Club 7 Cinema

En el curtmetratge primerenc i primorós Ella i jo (2020), en Jaume Claret Muxart, inspirant-se en la història de la seva àvia, Roser Agell, i de la seva tieta, Paulina Muxart Agell, i les cartes que l’una escrivia a l’altra, quan la més jove era a Grècia, ha bastit una meravellosa peça cinematogràfica, de gran sensibilitat artística i humana, que parla de la relació a distància entre dues pintores, mare i filla. La podem recuperar a Filmin.

Comentari:

La mare i la seva filla, dues generacions diferents, dos moments vitals diferents, en dues ciutats diferents -i distants-, totes dues dones pintores, d’estils diferents però amb alguna cosa que les lliga… Amb aquest plantejament, en Jaume Claret Muxart es capbussa en les seves protagonistes i els seus mons, amb un cinema fascinant, riquíssim, molt bell i profund, que el revelen com un autor de gran sensibilitat artística i humana.

El vam descobrir al seu moment (al curtmetratge i a ell, com a cineasta prometedor) ja fa uns anys i l’he tornat a veure ara. Més ben dit, l’he tornat a gaudir i… deixeu-m’ho dir, era sol a casa, fruint-ne i hi ha hagut un moment que m’he posat aplaudir, molt, amb totes les meves forces, endut absolutament per l’emoció que em produeix tant de cinema, tant de valors, tanta bellesa en aquelles imatges.

Tot primer, la mare, a Barcelona. Les formes geomètriques dels seus dibuixos i, ostensiblement, dels seus quadres es conjuga amb la morfologia -i cromatisme- dels plans cinematogràfics d’en Claret Muxart, en un diàleg -de ritme cadenciós- que és tant de mostrar l’obra d’aquesta pintora com de transmetre’n les seves característiques, d’entrar-hi.

La filla, a Atenes. Ella i la pintura. Es mira els quadres, a certa distància, com pensant-hi. Una obra pictòrica que veiem amb personalitat pròpia, prou diferent a la de la mare, tot i que no tarden a aparèixer-hi alguns senyals geomètrics -i cromàtics- que remeten als de la seva mare.

Una mare que, a Atenes, es fa present mitjançant trucada telefònica que sentim pel contestador -i no atesa per la filla-, cosa que ens transmet la dada que la noia fa poc que és a Atenes, però sobretot l’enyorança per l’absència i la distància -física i no tan sols física- que ara les separa.

El fill petit d’aquesta noia, l’arbre d’on viuen, el company que és enfeinat a la cuina… breus, passatgeres imatges, que ens pinten la vida que està començant la filla, els seus afectes, l’entorn familiar que comparteix… en contrast amb l’allunyament -també íntim- que mostra envers la mare; una dona, la mare, que hem vist sola, tot i que hem sentit després que esmenta el seu marit, una visita cultural -a una exposició-…

I l’escena final, que m’ha acabat duent a l’èxtasi cinematogràfic, com a espectador: amb la mare, en el seu confort de dona ja gran, sola, amb el llibre que tria i que es mira a la butaca, on queda endormiscada, la música que hi va entrant i, en complicitat amb una “fosa en negre” -que no ho és- i un petit tràveling (elegant, suau),  ens va passant a l’escena extraordinària (vaja, la que m’ha arrancat definitivament els aplaudiments!), en què la senyora, a la taula, va calmosament menjant un pastís. L’enquadrament fotogràfic que “emmarca” la dona a la part del menjador on és, mentre la mirada li reflexa un estat pensatiu i una subtil, discreta, resposta d’emocions se li va veient i que la música va reforçant… un pla -de tonalitat cromàtica escaient, intimista i preciosa- a càmera quieta, que en Jaume Claret aguanta, donant-li una durada que palesa la sensibilitat humana de l’artista que és en Claret, en permetre’ns no tan sols contemplar un autèntic quadre fílmic -en el sentit també pictòric del terme- sinó també copsar les emocions, sentiments, moment de vida d’aquesta protagonista i que han estat presentats al decurs del metratge anterior.

—

Tornat a veure el dia: 18.02.2026, en VOC, per Filmin.

—

FOTO DE PORTADA: Ella i jo (Rotterdam IFF 2021)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!