Club 7 Cinema

Sinopsi de “Bird”, d’Andrea Arnold: Als 12 anys, la Bailey (Nykiya Adams) viu amb el seu germà, en Hunter (Jason Buda), i el seu pare, en Bug (Barry Keoghan), que els ha criat sol en una casa ocupada al nord de Kent. En Bug no té gaire temps per a ells i la Bailey, que s’acosta a la pubertat, busca atenció i aventura en un altre lloc.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Altres veus sobre el film.

FOTO (Avalon).

Vista: el dia 06.04.2025, en VOSC, per FilminCat.

Comentari:

Aquest és un relat, jo en diria un conte iniciàtic, centrat en el món degradat d’una barriada marginal anglesa, vist pels ulls d’una adolescent i amb tocs de màgia, de fantasia, cosa que en contrapunta la duresa hiperrealista i obre la pel·lícula cap un tractament poètic bonic.

Sí, en començar, ja veiem la noieta mirar-se amb atenció (pel mòbil) ocells que volen lliurement, pel cel (potser tan lliurement com li agradaria per a ella mateixa) i mantenir un autèntic cara a cara amb una gavina solitària que s’ha aturat al seu costat i sembla que, també solitària, hi dialogui. Però de seguida el possible encant de l’escena l’estronca la sorollosa arribada d’en Bug, el pare, dalt d’un patinet i, aviat, la pel·lícula ens submergeix en el món real, galdós, en què viu la Bailey: primer hi veiem l’ambient de casa, amb aquest pare eixelebrat, la seva nova parella (tan deseixida i esbojarrada com ell) amb qui ha decidit sobtadament de casar-se, la nena d’ella… en el que és viscut com una invasió de la privadesa..; al cap d’un moment, una altra escena ens trasllada a la colla del germà de la Bailey, que van a estomacar un possible pederasta, en un acte de ‘justícia’ que practiquen aquells joves del barri. És a dir, queda clar d’entrada que ens trobem en un film que tracta d’aquell ambient. I pot semblar que potser canviarà de to quan la protagonista topa, al camp, amb el personatge misteriós, amb alguna cosa d’angelical, lliure, talment un ocell, de nom emfàtic Bird. Certament, en Bird actuarà de contrapunt (poètic, esperançador en aquell món desolat i desesperançador) al llarg del metratge; però no, el seu fil narratiu no abandonarà mai el caràcter de crònica d’aquell (sub)món, amb (blocs de) pisos atrotinats, amb fills abandonats pels pares, canalla deixada de la mà de Déu, dones agredides pels mascles, ganganassos ociosos que maten l’estona amb alcohol i droga, delirants quimeres d’enriquir-se amb bava de gripau com a estimulant a vendre en el mercat d’addictes que és aquella gentalla…

Convé aclarir que Andrea Arnold l’encerta de ple a no mirar-s’ho amb paternalisme, ni pretendre fer-ne una obra de denúncia de cap mena. Ens permet conèixer de prop, conviure gairebé, amb els seus personatges, amb els respectius tarannàs, les seves il·lusions, fantasiejos, decepcions, mals humors, sensacions, alegries, els moments més íntims, desventures… la pell, els tatuatges, els vestits… tot bastint el que és, fonamentalment, un relat.

La cineasta no s’està, fins i tot, de forçar les coses en algun moment. Per exemple, quan la Bailey és a l’habitació on sa mare jeu amb l’Skate, l’amant violent, aquest es lleva del llit d’una revolada, nu, i s’adreça agressiu a la noieta (que el grava amb el mòbil) i en Bird, que l’acompanya, havent-ne de fugir: l’escena està mal resolta, allò que importa a l’Arnold és sobretot mostrar-nos-hi la galdosa realitat social que reflecteix. També fa quadrar massa les coses quan la Bailey perd sang en el que és la seva primera regla, i simultàniament, sentim com en Hunter, el seu jove germà, parlant per mòbil amb la seva xicota, s’assabentà que l’ha prenyada; tot i que aquest eco entre l’arribada a la sexualitat, en un cas, i la seva materialització, en l’altre, és el primer ressò de la cacofonia pletòrica que s’estableix entre un no-parar de germans que ho són de pares i mares diferents, concebuts a edats molt primerenques o més tardanes, abandonats o no, acollits pels pare o la mare o no… desestructuració familiar, en diríem, però que no és tractada com un ‘mal social’, sinó com a ‘realitat social’, en què hi ha afectes fraternals (i d”alguna manera’, també paternals/maternals)) que uneixen en la vivència… No, no és un drama, no és vist com un drama la manca de ‘coixí familiar’. Fins i tot, un cop superada la rebel·lia adolescent contra l’estat de coses, la Bailey pot celebrar aquell moment de felicitat comunitària…

I és que certament, “Bird” és un sensible conte iniciàtic, amb la noieta de 12 anys que s’encara amb la disbauxa del pare i el que li comporta, a ella, que té la curiositat de veure el que fan els nois més grans, que té un bon vincle afectiu amb son germà, amb qui comparteix sostre, i s’estima de debò igualment els germanets que conviuen amb la mare… Gairebé té un comportament de xicota de vint anys, en decidir que cal ajudar sa mare a desfer-se del violent Skate i endurse’n protectorament a la platja llunyana aquells seus germanets… així com per la manera com fa costat a en Bird en la costosa recerca dels seus pares…

‘Pessigar serveix per a constatar que s’és real’, ve a dir la Bailey a en Bird, abans de recargolar-li el braç, com per demostrar que el personatge d’en Bird no és una figura imaginada, sinó algú tangible, malgrat que en ell s’hi projecti la fantasiosa ànsia de la noia de ‘volar enllà del món (i moment) en què es troba’. L’Andrea Arnold ha conformat aquest personatge amb una aura peculiar, comptant amb la generosa, candorosa, entranyable, interpretació que en fa en Franz Rogowski, vestit d’aquella manera, amb faldilles, amb el seu rostre i gestos d’ocell, sovint acompanyat d’ocells (primer, de plomatge blanquinós, després, fosc-negre), que van apareixent talment una tornada de vers, amb ell i el seu cos estilitzat de tant en tant enfilat dalt dels terrats i en baranes a la manera d’una au… esdevé com l’encarnació dels animals lliures que la Bailey es mira amb delectació a la natura. Una encarnació que, a la manera dels àngels, l’acompanya en la transició cap a l’adultesa, si cal transformant-se ell (potser massa emfàticament) en un ésser plomat.

Tot de plans inserits, especialment al darrer tram de la pel·lícula, ens retornen moments que es revelen importants per al personatge de la Bailey, just quan se’n constata la transformació maduradora: el record de la sensació de veure els peixos que es mouen -lliurement, naturalment- dins de l’aigua de mar, en veure com l”ocell’ Bird passa comptes amb el violent Skate; la imatge sangonosa, íntima, de la seva primera regla i aquells instants de felicitat amb els germanets i en Bird rebolcant-se per la gespa d’aquell poblet de platja, que se li fan presents, mentre una llàgrima discreta li baixa per la galta, en acomiadar-se definitivament d’en Bird, acomplerta la seva missió transformadora i dient-la a la noia que tot anirà bé… Per cert, mentre en Bug, el pare, canta (som en la celebració del casori) una certa esperança…

No podria acabar sense remarcar la prestació boníssima de la joveníssima Nykiya Adams, com a Bailey o l’entregada i desacomplexada d’en Barry Keoghan, que ens regala un Bug (el pare) sense especial dramatúrgia, amb molta autenticitat de capsigrany; a més a més de la ja comentada carismàtica actuació d’en Franz Rogowski (Bird).

***

FOTO DE L’APUNT (Festival de Canes): Barry Keoghan i Nykiya Adams, en una imatge del film.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!