Club 7 Cinema

A Hamnet -la ficció sobre en Shakespeare, la seva dona, els seus fills i la presumpta creació de l’obra teatral ‘Hamlet’-, hi ha força moments que els trobo molt (però que molt) bons; si bé d’altres (pocs però significatius)… l’esguerren i tot plegat es recondueix cap a una traca final, emocionant, de les que fan plorar de valent que, tanmateix és efectista, busca descaradament l’impacte sentimental en l’espectador i qüestiona greument la intencionalitat real de tot el metratge anterior.

Comentari:

Sí, ho torno a dir: hi ha força moments d’aquesta pel·lícula que els trobo molt (però que molt) bons; si bé d’altres (pocs però significatius)… l’esguerren i tot plegat es recondueix cap a una traca final, emocionant, de les que fan plorar de valent que, tanmateix és efectista, busca descaradament l’impacte sentimental en l’espectador i qüestiona greument la intencionalitat real de tot el metratge anterior.

Alguns d’aquests grans moments cinematogràfics:

Just en començar, l’Agnes (Jessie Buckley) arraulida entre les arrels gegantines d’un arbre enorme, enmig del bosc, amb el color vermellós-terrós del seu vestit entre la verdor humida que l’envolta. Una expressió visual que passa (com en tots aquests moments) per la bellíssima i gens estrident fotografia de Łukasz Żal i el talent de Chloé Zhao per a crear imatges esplèndides i eloqüents.

Aviat, quan explica a l’Agnes el mite d’Orfeu i Eurídice, l’actor Paul Mescal travessa pantalla amb la seva interpretació (d’altíssim nivell, tot el film, per cert!). Sense exhibicionisme, servint generosament el poder de la paraula, captiva la noia… i a nosaltres, espectadors!

L’escena del primer part, en què neix la primogènita, és d’una gran força tel·lúrica, amb Agnès, sola, novament ajaguda enmig de la natura boscosa, formant-ne part, amb tot el desfici, tota l’energia que es desprèn, rabiosament, pletòricament, dolorosament, en el naixement d’una criatura. La posició de la càmera (prou zenital), l’enquadrament, les tonalitats colorístiques, el potent lliurament actoral de Jessie Buckley (impressionant, tot el metratge)…

D’entre les sovintejades seqüències (maquíssimes) d’interiors il·luminats per espelmes, amb la parella protagonista, permeteu que destaqui especialment la que té lloc al cap d’un temps que ja viuen junts, han tingut ja la nena, que encara és ben petita i els plora, ell més o menys treballa (de mala gana) al taller de guants de son pare (per allò que ara té responsabilitats) i malda per escriure, com pot, a la nit, sí, a la llum d’una espelma, però no pot més amb tot plegat, va pèl carregat d’alcohol, li costa escriure entre tot plegat… i esclata, en una altra actuació de posar-te dret i aplaudir d’en Paul Mescal. A partir d’aquí, serà cosa que ell se’n vagi a Londres…

M’és igual que no sigui precisament un pla innovador, però m’ha resultat ben eloqüent (d’aquells que estalvien ratlles de diàleg i enfarfagament melodramàtic) el pla que emmarca, per un costat el fill (en Hamnet –Jacobi Jupe-) i just a l’altre costat de la imatge, el pare -en Paul Mescal-, amb la casa fent-los escaire enmig: s’acaben d’acomiadar, amb una forta i sentida abraçada, perquè ell se’n va cap a Londres i ara s’esdevé la separació…

Tot i que la pel·lícula té un registre naturalista, hi ha una fase en què s’hi incorpora una certa abstracció, que clarament es desmarca del que podríem dir la “reconstrucció fictícia” de fets que realment, històricament, podrien haver estat així (o no), per anar cap a un tractament pèl més poètic (si se’m permet l’expressió), com és el de la seqüència en què el nen s’encomana de la pesta. Estèticament més discreta, la seva força rau en el gest fraternal, amorós, generós del nen envers la seva germana bessona Judith (Olivia Lynes). I aquí ja apareixen fins i tot inserts d’un més enllà, certament fora de coordenades terrenals…

La cosa segueix durant tot l’episodi terminal del nen, d’en Hamnet, amb una Jessie Buckley gairebé en èxtasi dramàtic, una planificació i muntatge de gran intensitat, amb un certa caire teatral, volgudament teatral -fins i tot la filla gran, Susanna (Bodhi Rae Breathnach), verbalitza la mort del seu germà instants abans que nosaltres, espectadors, el veiem defallir definitivament: visca l’efecte teatralitzant!

No tardarà a venir el moment que en Paul Mescal altre cop ens fa aixecar novament de la butaca: el nen ha mort, però ell se’n torna a Londres, perquè la seva companyia teatral l’espera, i de seguida el trobem en un assaig, escoltant (d’aquella manera…) una parelleta d’actors en un diàleg, mentre (ell), neguitós (sens dubte per la mort del seu fill i les emocions pregones que li ha desfermat), va amunt i avall fins que no pot més i es posa a declamar, amb tot el seu dolor profund, el text que aquells joves tan sols verbalitzaven. Quina potència expressiva té aquesta escena! Llàstima que, al final de la pel·lícula, resulti que a Chloé Zhao i Maggie O’Farrell, com a guionistes, els ha interessat aquest moment per anar preparant el terreny del que serà la traca final, per anar-nos estovant cap el discurs on ho portaran tot.

Evidentment, aquesta “traca final” és la representació per primera vegada de l’obra ‘Hamlet’, que en Shakespeare ha escrit de resultes de la mort del seu fill Hamnet i que l’Agnes descobreix, l’obra, just en aquell moment. Ja en parlaré d’aquí a una estoneta, de tota aquesta seqüència, però ara voldria remarcar-ne els instants que l’esperit del pare mort (un personatge de la peça teatral) s’apareix al fill, en Hamlet (un personatge també de la peça, el nom del qual, com s’explica als crèdits inicials de la pel·lícula, es feia servir indistintament amb el nom Hamnet). Qui incorpora el paper d’aquest esperit és… en Paul Mescal (que, als ulls de l’Agnès i dels espectadors, és òbviament una projecció del mateix Shakespeare): amb la cara emmascarada de guix, guarnit “d’esperit”, transmet tota la càrrega emocional, dramàtica, catàrtica del text que declama… De treure’s el barret!

Sí, Jessie Buckley està impressionant en aquest paper d’Agnès, que gairebé centra tot el film, servint-nos amb autenticitat i lliurament absolut aquesta dona arrelada a la terra, a tradicions ancestrals i heretades, especial pel temps que li toca viure, mare abnegada no gens engafitosa, esposa amatent (tanmateix “sacrificada” pel guió a partir que la redueixen a retret personificat a en Shakespeare) i em semblen del tot justificats els elogis, nominacions i premis que se li estan donant; però crec que, en el que porto escrit s’ha notat, considero igualment remarcable el treball d’en Paul Mescal, que ha estat rebut i tractat de manera molt diferent, per mi injustament poc valorat. Ah i ja que parlo d’interpretacions, cal saludar la de la (ja veterana) Emily Watson, perfectament encaixada com a secundària (fa de la mare d’en Shakespeare), però amb un registre molt i molt sòlid.

Hamnet és una pel·lícula de clara vocació i entitat narratives. El guió, els diàlegs, van directament enfocats a anar-nos explicant la història d’Agnes, el seu home, els seus fills, les respectives famílies, el procés d’en Will -jove estudiós, fill del guanter del poble- fins a esdevenir el Shakespeare -londinenc- de prestigi. No s’entretenen en res més, aquests diàlegs -i les corresponents escenes-: són ratlles breus, eficaces, naturals, que flueixen també gràcies al muntatge eficient, brillant, del gran Affonso Gonçalves (el recordem pels seus treballs, per exemple, a Carol i altres títols de Todd Haynes, o a Paterson, de Jim Jarmusch). Fins no s’està de recórrer a explícits salts enrere (‘els flashback’), per a encabir-hi la figura de la mare d’Agnes -els seus orígens com a ‘dones del bosc/bruixes?’, la relació mare-filla, la mort…-, en clau d’evocacions o records punyents. O, a la ja famosa seqüència final de la representació de ‘Hamlet’, es fa que l’Agnes literalment comenti les intencions d’en Shakespeare en escriure’n el text i en incorporar el personatge de l’esperit del rei assassinat (no fos que no ho veiéssim els espectadors!..).

Certament, aquest ‘comentari’ d’Agnes a les intencions del marit/dramaturg és un dels esguerros de la pel·lícula (per emfàtic, innecessari…), tot i que hi formi part de la comentada, acceptable i fins plausible essència narrativa (narrativitat que es conjuga prolíficament amb la també ja remarcada expressió visual). I, d’esguerros, lamentablement n’hi ha d’altres:

Forçada, absolutament prescindible, és la declamació del “ser o no ser, aquesta és la qüestió” d’en Shakespeare, al moll, arran d’aigua, com si dubtés a llençar-s’hi (per la mort del fill). No cal, per res, després de la seqüència immediatament anterior, la de l’assaig d’aquella parelleta en què en Will acaba per recitar ell el seu propi text, endut pel dolor profund que, amb aquestes paraules, pot exterioritzar… És a dir, sí, engaltar-hi després el conegudíssim “To be or not to be” només pot respondre a la voluntat de rabejar-s’hi i, encara pitjor, de buscar la complicitat de l’espectador i anar conduint el film cap a la catarsi i l’enaltiment magnificent de la creació artística. No, no es pot fer malbé una pel·lícula amb opcions com aquesta, potser d’eficàcia comercial, però de molt criticable criteri.

I arribem a “la traca final”, amb l’imperdonable (xiulable!) resolució de tota la seqüència de la representació de ‘Hamlet’. Pot ser acceptable, tot i que ho trobo discutible, la totalment intencionada tria, per fer de ‘Hamlet’, de l’actor Noah Jupe, justament perquè s’assembla molt al difunt Hamnet (que incorpora el seu germà a la vida real,Jacobi Jupe) i, és clar, per si els espectadors no hi havíem caigut, s’encarreguen de mostrar-nos-hi clarament l’impacte en Agnes d’aquesta semblança (a ella, que, en començar l’obra, s’ha regirat contra el fet que algú esmenti el nom de Hamlet -recordem, homònim de Hamlet, el seu fill mort-, se li transforma la cara, com si assistís a una revelació, en veure la “reencarnació” del seu nen difunt). Però la cosa es desferma en el recitat final del noi que, enverinat, just abans de traspassar, estén dramàticament la mà cap al públic i… sí, l’Agnès, que hi és a tocar, li correspon amb el gest, anant a trobar-li aquesta mà, talment com si es pogués, ara sí, acomiadar del fill com no ho va poder fer al seu moment i, encara, amb la promesa del silenci, no patiment, en el més enllà… Una estesa de mans a què s’afegeix tot el públic, mentre la música, fins aleshores prou continguda, de Max Richter, ho emfatitza, ho llepa, derivant tot plegat en un “happy end” descarat, en què no hi falten els somriures a la cara dels fins ara apesarats pares (Agnes i Shakespeare), alliberats del dolor (pel que es veu i se sent…) gràcies a aquesta funció catàrtica que els ha proporcionat la peça teatral. S’ha volgut, per damunt de tot, impactar emocionalment en els espectadors del cine, com tantes i tantes vegades han fet anteriorment grans drames del cinema nord-americà, especialment el que han comptat de valent cara als Oscar de Hollywood. I no s’hi han estat de res…

La pel·lícula s’apunta a la tesi que en William Shakespeare va escriure ‘Hamlet’ ran de la mort del seu primogènit, cosa que, pel que em diuen, fa molts anys que els experts en el dramaturg donen per desmentit. Permeteu que no entri en si la tesi és acceptada o no i em centri en el fet que, tot Hamnet, de Chloé Zhao, s’aboca en aquesta hipòtesi; és a dir, que vist on l’acaba portant la cineasta, resulta que tot el metratge fílmic va enfocat a l’esmentat èxtasi catàrtic final. Al marge de la (no) veritat històrica real, cal reconèixer que hi ha un apreciable cant a aquesta potència (enorme) de la creació artística, però això queda empastifat pel delit de sacsejar emocions.

Malgrat que el guió se centra en gran mesura en l’Agnes, la pel·lícula gravita en Shakespeare més del que podria semblar (mal que no se l’anomena així fins gairebé al final, quan ja és famós), ja que, en el fons, el personatge de la seva dona va sent com el contrapunt argumental mentre anem assistint, gairebé a segon pla durant moltíssima estona, a l’evolució de l’estudiós a gran dramaturg, del poble a la ciutat. I al tram final ja és gairebé tot d’ell, amb l’Agnes i l’esperit del nen passant a ser-ne contrapunt, per a reblar-ne el drama. En el fons, però, poc hi importa el creador i la seva obra, llevat de la projecció alliberadora del dolor espiritual i ja veiem que ho fan servir per a l’espectacle, per res més. Tots els grans moments dramàtics que hem viscut durant el metratge, convertits en simples avançaments del que acabarà venint: quina manera de malmetre’ls!

Res, per acabar, un parell de cosetes que no m’han entrat al que en porto escrit. La cosa funerària: acomiadar els morts, ho necessitem i, a Hamnet, l’Agnes no tan sols rebutja la indicació de funeral eclesiàstic per a la seva filla Susanna, quan es pensen que és morta de naixement, sinó que el nen se li ha anat gairebé sobtadament, per descomptat que inesperadament, sense ni poder dir-li adéu. I el seu home, que s’ha alegrat quan ha vist que la petita Judith és viva, que la pesta no se l’ha endut, topa amb la realitat de la mort d’en Hamnet, sense que, per tant, se n’hagi pogut tampoc acomiadar i, a més a més, la dona li retreu ben aviat que no hi ha estat durant el patiment del menut. És, doncs, comprensible i acceptable (del tot) el paper funerari que els juga la peça teatral ‘Hamlet’ i la seva representació tal i com té lloc (amb en Shakespeare incorporant el rol de l’esperit del pare difunt que dialoga amb el fill, de gran semblança física amb el nen difunt); però és que l'”alliberament emocional” d’aquests pares arriba al somriure: au, ja està, ja han “enterrat” el nen… i, sí, sí, l’esperit d’en Hamnet, que hem vist perdut en una mena de llimbs ja pot travessar la porta a l’altra banda, on han dit que no hi ha patiments… Un èmfasi de satisfacció. Tot ben sobrecarregat, per aconseguir el “happy End” fílmic: no hi ha dret!

I, ara si, una darrera nota: dalt de l’escenari es fa que els joves intèrprets entrin en un combat d’espases, com el que volia el menut Hamnet abans de morir, reforçant-ne el lligam personatges teatrals -personatges ‘reals’. No tinc res a dir-hi, només ho escric, per deixar-ne constància.

Vista: el dimarts 27.01.2026, a la Sala 7 dels OCINE Blanes, en VE.

—

FOTO DE PORTADA: Hamnet (Universal Pictures)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!