Club 7 Cinema

Sinopsi de “Blitz”: De l’alemany ‘Blitzkrieg’ ve el mot ‘Blitz’, que fa referència als atacs llampec de l’aviació nazi, durant la Segona Guerra Mundial, en què va bombardejar Londres i diverses ciutats angleses de manera repetida i intensa. La pel·lícula ens situa en aquella Londres, on s’ha organitzat una campanya d’evacuació massiva de nens, cap a pagès, perquè fugin dels constants bombardejos. La Rita, dona blanca anglesa, a qui agrada molt cantar, treballadora i mare d’un nen mulat, en George, fruit de la relació amb un animat xicot negre, que va desaparèixer víctima del racisme social i policial, viu amb son pare, afeccionat a tocar el piano, i el fill. Però el perill del atacs incessants que pateixen, amb tot el caos urbà que se’n deriva, la du a fer evacuar el seu estimadíssim George. Aquest menut, però, no està d’acord que l’allunyin de casa i, si bé puja al tren organitzat, no tarda a saltar-ne, quan ja són lluny de la ciutat, i comença així un viatge èpic de tornada a casa; mentre a Londres la gent es refugia com pot gairebé cada nit, als pocs indrets que troben, i de dia a la fàbrica no deixa d’haver-hi tensions socials, els equips de salvament i socors no paren de treballar entre les runes, els malfactors malden per aprofitar-se’n de la destrucció i robar el que poden d’entre els habitatges, comerços, establiments, sales de festes enderrocats per les bombes… És enmig d’aquest panorama desolador que informen la Rita de la fugida del nen i es posa a buscar-lo amb totes les seves forces; mentre en George, arribat a Londres, va perdut pels carrers i queda a mà de la gent, bona o dolenta, amb què va topant, sense renunciar en cap moment a voler tornar amb la seva família.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula

Vista: el dia 07.06.2025, en VOSC, per Movistar+.

Comentari:

L’odissea del nen, en George, a qui evacuen amb tren, en salta i emprèn un llarg camí de retorn a casa, és un (bon) pretext de ficció per a documentar-nos de manera sòlida i calidoscòpica el temps del ‘blitz’ (no en va, títol de la pel·lícula) a Londres, el malson dels persistents bombardejos, amb les destrosses, morts i caos subsegüent, la lluita dels equips de socors i salvament, els incendis, les fuites d’aigua, el neguit per a trobar refugi, la vivència mateixa en aquells aixoplucs i els seus amuntegaments humans…

El director, Steve McQueen, torna a mostrar el seu talent tant en aproximar-se als (matisats) personatges com per a bastir quadres de la (complexa) realitat social. Ens permet conèixer la Rita, la mare d’en George, la dona anglesa blanca, que va tenir aquest estimadíssim fill mulat d’un xicot negre, l’aficionada a cantar, filla d’un pare que xala tocant el piano, la treballadora acurada, bona companya, que tanmateix no en té la gosadia reivindicativa. Actua i respon com una mare normal, en aquelles circumstàncies, que, quan s’assabenta de la fugida del fill, trobar-lo passa a ser, per a ella, el més important d’aquest món. Res de mare-coratge ni d’heroïna de fulletó: una dona més de les sacsejades pel context i la realitat que els toca viure. McQueen, coherent (per exemple) amb la seva extraordinària minisèrie antològica Small Axe (2020), parla també de la comunitat afro-britànica en aquella vivència, amb el racisme social (extensiu a d’altres col·lectius, com el dels jueus) i policial, amb la implicació de la gent de color en les diverses tasques, amb les seves històries individuals. I tracta de l’ambient a les fàbriques, amb les dones com a obreres i les seves tensions amb l’empresa i el govern; passa pel paper de la ràdio i de la propaganda britànica en aquell temps de conflicte bèl·lic, i dedica tot un episodi als malfactors, als aprofitats de la destrucció i el desordre per a robar entre les runes i les víctimes mortals. Sí, mostra gent dolenta i també persones bones, caritatives, solidàries…

Amb recursos de producció puntualment massa televisius (les bombes caient, per exemple), expeditius, l’odissea del nen també pren per moments un caire pèl massa novel·lesc, amb (jo diria que ben intencionats) ressons de l’Oliver Twist, de Charles Dickens; però el conjunt resulta admirable, pels temes que toca (i com els toca), per l’eficaç i intel·ligent combinació de ficció i document, per (la ja acreditada) posada en escena de l’Steve McQueen, per les bones interpretacions de Saoirse Ronan (Rita, la mare) i Elliott Heffernan (en George, el menut) -en Harris Dickinson hi té un paper molt i molt secundari, per bé que estimat per la Rita i el director-, per l’ambientació, la banda sonora (en què cal incloure-hi els temes que hi toca al piano l’avi i les cançons que canta la Rita)…

PS: cal remarcar com, en el malson dels bombardejos quotidians i nocturns, hi esdevé letal, fatídic, permetre’s un intent de no posar-se a refugi…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!