Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

8 d'agost de 2015
0 comentaris

Comentari: “Lluny del brogit del món”, de Thomas Vinterberg

Comentaris que he publicat, a la revista Recull, sobre Lluny del brogit del món, de Thomas Vinterberg.

La novel·la Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy ha estat duta al cinema en diverses ocasions. Ja en va conèixer una versió el 1915, dirigida per Laurence Trimble, amb Florence Turner, Henry Edwards, Malcolm Cherry i Campbell Gullan en els seus principals papers. És més fàcil però que l’amic lector en conegui l’adaptació que John Schlesinger en va fer el 1967, amb Julie Christie en el rol de l’hereva; Alan Bates en el del pastor Oak; Peter Finch com al veí adinerat i Terence Stamp com a sergent Troy. Amb aquests antecedents, ha estat una sorpresa que qui tornés al text de Thomas Hardy fos el danès Thomas Vinterberg, conegut sobretot pels seus films Celebració (1998), en què les tensions que corquen una família benestant danesa esclaten ran d’una festa, i La caça (2012) (..), en la qual un pare de família, treballador d’una escola bressol, és acusat injustament per tota la comunitat d’uns abusos sexuals a una menor que no va cometre.

Clarament ens trobem davant d’una obra d’encàrrec, en què el cineasta no treballa tant els seus interessos artístics com posa els seus coneixements artesanals al servei d’un producte al qual s’ha d’amotllar. El món de la ruralia anglesa, la Natura per on es mouen els protagonistes del relat de Hardy, ens és servit mitjant una fotografia que busca més la imatge de postal que no pas captar ni transmetre les sensacions físiques d’aquells boscos i aquells camps envers els personatges ni cap a l’espectador. Les ràfegues èpiques que imposen els cops del destí o, a l’inrevés, la determinació dels protagonistes, queden ben remarcades per temes musicals emfàtics, tendents a atorgar una grandesa a la narració –de per si, fulletonesca–. I el guió, obra de David Nicholls –que, entre els seus treballs anteriors, ha adaptat al cinema “Grans esperances”, de Charles Dickens, i per a la televisió “Teresa dels Urbervilles”, del mateix Thomas Hardy–, no sembla que s’allunyi ni vulgui allunyar-se gens de l’original literari. Tanmateix, tenint tot això per acabar sent una pel·lícula “vella” ja abans d’estrenar-se, se’n mig salva gràcies a l’aportació de Thomas Vinterberg.

El pastor Oak, el veí adinerat Mr. Boldwood i fins el sergent Troy tenen, en mans de Vinterberg, un gruix psicològic de notables efectes dramàtics, similar al gruix dels protagonistes dels seus films més personals i en la tensió a què el relat els sotmet hi ha la deu expressiva de la pel·lícula. Certament, Vinterberg no poua es pot dir gens en la societat de l’època –pràcticament, només un rerefons–, ni acaba de treure suc del tarannà i conflictes que viu Bathsheba Everdene, la dona de la pel·lícula. En canvi, amb la col·laboració reeixida dels intèrprets, ens fa arribar francament bé l’escissió per amor que pateix Mr. Boldwood (eficient i discret, Michael Sheen), l’encaix sentimental del pastor Oak (completíssim, Matthias Schoenaerts) i fins el dolorós i alhora pervers joc del sergent Troy (més limitat, Tom Sturridge). La manera com els filma, els plans que els dedica, l’entesa plena amb els actors, la subtil importància que atorga a l’atrezzo que envolta aquests personatges… dóna vigor al metratge, “in extremis”.

Foto: Fox.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!