Club 7 Cinema

Pel VOD de Filmin, ahir vaig veure Il villaggio di cartone, d’Ermanno Olmi; pel·lícula que l’11 de juny tinc previt de presentar en una sessió de fòrum que Amnistia Internacional organitza al Centre Catòlic de Blanes. Aquest matí, després d’esmorzar, n’he escrit quatre ratlles, que ara poso a la vostra disposició:

El cineasta catòlic davant la crisi humanitària dels sense papers.

Una església buida, sense feligresos, fins al punt d’haver-la de tancar i buidar. Un rector que hi pateix, perquè sempre ha estat la seva parròquia i ha vist com anava des de tenir molta gent, inclosos els no convençuts, fins a quedar-se sense ningú. Neguitós que no hi hagi qui pugui escoltar “les paraules vida eterna”.

Uns immigrants il·legals, que s’hi refugien, diversos de religió, estada a Itàlia, nivell formatiu, circumstàncies vitals; tanmateix, tots en la mateixa situació d’immigrants il·legals.

El rector, que se’ls troba, els acull com pot, humanitàriament tanmateix, religiosament, per caritat cristiana, sense sectarisme ni preguntar pels pecats comesos, simplement acollint-los i protegint-los.

El sagristà representa la frontissa entre l’home de be que és el rector, d’una banda, i la societat, de l’altra. A un costat, el risc que dóna sentit a la caritat. A l’altre, la insolidaritat egoista, aferrada a la llei inhumana, d’una societat que obvia el caràcter humà d’aquells que etiqueta d'”immigrants il·legals”.

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres (Art. 1 Declaració Universal dels Drets Humans –DUDH–). Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania (Art. 2 DUDH). Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat (Art 3 DUDH). Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi (Art. 13.2 DUDH). Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius (Art. 28 DUDH).

El crucifix que retiren de l’església en el desmantellament ens dóna la imatge d’un Crist solitari, despenjat, que va baixant, sense més companyia que la freda, distant, dels operaris encarregats de desmuntar l’església. En canvi, el Crist que el capellà porta de la rectoria a l’altar, serà més petit i senzill, però va acompanyat de figures patidores davant del seu sacrifici. Quan els immigrants ocupen l’església, el rector s’hi atansa i canta l’Adeste Fidelis, amb un cert rictus d’alegria al rostre. Un càntic d’adoració, Crist ja no està sol, el seu sacrifici ja no és en va.

Aquella imatge és la que ha omplert l’església buida fins que els immigrants l’han ocupada i aleshores, al cap d’una estona, el rector se l’ha tornada endur, a la seva tauleta del llit, per a dialogar-hi. Enllitat, parla amb el metge o dialoga amb aquest petit crucifix, dels seus dubtes de fe, de les pulsions humanes a què ha hagut de renunciar, del delit de ser un home de be, de la força del Be per damunt de la mateixa creença. I de la necessitat de creure, més enllà de la raó (“fins i tot sense creure, ha resat alguna vegada?”, fa notar al seu interlocutor, el metge).

Entre els immigrats que s’estan a l’església hi ha un ventall ben ample. N’hi ha que tenen legalitzada la situació i són allà per a ajudar els més febles; n’hi ha amb estudis i generositat; n’hi ha que sobreviuen venent el seu cos; n’hi ha que busquen un demà millor; n’hi ha que han decidit lluitar contra la injustícia i la inhumanitat dels blancs recorrent al terrorisme; n’hi ha que celebren la vida; n’hi ha que atresoren la innocència de la primera joventut…

“O canviem nosaltres el curs de la Història o la Història ens canviarà a nosaltres”, ens diu Ermanno Olmi, el cineasta, en acabar la pel·lícula. Tot el metratge respon a la voluntat de representar una cruïlla dels nostre present i representar-la amb sensibilitat realista, neguit de creient amb pregona preocupació social i vocació didàctica. Són tan pocs els “escenaris” on es desenvolupa l’acció i els moviments i gesticulacions dels protagonistes són de tal manera, que bé podria haver estat una obra teatral. I tanmateix és cinematogràfica, molt cinematogràfica, en què els primers plans ens parlen dels neguits de l’ànima i la dinàmica entre els plans atorga al conjunt un ritme ontològicament fílmic.

Ermanno Olmi, el veterà Olmi, el de L’arbre del esclops (1977) és considerat un continuador dels principis estètics i de les aspiracions socials i polítiques del neorrealisme italià. La seva obra, en què la totalitat o part dels intèrprets poden ser no professionals, ha tingut de protagonistes els humils i sempre ha ofert una clara, inequívoca, mirada cristiana.

Il villaggio di cartone té la senzillesa formal d’una pel·lícula estèticament no gens ambiciosa i alhora extremadament cuidada fins al punt que les imatges atresoren una bellesa plena de signes, pregonament prolífica. Té la textura dels contes i no amaga gens la seva moral: “O canviem nosaltres el curs de la Història o la Història ens canviarà a nosaltres”. Una moral que va directa a la cruïlla contemporània de què parlàvem. I aquí podem pouar a fons.

Quina és aquesta cruïlla (O canviem o ens canviaran)? Té alguna cosa a veure que la societat hagi girat l’esquena a Déu amb la insolidaritat humana? S’està acabant una manera d’entendre el món? I, si així és, com ens n’adonem? Quin paper hi juguen les creences, sobretot cara a entendre cap on anem? És la immigració el fet constatable que l’egoisme insolidari ens du a l’abisme? Les lleis i l’ordre tal com ho coneixem es revelen obsoletes i incorrectes davant les emergències humanitàries? Què volem, preservar un estat de coses “nostre” o el bé dels éssers humans?..

Fotos: gentilesa 01 Distribuzione. Cartell: Paco Poch Distribució.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!