Club 7 Cinema

♦ Esplèndida, Black Dog, un gaudi veure-la! La magnífica imatge, el to serè, la fluïdesa del relat, la sensibilitat amb què tracta els personatges, la punta d’humor, el seu puntual i formós toc poètic, el meditat retrat social, el paisatge…

Comentari:

Esplèndida, Black Dog, un gaudi veure-la! La magnífica imatge, el to serè, la fluïdesa del relat, la sensibilitat amb què tracta els personatges, la punta d’humor, el seu puntual i formós toc poètic, el meditat retrat social, el paisatge…

El guió, de fet, és molt senzill, lineal gairebé. I les coses s’expliquen, abans, durant o després de l’escena, pel que hi veiem i/o sentim, ja sigui en boca d’algun personatge (no pas tots, perquè justament el protagonista principal es pot dir que pronuncia quatre o cinc frases en tot el metratge), ja sigui per missatges que sonen pels altaveus governamentals de la ciutat, ja sigui pel que se sent pels televisors, ja sigui per ratlles de diàleg que apareixen en fora de camp sonor… El director, en Guan Hu, no és gens, però gens, esclau de la narrativa diguem-ne ‘literària’: ell, sobretot, parla amb les imatges. Imatges que són un humil i alhora esplendorós prodigi d’enquadraments i reenquadraments visuals, amb un ús absolutament escaient del format scope (2.47 :1), que amb la seva horitzontalitat abasta el paisatge pre-desèrtic o la ciutat (amb els seus edificis a enderrocar, els carrers mis desolats amb gossos que se les campen i alguns vianants…) o els locals o les cases…, i parlant-nos (el cineasta) mitjançant la composició fotogràfica dels plans, que en situen o emmarquen o aïllen els personatges i les seves situacions… I cal encara fer un esment de la paleta de colors d’aquestes imatges, que les enriqueix moltíssim, tot i la seva subtilesa, amb la grisor quasi postapocalíptica d’uns turonets, amb el granat de la camisa d’en Lang (que, de bell antuvi ja el singularitza), el petit esclat de coloram que el circ ambulant aporta en aquell petit món esblaimat, la negror gairebé incriminatòria del gos també protagonista…

Val la pena que ens quedem un moment amb aquest paisatge “postapocalíptic”. Mig arrasat, una mica com “lunar”, hi veiem unes poques restes de la Xina ancestral, des d’on, diverses vegades, en Lang es mira la seva ciutat, el que n’està quedant (després que la majoria de la població se n’hagi anat) i que, sí, desolada, aviat serà enderrocada per obra dels plans econòmics de la Xina actual, perfectament emmarcada en la magnificència i opulència dels Jocs Olímpics de Pequín de 2008.

No és gens en va que el paper de l’oncle Yao, l’home ja madur que ajuda la gent, l’interpreti ni més ni menys que en Jia Zhang-ke, el grandiós autor de pel·lícules que tracten (amb mirada crítica, inquieta) dels canvis que experimenta la Xina des de fa dècades, amb l’impacte que tenen en les persones, els pobles, la societat, els paisatges… A Black Dog, hi ha joves malànimes que no dubten a manllevar gossos de la bona gent, en nom del progrés que pot dur a tenir la vila sense animals que hi rondin, però que no dubten a vendre-se’ls per fer calés o a matar-los cruelment, quan els compliquen una mica la feina de “netejar cans de carrer”..; hi ha persones que, de bona fe, creuen en aquesta “neteja canina” perquè fan costat als missatges de desenvolupament empresarial que reben del règim; però també hi ha veïns entranyables, amics de la infantesa, gent que, en retrobar el contacte amb en Lang, testimonien la persistència de sòlids vincles humans, de bon veïnatge en aquella societat (sentiments i actituds que el protagonista també atresora, pregonament, des del seu silenci existencial). Potser aquests darrers són supervivents d’aquella Xina que està quedant enrere, en què igualment hi havia personatges com els del carnisser Hu i la seva petita banda de lacais, tot i que, si bé es passen la pel·lícula moguts pel delit de venjança, d’aplicar la seva pròpia llei, fent de la violència el seu tarannà, no deixen de respondre amb lleialtat i consideració quan passa el que passa… Sí, segurament, una Xina tanmateix amb valors que va esvaint-se.

En Lang i l’evolució que experimenta és un autèntic contrapunt d’aquest retrat (social, econòmic…) del país i -espòiler!-, amb la seva expressió a la darrera seqüència del film, el director Guan Hu fa tota una declaració d’intencions: amb gent com ell, no tot està perdut! Certament, en arribar a la seva ciutat, el veiem taciturn (del tot!), com distant fins de la gent que el rep amb afecte (alguns dels quals ens fan present que, abans d’acabar a la presó, era un noi ben conegut i admirat). Passiu, d’entrada no respon a les provocacions d’altres que l’agredeixen verbalment o el bufetegen; accepta de participar a la feina de capturar gossos de carrer, sense cap il·lusió especial i més aviat pels quatre calés que en rebrà i necessita. De mica en mica, el veiem com va observant la gent, les situacions, tot plegat… i es va mostrant com un individu sensible, que no combrega amb els que l’envolten, que, des de dalt de la seva moto (que, espavilat, s’ha posat a punt), contempla aquell petit món… Amb el seu pare (gran, alcohòlic, malalt) retroba el vincle filial deixant-se estar de tot el que els ha pogut separar; amb el veí generós, que l’ha rebut gairebé com un familiar estimat, es comporta com potser no faria ni un bon fill,  i, amb el gos negre (el ‘black dog’)… La bondat pregona i silent d’en Lang es va així manifestant i, alhora, el du a respondre, a reaccionar… Hi ha un passat (personal -la causa que el dugué a presidi-) que s’ha de superar i un present que reclama una ètica: -espòiler!- amb la moto i els cadells, en Lang corre finalment, d’una altra manera (i amb el somriure a la boca) cap al demà. Si, no tot està perdut!

El gos negre i prim, que sí, amb tots els honors, és ben coprotagonista del film, hi juga un paper primordial en aquesta evolució que notem en Lang. El vincle entre ells passa de l’agressivitat violenta inicial, per motius respectivament de supervivència, a la comprensió mútua, a la companyia privada, a la preocupació indistinta de l’un per l’altre quan es passen dificultats… Ve a ser com una relació primigènia, pura entre l’home i l’animal, que els du a allunyar-se de la bestialitat, que eixampla els cors… I, ritmant plenament amb això, en aquesta pel·lícula, en què els animals, abandonats per l’home, se les campen com a salvatges, fins i tot perillosos, el director, en Guan Hu, amb la seva llibertat expressiva, basteix una eloqüent seqüència poètica, en què (amb el pretext argumental d’anar al descampat per a veure l’anunciat i extraordinari eclipsi solar) la gent del poble (es pot dit tota la gent) corre pels carrers i els turons de la rodalia, fins a quedar-se quiets (mirant el sol), en una composició visual idèntica a les de les manades de gossos salvatges que hem vist al començament de la pel·lícula (i al llarg del metratge), mentre, a la ciutat, el boig va alliberant els animals que estaven engabiats, inclòs el gran tigre del zoo que, ara, camina lliurement per on, fins fa no res, ho feien els humans… És a dir, també el lligam gos negre – Lang actua de significatiu contrapunt (ells vs. el context). El gos negre passa de ser una criatura perillosa, a caçar amb recompensa, peça cobdiciada doncs, a esdevenir un ésser estimat; passa de ‘fera’ a ‘companyia’… mentre els congèneres abandonats… la salvatgia!

La reeixida poètica cinematogràfica de la seqüència de l’eclipsi solar, reforçada per la irrupció d’una música tan bella com inesperada, excel·leix a fer-nos present el talent d’en Guan Hu en la posada en escena, amb el qual sap igualment dotar d’una entitat especial, per exemple, l’escena inicial de Black Dog, amb la gossada que irromp desfermada en el paisatge desèrtic. Un talent que, per citar-ne un altre exemple, el fa deixar fora de camp unes batusses sorolloses, agafant-s’ho amb una punta d’humor que, com en altres moments de tocs còmics, li permeten treure gravetat a la situació i fins agafar-hi pèl de distància.

Vista: al Cineclub Garbí, de Malgrat, en VOSE, el divendres 23.01.2026.

—

FOTO DE PORTADA: Black Dog (Surtsey Films)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!