Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 de novembre de 2014
0 comentaris

Comentari: “Contes salvatges”, de Damián Szifron

Reprodueixo tot seguit el comentari que, sobre la pel·lícula Contes salvatges (Relatos salvajes | Wild Tales), de Damián Szifron, publico al número de novembre de 2014 de la revista Recvll:

L’argentí Damián Szifron demostra tenir un notable talent narratiu a l’hora d’explicar-nos aquests “Relatos salvajes”. D’entrada ja ens sorprèn amb un conte preàmbul, ambientat dalt d’un avió, d’una eficiència humorística i d’una negror impactants. Quan l’arribada dels passatgers dalt de la nau la mostra des d’una càmera situada al portaequipatge (un angle poc habitual) i aguanta el pla fins que una maleta en tapa del tot l’objectiu, ja fa preveure que, en aquest film,  la narració serà de gran precisió, amb un llenguatge audiovisual ben afinat. I la resta del metratge ho confirma, oimés tenint en compte que les sis històries són ben diferents tant pel que fa a l’argument, com als llocs que estan ambientades, com al mateix tempo del relat corresponent.

Hi ha uns denominadors comuns a tots els episodis, sí: l’humor negre, la misantropia i les ganes del cineasta de dur les coses cap a extrems que li permetin bastir l’espectacle tremend que va muntant. Agafem per exemple, l’episodi “Bombita” en què Ricardo Darín discuteix amb un empleat de l’organisme de cobrar les multes de trànsit, a la finestreta. De discussions com aquesta, sobre la injustícia de la multa i l’obligació de pagar per a poder retirar el vehicle que la grua s’ha endut, de ben segur que n’hi ha moltes arreu del món, a les oficines on es gestiona la qüestió. I que hi ha empleats prepotents i clients que només volen sortir-se’n amb la seva; però també és cert que hi ha la via de presentar recurs: si no estava ben senyalitzat el lloc on has mal aparcat, és relativament fàcil de creure que una reclamació prosperarà. Doncs no, a la pel·lícula, la discussió s’enfila, però en cap moment el cineasta fa aparèixer ni la possibilitat que s’apaivagui per la via del recurs: li cal la confrontació, perquè les coses evolucionin com ho acaben fent. A molts dels episodis hi ha escapatòries racionals, fàcilment identificables, que evitarien la negror del resultat; però Damián Szifron les esquiva, tot focalitzant l’interès en l’actitud dels personatges que perden els estreps…

Tant com els diuen “salvatges”, aquests contes els podríem anomenar “diabòlics”. A la majoria dels relats hi ha un personatge que encarna el mal, l’individu que respon a un perfil demoníac. Sigui el traumatitzat venjatiu, sigui la desferra nihilista, sigui la criatura infernal que apareix a la carretera, sigui l’advocat que promou acords foscos… arrosseguen “bona gent” pel mal camí. Certament, ningú no obliga aquesta “bona gent” a fer el que fan. El conductor agressiu, n’és sense necessitar el conductor agressor; la família que topa amb els acords foscos de l’advocat està molt interessada en els beneficis d’aquests acords; l’enginyer que esclata tampoc és un prodigi de ductilitat i tragina prou egocentrisme… A més, les històries van passant des de situacions molt particulars a marcs col·lectius, que abasten tota la societat. Els primers contes només afecten als protagonistes implicats; però l’episodi “Bombita” acaba agafant una dimensió pública, amb bona part del país al costat de l’enginyer i en contra de la (presumpta) corrupció de les institucions. És la podridura dels serveis públics i la impossible justícia el que fa de teló de fons del capítol següent, “La propuesta”; amb els mitjans de comunicació com a altaveus i la gent agafant iniciatives pel seu compte. Finalment, a “Hasta que la muerte nos separe”, ja és un acte tan social com un casament, que es converteix en una gairebé surrealista festa de destrucció, en què s’esmicola el mirall de la hipocresia, l’engany instituït i la falsedat assumida.

Damián Szifron focalitza l’interès en el costat fosc de l’ésser humà, du pel pedregar els que podrien ser “bons” i retrata un galdós sistema institucional i social, que lluny d’ajudar les persones a millorar, és reflex col·lectiu de la negror individual i esca del pecat. N’hi hauria per plorar, però ho munta perquè riguem. I l’humor tan negre, d’una banda té la virtut d’ajudar-nos a aguantar la duresa de la realitat retratada (o caricaturitzada), però per altre cantó no deixa d’estar fent una festa a costa del pitjor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!