Club 7 Cinema

Sinopsi de “L’edat imminent”: En Bruno, un noi de 17 anys (a punt de fer-ne 18) i la seva àvia, la Nati, amb qui viu i a qui cuida, en un barri de Barcelona. El xicot passa les hores cuidant l’àvia, xalant amb els amics de la batucada, treballant repartint pizzes amb bicicleta. Un dia rep la trucada d’una residència d’avis, que hi ha disponible una plaça pública, sol·licitada per l’assistent social fa 3 anys. Què ha de fer? L’àvia és la família que té, està avesat a tenir-ne cura, però la dona és cada cop més dependent i el xicot també comença a viure coses de l’edat…Què ha de fer? Què han de fer?

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula

Altres veus

Vista: per FilminCat, el 05.06.2025.

Comentari:

Després de la pausa ‘post Canes 2025’, vaig voler reprendre l’activitat repescant a FilminCat aquesta pel·lícula que havia estat qualificada de ‘sorpresa’ ben positiva per crítics cinematogràfics que valoro molt i que no havia pogut veure encara. I, per tant, no puc parlar de ‘sorpresa’, però sí d’una molt bona retrobada amb el cinema, d’una satisfacció ben gran de veure una pel·lícula fresca, molt juvenil, i alhora seriosament madura, responsable. Un agraïment als seus autors, el Col·lectiu Vigília, a qui cal felicitar i desitjar que segueixin treballant i aprofundint en el cinema expressiu, sentit, fet amb intel·ligència, que tenen per davant molts anys per anar-s’hi desenvolupant i, esperem-ho, nosaltres fruint-ne.

“L’edat imminent” és una pel·lícula senzilla i sensible, efectivament jove, molt, tremendament jove (per com transpira, per l’edat dels protagonistes i les seves activitats, per la seva mirada al món) i tanmateix atresora una seriositat, maduresa en diria jo, tant en l’enfocament de la qüestió social i argumental (la dependència de la gent gran i els afectes que hi entren en joc, la precarietat laboral del jovent, la vida adolescent, la realitat lingüística…), com en la realització cinematogràfica.

Film ben estimable, està molt ben planificat, amb una gran atenció als detalls (tant amb els que s’emmarca les seqüències com en la descripció de la quotidianitat dels personatges -sigui estendre roba, sigui rentar les cames d’àvia i agafar-la per a asseure-la o aixecar-la, etc.-), d’una narrativa admirable, amb bon sentit de l’el·lipsi, anant fluïdament del pis familiar al local on assaja la batucada, a la pizzeria per a la qual treballa en Bruno, als carrers i places de ciutat, a les festes, de la vida compartida, als moments de reflexió individual… Amb un esplèndid treball de fotografia i a la banda sonora.

I molt ben interpretat. En Miquel Mas Martínez ens aporta amb molta naturalitat un Bruno que entra de ple a la joventut, de camí a la vida adulta. Amb tota la frescor, que comparteix amb la festa del repartiment, d’una franquesa i lliurament admirables. I no ens oblidéssim de la Nati, l’àvia, que sembla que tota la vida se l’hagi passada davant de les càmeres!

Lingüísticament, n’haurien d’aprendre bona part dels cineastes catalans, per com de normal és aquest film en la nostra llengua i hi entra de manera ben escaient el castellà, sense ser impostat per especulació de la producció, sinó simple reflex de la realitat i no caient en el parany de fer-ne més substitució lingüística amb aquest pretext.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!