictòriques, la càmera que se’l mira de manera particular, uns personatges que el voregen, tractats amb respecte, atenció i sensibilitat, en aquest curt, The Danube Rivers — Los danubios — Die Donau (2023), que en Jaume Claret Muxart porta d’un cert naturalisme cap a la poesia, en la mesura que es capbussa en l’univers fabulatori (i “danubià”) de Claudio Magris. Un plausible i suggestiu antecedent del que després ha estat l’òpera prima del cineasta, “Estrany riu”.

Comentari:

Es nota que el riu Danubi se’l coneix bé, en Jaume Claret Muxart. Se’l mira a l’alçada dels ulls humans, dels seus, dels que tantes vegades el deuen haver vist, el riu -i el paisatge de la vora fluvial, per la qual va caminant el personatge de l’escriptor-. I clarament se l’estima, aquest riu. De les seves aigües en fa plans cinematogràfics que semblen teles pictòriques, amb el seu cromatisme matisat i les seves textures. Unes aigües que s’escolen cap avall -físicament i al·legòricament (en relació amb el personatge del noi fugitiu, camí de la desembocadura…). Unes aigües, un riu, la seva vora… que tenen vida (el corrent mateix, els vaixells que hi passen, les persones que ho flanquegen…). El Danubi, etern, que ha acompanyat la infantesa i adolescència d’en Claret Muxart, com ha projectat a la seva preciosa, meravellosa, òpera prima Estrany riu (2025), de la qual aquest curtmetratge esdevé com una primera aproximació, per intermediació dels relats de Claudio Magris.

La càmera. Sí, la veu en off enfila tota la pel·lícula; però en Jaume Claret parla amb la càmera -amb una plena compenetració imatge-so i amb un text, el de la veu en off, impecable-. Una càmera que enquadra el quadern on escriu qui, des d’un altre lloc, se’ns adreça i ens explica, i que, amb un moviment suau, al cap d’una estoneta passa a centrar-se en l’escriptor, que és el narrador. Així ens el presenta. De manera similar, més endavant, coneixerem una mica la història del noi fugitiu. L’emmarca amb un pla mitjà curt (gairebé un primer pla) -amb tot el que comporta d’intimitat i confidència del personatge- i, sense abandonar en cap moment aquest enquadrament,  en una decisió no absenta de risc -intel·ligent i totalment reeixida-, el jove cineasta va canviant l’angulació de la màquina de presa, a raó d’una de diferent per a cada fase del relat del xicot (com va trobar l’aixeta que no parava de rajar → la baralla amb son germà → l’incident final): quina atenció i respecte pel noi i pel que revela! Amb quina sensibilitat (cinematogràfica i humana) en Claret Muxart s’acosta, tracta, s’interessa pels seus personatges!

Aquest curtmetratge té dues part de caire ben diferent: abans dels títols de crèdit i el que s’esdevé després. A tall introductori, unes seqüències no diré pas documentals, però sí més descriptives, que ens introdueixen l’escriptor i breument l’acompanyen fins a Donaueschingen, el poble a la vora de la font del Danubi, en les quals aviat passem a plans generals (el paisatge de la vora del riu pel que es mou l’home, el carrer del poble, l’arribada a…), amb expressives angulacions de càmera… Però, en arribar l’escriptor a destí, la (seva) veu en off ja ens diu que allà -per entendre’ns, on neix el riu- també (!) comença la història del noi fugitiu, entren els crèdits del film i tot pren un caràcter diferent, com més oníric, gairebé de faula “creada per l’escriptor”, en què aquest es troba el xicot i hi està en alguns moments (com el que li revela el que li ha passat). Tot passa a ser més abstracte, amb algun pla pèl enigmàtic (el llançament de la bicicleta a l’aigua…), amb alguna imatge “boirosa”, i uns trajectes jo diria “erràtics” dels protagonistes (ara comparteixen escena, ara va cadascú pel seu costat, ara l’un travessa el riu, a l’altre va pel camp amb bici…); acabant en l’al·legòric paral·lelisme entre la baixada del Danubi al mar i la fugida a Romania del noi.

No he llegit els contes de Magris ‘El Danubi’ i això m’impedeix copsar bé el que ha fet en Jaume Claret, però em sembla que (a la manera que després ha desenvolupat a “Estrany riu”) primer ha estat més narratiu (part introductòria) i després més fabulador (més poètic); primer s’ha acostat al “seu” Danubi i, a continuació, s’ha capbussat en l’univers de l’escriptor Magris -conjugant-lo amb el que li reporta del seu estimat riu, les seves llegendes, històries…-.

El cas del noi fugitiu no m’ha acabat de quedar clar. És un romanès emigrat a Alemanya? I, havent-se vist implicat en l’incident que relata, ha decidit fugir d’on era? Sembla que vivia a la casa on hi ha la mítica aixeta fluvial. I torna cap a casa seva, que seria a Romania, havent passat el que ha passat amb son germà? Tot això queda apuntat, certament; però penso que a en Jaume Claret no li ha interessat tant narrar la història d’aquest noi com acostar-se al seu moment vital, a allò que el turmenta, a com va. No és el seu un cinema de vocació narrativa, sinó abocat a la poètica.

La bicicleta. No podria acabar aquest comentari sense fer esment de la bicicleta (també, o ja…) en aquest curtmetratge. Ai, les bicicletes per la riba del Danubi, que tant corren per “Estrany riu”!

—

Vist: el dia 19.02.2026, per Filmin.

—

FOTO DE PORTADA: Mario Sanz, l’escriptor de Die Donau (Seminci 2023)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!