Club 7 Cinema

Sinopsi de “La dolce vita“, de Federico Fellini:  En Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) va deixar la seva província italiana per anar a Roma amb l’objectiu de convertir-se en escriptor. Però ha esdevingut columnista d’un diari sensacionalista. Per tant, recorre els llocs on és probable que aconsegueixi unes quantes cullerades per alimentar la seva columna. Un vespre, cansat de la gelosia morbosa de la seva amant Emma (Yvonne Furneaux), ​​surt amb Maddalena (Anouk Aimée). L’endemà, Sylvia (Anita Ekberg), una gran estrella de Hollywood, arriba a Roma…

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Comentari.

No disposo de gaire temps per a escriure aquest comentari i, a més a més, us he de confessar que m’imposa molt dir res dels clàssics del cinema, de tant que donen de si, de tant que se n’ha publicat. Però ahir a la tarda vaig veure La dolce vita, en sessió del Cineclub Garbí, de Malgrat, i no me’n puc estar de dir-ne algunes coses. Ja em perdonareu que em quedi tan i tan curt!

La repassada que Fellini hi fa de Roma i de la societat romana és monumental, descomunal! Topogràficament, des de barris en construcció a vells palaus principescos, de Sant Pere del Vaticà a l’ambientada Via Veneto nocturna, de pisos de gent benestant a habitatges tronats de pobres, d’estances plenes de cultura a quatre parets pelades… I, és clar, per la Fontana di Trevi.  Socialment, passa pels elitistes de clubs vespertins, a una dona de l’alta societat (Maddalena) alliberada (per l’època), a Emma, de classe modesta i obsessiva esclava sentimental del protagonista; passa per l’ufanor eròtica de l’estrella sueca del cinema nord-americà (Anita Ekberg), el glamur que l’envolta i tota la faramalla que mou la indústria italiana del cinema del moment; ens permet veure la gentada a la plaça de Sant Pere, ens du pel que venen a ser escales de la cúpula d’aquella santa basílica, ens fa entrar en una església on el capellà deixa que l’intel·lectual Steiner (Alain Cuny) toqui l’òrgan, amb algun intent de tirar-hi cap al jazz, ens mostra com la vella ‘principessa’ va cap a la missa d’albada amb el capellà i els escolans, al propi palau, on el marit i els fills han estat de disbauxa, fins que fan via cap a reunir-se amb la mare en aquella petita processó religiosa; ens porta a la ruralia de la regió, per assistir a l’espectacle paracatòlic de la presumpta aparició de la verge a uns menuts i la corresponent devoció de creients i necessitats, entre l’escepticisme clerical pels fets i el fanatisme popular; ens permet compartir el diàleg entre dos desplaçats a Roma, en aquella època, com són la xicota de la guingueta de platja i el propi Marcello (Marcello Mastroianni); tot acompanyant aquest a l’apartament de l’Steiner, copsem la perplexitat existencial de tot un Steiner, entrampat fatalment entre el seu esperit elevadíssim i el dur món real i les emocions que comporta; tot anant amb en Marcello al casalici palatí de la decadent aristocràcia ens en representa ocis, dèries, flaqueses..; amb la trobada amb el pare d’en Marcello (Annibale Ninchi) ens trobem amb el típic home de ‘províncies’, comerciant de professió, avesat a voltar-la, que ara la fa rutinàriament pel poble i reviscola fugaçment, malgrat l’edat que ja tragina, en aquella breu estada a la capital, Roma, i al món en què viu son fill…

Totes les capes socials, els diferents àmbits, la vida dissoluta, la presència de la religió, la vida privada i la pública, els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV), el cinema, la gent d’estirp romana i la vinguda a la ciutat… I és que el guió de La dolce vita és senzillament extraordinari. Evidentment, servit per un magnífic Marcello Mastroianni i tot l’art cinematogràfic de Federico Fellini.

L’estil, les maneres, la presència, el moure’s, el caràcter d’un Mastroianni encarnant el seductor llatí, elegant, impertèrrit, amb talent per escriure del que veu, delerós de fruir amb les dones que desitja, incapaç de desfer-se del tot de la seva possessiva Emma… Una icona eterna del setè art!

A més a més de la impagable banda sonora del gran Nino Rota i del boníssim treball de fotografia d’Otello Martelli, quina meravella la direcció de Federico Felini. Com hi va combinant els diversos plans cinematogràfics, com dedica el temps que cal a cada seqüència (amb unes durades de les que avui en dia ja no es fan), en un concepte total d’espectacle, narrativa, dramatització, expressivitat… impactant sovint amb números de caire circense o musicals, amb un selecció de temes de l’època, en què no hi falta fins tot la irrupció del rock and roll, convertint moltes escenes en autèntiques celebracions de les festes nocturnes que menen els protagonistes… Com va pautant el relat amb foses en negre, molt eloqüents en aquest seu passeig per la ‘vita romana’, amb les seves alegries, sí, però també amb el seus neguits, contradiccions i tragèdies… Banyat alhora tot plegat amb l’intel·ligent, humanista i murri sentit de l’humor típicament fellinià.

I amb talent ho condueix cap a la seqüència final, de toc oníric, força enigmàtica… per a barrinar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!