Club 7 Cinema

Aquesta tarda he vist The Odyssey — La Odisea — L’Odyssée — Odissea, de Christopher Nolan. He pogut combinar-m’ho i anar al cine.

Aquestes són les meves impressions de la pel·lícula.

Comentari:

En parlo com a pel·lícula, sense entrar en el fet que es tracta de l’adaptació de l’obra d’Homer.

Només començar el seu extens metratge ja me n’he temut el pitjor: de seguida, del present fílmic es va saltant al passat amb breus inserts i (no tan breus) salts enrere (“flash-back”). És legítim i pot ser ben plausible no mantenir una narració lineal i recórrer a retrospeccions d’aquesta mena; el problema és que aquí se’n fa ús essencialment per a il·lustrar, per explicar, explicitar-ho tot. I, efectivament (dissortadament), a mesura que va avançant, la pel·lícula respon a una gairebé exclusiva voluntat narrativa. Aquí, tot i ser un relat d’aventures mitològiques, amb gegant d’un sols ull, maga, endeví, l’Hades, herois de guerra, cobdiciosos aspirants a tron, batalles, gestes, tràngols marins,… aquí no hi ha cap mena ni d’èpica, ni de poesia… i no, tampoc hi ha autèntica dramatúrgia. D’acció, molta; d’episodis diversos, tants com vulguis; de personatges i les seves circumstàncies, un fum; de palaus, castells, temples, illes mediterrànies enigmàtiques i indrets amb certa màgia, els que han calgut..; però no hi ha tractament temàtic de debò, els personatges i els seus conflictes només els volen a efectes narratius, sense aprofundir-hi gens. Això sí, es pot dir al final, en Christopher Nolan posa en boca d’Odisseu (Matt Damon) tota una confessió/reflexió moral sobre el que ha viscut (a Troia i després), que clarament el cineasta pretén projectar damunt de tot el que hem vist i sentit a la pantalla fins aquell moment: ho sento, però aquesta “profunditat” arriba tard, a tall de justificació autoral, per a donar-li el gruix que no tenen les seqüències anteriors. És a dir, ens plantufa un simple entreteniment i, a darrera hora, vol que ho considerem una “obra” de més categoria.

La superproducció no ha escatimat recursos i, sota batuta d’en Christopher Nolan, la càmera amb els seus vols i moviments, banyats per la banda sonora, va complint el seu propòsit d’entretenir; però no puc pas dir que, pel que fa a mi, se n’hagin sortit durant les 2h i 52minuts que dura la cosa. Alguna escena m’ha recordat els pèplums dels anys cinquanta i seixanta del segle passat: potser n’és homenatge? Potser és que, amb tot l’aparat, no s’ha anat més lluny del que feia aquell cinema que veiem, per exemple, al Centre Parroquial, pagant dos rals d’entrada! La seqüència de l’assalt a Troia, especialment, quan s’hi obre la porta de la ciutat perquè hi entrin els invasors… m’ha fet pensar en la batalla a l’Estrella de la Mort, a La Guerra de les Galàxies, oimés quan, oberta la porta, apareix l’ Agamèmnon (amb la seva planta imponent, el seu casc impressionant, lluent enmig de la foscor nocturna), talment un Darth Vader… Pel que fa a l’esbatussada final… molt tarantiniana, no? Malgrat que la pel·lícula m’ha enganxat a estones, d’altres m’ha… avorrit (per estantissa!)

Quant als actors, en Matt Damon (Odisseu) segueix sent una garantia, amb la seva prestància. Al seu costat, la bellesa de Charlize Theron (Calipso) il·lumina la pantalla, mal que el seu paper queda massa relegat. En Tom Holland incorpora molt bé en Telèmac i els seus neguits. En canvi, a en Robert Pattinson li ha tocat un Antínous de fireta, caracteritzat com a covard i conspirador, per ser “el dolent” de la pel·lícula i ell hi està molt justet. Pel que fa al personatge de Penèlope, l’Anne Hathaway el resol amb molta dignitat; mentre que a la Zendaya l’han reduïda a una esquiva Atena, gairebé més un recurs guionístic que no pas una protagonista de res.

Vista: el dilluns 10.08.2026, a les 17.15h, a la Sala 2 dels OCine Blanes, en VE.

—

PORTADA: The Odyssey  | Foto, gentilesa d’Universal Pictures

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!