Club 7 Cinema

Dir que Julieta és millor que Los amantes pasajeros, l’anterior film de Pedro Almodóvar, no significa que Julieta sigui gaire res de l’altre món: el nyap d’aquella pot fer que aquesta es gaudeixi més, però la comparació, inevitablement favorable al seu darrer treball, no converteix Julieta en la pel·lícula reeixida que no acaba de ser.

Novel·lesca és essencialment, Julieta. Hi passen un munt de coses, la tragèdia arrossega es pot dir tots els personatges i alguns passen d’una desgràcia a una altra. L’acció es trasllada a diversos indrets i a tot arreu hi couen castanyes. Narrativament el que preval és el relat pel relat. Narrada per la veu “en off” d’Emma Suárez, en el que ve a ser un text que escriu a la seva filla; tant se val que s’hi expliqui coses que la noia ja ha de saber de sobres, el que preval és la narració a l’espectador, passant per sobre de la coherència del que es proposa.

Alguns personatges resulten forçats per a fer-los encaixar amb el delit narratiu. En Xoan (Daniel Grao) és un pescador a qui veiem amb pocs hàbits (i horaris) de pescador; es pot permetre de tenir una criada (Rossy de Palma) que sembla entaforada en l’argument perquè evoqui, mal sigui lleugerament, la majordoma de Rebeca. Queda en una el·lipsi molt pregona la versemblança dels possibles de Julieta (Emma Suárez), professora suplent en atur que, malgrat enviudar, es pot permetre de llogar un pis a Madrid, i després de tenir-ne un altre de més modern, amb a penes una feineta de correctora; però, en canvi, les seves mudances i les seves derives vitals tenen un paper important en el devenir melodramàtic del film. Les casualitats són tan potents com li cal a Almodóvar, molt més del que fóra creïble: Lorenzo (Dario Grandinetti) és just al semàfor quan Julieta té l’accident; Bea (Michelle Jenner), l’amiga de la filla de Julieta, topa amb aquesta per atzar a Lausana i novament per atzar amb Julieta (dues vegades), amb unes conseqüències tremendes. Ja sabem que és una pel·lícula, una ficció, que treballa el gènere (melodrama) i, per tant, pot no ser realista i gronxar-se amb les convencions. És el que fa, però es passa, per a carregar les tintes tant i tant com li interessa al director, més que no pas al que caldria a una obra coherent. Això no obstant, ens podem preguntar on ens vol dur, on ens porta, amb tot aquest artifici. I així podrem acabar de decidir si ha valgut la pena, l’artifici.

La clau de volta dramàtica d’aquest film és el que Julieta no sap de la seva filla. I és potser també un dels millors aspectes del film. Certament, això ho obra tot cap al terreny de la culpa, el dolor, els silencis, les absències, el destí… i permet rellegir la pel·lícula en clau temàtica, més enllà de les simples regirades emotives. Podem contrastar les morts diverses que hi ha, com ho viuen els supervivents; comparar els diversos afectes paterno-filials, etc. Però no s’arriba a aixecar el conjunt. No hi ha un veritable tractament temàtic, sinó tan sols un rerefons seriós al servei d’una obra que és més un producte de gènere que el que sembla que voldria ser. Això sí, un melodrama com pocs cineastes espanyols serien capaços de signar.

Visualment, potser el més remarcable sigui la imatge dels títols de crèdit inicials, dominada per un color vermell i una textura que podria ser la d’un cor o, per què no, la d’una flor vermella, tot i que acaba sent el que és. Després, resulta remarcable el treball amb les actrius Emma Suárez i Adriana Ugarte (que estan francament bé), encarnant Julieta en diverses edats, amb una metamorfosi entre l’una i l’altra, en general, prou eficaç. I podem esmentar la solidesa del treball de càmera; la fotografia (Jean-Claude Larrieu); la posada en escena; com s’ha reeixit a mantenir una certa presència del coloram almodovarià en la caracterització de les protagonistes, malgrat el to general més auster del que és habitual en el manxec… Però, des del punt de vista visual, no resulta pas de les pel·lícules més remarcables d’Almodóvar. Molt correcte, tirant a classicista; ben digna, però sense cap de les gosadies que, en aquest terreny, ha practicat en films anteriors. Menció a part, la banda sonora, per moments inquietant, signada per Alberto Iglesias.

Fins aquí, el comentari. A partir d’aquesta ratlla, recomano que no seguiu llegint el text els que encara no hàgiu vist la pel·lícula, perquè us la puc esguerrar.

No me’n sé estar d’assenyalar algunes inversemblances més de les que van forçant la pel·lícula. Tot i que l’episodi del suïcida del tren pot ser discutible (el sentiment de culpa que se’n deriva, tal i com ha anat…), permeteu que l’esmenti per a assenyalar com d’estrany resulta que, a l’equip dels que en porten el cadàver, hi hagi en Xoan i altres passatgers… També sobta que en Xoan, tot un pescador bregat, hagi sortit a pescar per despit -perquè hi surt per despit, no perquè hagués de treballar- i no hagi vist la tempesta que venia -al drama, en canvi, li va molt bé que sigui així-. Costa empassar-se que una mare no cridi la filla adolescent perquè vagi al funeral del pare -el melo necessita que la menuda es quedi al campament d’estiu, per a arrossegar Julieta cap a Madrid, amb el pretext de l’amistat de Bea i Antía (la filla de Julieta)-. I, de fet, també costa de creure que els pares de Bea se’n vagin a fer el gran viatge familiar que tenien planificat i deixin la filla adolescent a Madrid en mans de Julieta, pràcticament una desconeguda i acabada d’enviudar; no sé… Però si no era així, l’argument no podia anar per on va. Deu tenir sentit que Ava, l’amiga artista, vagi de Galícia a un hospital de Madrid en la fase terminal de la seva malaltia: res a la pel·lícula no ho fa justificable, potser hem d’admetre-ho en clau el·líptica; però al guió li va molt bé, perquè Ava li pugui explicar a Julieta el que li diu, aquesta rebi l’objecte artístic fàl·lic que ja hem vist posteriorment a ca la Julieta i es produeixi el retrobament amb Lorenzo. Etc.

FOTO (Manolo Pavon): Adriana Ugarte, a Julieta, de Pedro Almodóvar © El Deseo

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!