Club 7 Cinema

Sinopsi d’ Estrany riu:

En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel Danubi amb la seva família durant un estiu. Inicia el viatge on neix el riu, a Alemanya. Però aviat, comença a trobar una figura estranya. És l’Alexander (de 18 anys), que apareix i desapareix entre les aigües del riu, pels indrets per on passen… En Dídac nota que alguna cosa està canviant en ell i en la relació amb la seva família. En Biel (de 13 anys) veu com el seu germà va creixent i se n’allunya per estar amb l’Alexander. La Monika (40 anys), la mare, que havia fet el mateix viatge quan tenia setze anys, es comporta de manera estranya mentre coqueteja amb altres desconeguts. Ara, en tornar al riu, evoca el record d’un amor de joventut que va viure en aquella època, amb qui es va escapar en barca. Al final del viatge, quan la Monika (també) veu l’Alexandre, entén que ara és el torn del seu fill de viure el que va viure i els dos nois se’n van riu avall en un vaixell. Però… Tràiler en VO.

Dades:

De Jaume CLARET MUXART, Estrany riu / Strange River. Producció: Catalunya (Alma Cinema*), Alemanya (Schuldemberg Films*). Any: 2025. Durada: 1h40. Llengües: català (principal idioma), anglès i alemany. Amb: Nausicaa Bonnín (Monika, la mare), Jordi Oriol (el pare), Jan Monter (Dídac) Bernat Solé (Biel), Francesco Wenz (Alexander), Roc Colell (Guiu), Guió: Jaume Claret Muxart i Meritxell Colell. Muntatge: Maria Castan de Manuel i Meritxell Colell. Fotografia: Pablo Paloma. Música original: Nika Son. Enllaços: Web pròpia, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Acadèmia catalana del cinema, D’A, APPA, Audiovisual451. Festivals i premis: Venècia 2025 – Orizzonti | Sant Sebastià 2025 – Zabaltegi | Busan 2025 | Reykjavik International Film Festival 2025 (Millor Pel·lícula) |  Altres reconeixements. Vendes Internacionals: Films Boutique. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Elástica. EE: 03.10.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona). Films de Jaume Claret Muxart disponibles a Filmin: La nostra habitació (2025), Los danubios (2023), Ella i jo (2020).

Vista: el diumenge 05.10.2025, en VO, a la Sala 1 del Cinema Truffaut.

Comentari:

Estrany riu té moltes imatges de gran bellesa, però no és gens esteticista (però gens); parla dels sentiments, però no és de cap manera sentimentalista; acompanya els personatges, la família protagonista, en viatge per la riba del Danubi, però no és per res documentalista… És una obra molt sensual, poètica, però (si més no a mi) no et sacseja emocionalment. No busca enllepolir l’espectador, sinó abocar-nos (amb franquesa i veritat) en el complex trànsit de l’adolescència, amb els neguits, pulsions, dubtes d’aquell moment vital, que ho és per als que l’estan passant i també per al seu entorn més immediat. És una pel·lícula que veus i te l’endús a casa, on et va creixent, mentre vas paladejant-la.

Sí, només de començar, Jaume Claret Muxart ja ens regala la vista tot seguint la família corrent amb bicicleta per entre la natura i, ben aviat, entre les aigües del riu en què s’estan banyant, veiem aparèixer al voltant d’un Dídac tan sorprès com fascinat, un cos nu, jove, esplendorós, fugisser, en una escena molt suggerent, pèl torbadora i visualment (molt) potent. De manera reeixidament eloqüent, lírica, el cineasta focalitza el despertar sexual d’en Dídac en la plenitud estiuenca de la natura, ja sigui fonent-ne el delit onanista amb la riba fluvial, ja sigui fent-li aparèixer el captivador i misteriós Alexander per entre la frondosa vegetació. Per a unes converses clau (esplèndides), d’en Dídac amb son pare, primer, i amb sa mare, més endavant, s’ha optat (amb gran sensibilitat i sentit de la discreció) per un enquadrament estàtic dels protagonistes agafats des del darrere, gairebé preservant-los l’expressió del rostre en aquells moments d’intimitat, preguntes i revelacions. Amb una (sensacional) meravellosa coreografia cinematogràfica, la càmera balla amb en Dídac i l’Alexander, a la dansa en què els dos xicots es poden finalment trobar, en una escola d’interès arquitectònic. És amb admiració pictòrica que en Claret Muxart filma els cossos i els rostres bells d’aquests nois, captant-ne amb gran riquesa de matisos, el diàleg físic, reflex de l’emocional. I rebla la pel·lícula amb la corprenedora seqüència de retrobada d’un Dídac que ja no és el que era amb son germà preadolescent, en Biel, que comença a adonar-se del que vol dir fer-se gran…

Tot i que el viatge pauta el fil lineal del relat d’Estrany riu, la pel·lícula es pot dir que avança a base com d’estampes, d’escenes sense necessària continuïtat narrativa (en el sentit que el pla següent no guarda una relació de causa-efecte amb l’anterior, ni el vol explicar, ni té perquè mantenir-hi vincle temporal immediat) i tanmateix va acostant-nos coralment i de manera ben reeixida a la família protagonista, fent-nos entrar en el tarannà dels seus membres, al moment pel qual passa cadascú, amb especial atenció a en Dídac, que, en la seva transformació juvenil, té una canviant la relació amb son pare, sa mare i els germans. Hi ha una conjugació plena del nivell col·lectiu, és a dir de l’entorn immediat d’en Dídac, i del nivell personal, íntim, d’aquest. En això, el guió deixa marge perquè s’expressin, es manifestin, l’arquitecte i l’home que és el pare i l’actriu i dona que és la mare, així com s’entreté el que cal que a mostrar les relacions fraternals amb els menors Biel i Guiu; combinant-ne els punts de vista i fins fent-los aparèixer aïlladament, per a dotar-los de més pes en l’evolució del film (especialment en el cas d’en Biel i de la maternal Mònika). I es va conformant un diàleg prolífic entre diverses d’aquestes escenes, situades en diferents punts del metratge, especialment entre les de les converses d’en Dídac amb els seus progenitors i les que viu posteriorment en Dídac amb l’Alexandre, materialització o projecció del seu procés de maduració (però es pot esmentar també el vincle -no tan sols coreogràfic- entre la seqüència del ‘cruising’ al càmping i la de la dansa de trobada dels dos xicots).

A Estrany riu parlen sobretot les imatges (amb la seva banda sonora), el que transmeten. La història que se’ns explica i les paraules que hi sentim en són complements enriquidors, certament necessaris, com a puntals que ho emmarquen i (re)dimensionen tot; però és essencialment una obra de poesia visual.

El personatge de l’Alexander té innegablement característiques fantasmagòriques, amb les seves aparicions i desaparicions, amb el fet de qui i quan el veu; però em sembla l’al·legòrica encarnació del desig sexual, la projecció del delit per un amor que sigui correspost. Estar amb ell no tan sols du en Dídac al delit masturbatori, també el porta a la felicitat d’una passejada afectuosament compartida, al dubte i reticència pel primer bes (seguit d’un bon lliurament), a la inquietud davant del que podria ser la primera relació sexual i el que significa, al dolor profund per la incertesa… És en Dídac qui passa pel procés d’aprenentatge cap a ‘deixar-se endur pels corrents de la vida’, qui, ja sacsejat per les pulsions de l’edat, ha anat prenent consciència de la vida amorosa i dels desficis sexuals dels grans, i aleshores “viu” ell la seva primera experiència, amb la fantasmagòrica figura de l’Alexander.

No és un film gai, Estrany riu, en el sentit que aquesta etiqueta sol identificar les produccions del gènere corresponent. L’homosexualitat del fill, en Dídac, hi es tractada amb naturalitat, acceptada pels pares sense cap actitud especial. S’interessen no per la identitat sexual del noi, sinó per la seva maduració com a persona, amb els sentiments i sexualitat formant-ne part plenament. Aquí la cosa va de la irrupció del desig en l’adolescent i el que comporta, físicament, emocionalment, vivencialment. I com aquesta metamorfosi individual transforma les relacions familiars. En Jaume Claret Muxart, certament, ha triat nois macos i en filma els seus bells rostres i cossos, però no s’hi rabeja, els mostra tant com cal per a transmetre’n la joventut i per a protagonitzar aquest esclat del desig, sense amagar ni estalviar res, però amb admirable i elegant pudor, deixant si escau que l’el·lipsi cinematogràfica faci el seu paper.

Molt ben dirigits estan els actors d’Estrany riu. Sense escarafalls, sense valer-se d’expressions facials, Nausicaa Bonnin atorga una personalitat molt sòlida al personatge de Mònika, la mare. En Jordi Oriol té menys possibilitats dramàtiques al decurs del metratge, però resulta del tot convincent tant com a pare, quan parla amb el fill, com quan es deixa anar gairebé caricaturitzant l’arquitecte apassionat que arrossega la família per la seva improvisada classe sobre la matèria. I toca una meravellosa, molt bonica peça al piano! Però cal fer especial menció dels joves Jan Monter (en Dídac) i Francesco Wenz (l’Alexander), perquè incorporen amb tota mena de matisos l’eloqüent ventall d’emocions dels respectius nois a què donen vida. I si en Roc Colell només ha de fer del típic nen petit (en Guiu), en Bernat Solé hi assumeix amb eficàcia el paper del preadolescent (en Biel) i, a la darrera seqüència, traspassa pantalla.

Especial menció es mereixen també la fotografia i la banda sonora d’aquesta pel·lícula. La bellesa visual passa, evidentment, per l’encert en les localitzacions en transcorren les escenes i en el càsting en què se n’ha triat els intèrprets i, sense cap mena de dubte pel cromatisme, la il·luminació, els enquadraments… el magnífic treball de càmera d’en Pablo Paloma, que ha comptat amb el talent plàstic d’en Jaume Claret Muxart. De la mateixa manera que el bagatge musical del cineasta es fa notori en la pletòrica, molt bonica, expressiva, banda sonora (en què, si em permeteu, destacaria el formós tema a piano que sona a l’escena de l’escola i el tema tan bo i tan escaient que sona a la seqüència final!).

Estem, doncs, davant d’una molt estimable pel·lícula, que, a més a més, és una òpera prima. Cinema estimulant, de sorprenent maduresa creativa, molt pensat, seriós. D’una gran coherència, en no desviar-se gens de l’objectiu fílmic -l’aprofundiment poètic en les complexitats de l’adolescència que tira cap a l’etapa adulta, tot celebrant la bellesa de la vida i la natura, just en el moment d’aquesta metamorfosi-. Això sí, un cinema que segurament resultarà atípic al nostre país; un cinema que, a la generositat del seu autor, vol també la generositat de l’espectador, que s’obri a mirar, a gaudir de la mirada, a fruir-ne tot pensant-hi. Aquí, la història que se’ns explica és més aviat petita, els personatges, tot i que són d’un tipus determinats -pares cultes-, no deixen de ser una simple família i el procés personal del protagonista gairebé és el que ens marca la natura, a tots. La clau, doncs, no rau en aspectes habituals del que solem veure a les nostres pantalles, sinó en la vida que s’hi capta, el batec que se’n transmet, la sensibilitat i el talent amb què es fa… I sí, és cinema de casa nostra, rodat en la nostra llengua, per un autor d’aquí que es revela com un valor a tenir molt en compte.

***

FOTOS: “Estrany riu” (Elastica)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!