Club 7 Cinema

Permeteu-me una divagació sobre determinades coses que aquests dies em tornen a rondar pel cap.

De fa molts anys, he proposat el “cinema sense banderes”, però m’he quedat més sol que la una, pregonant al desert. I és que és missió impossible, queda clar.

Si ens esmenten Fellini, Pasolini, Rossellini… associem el seu cinema a la cultura italiana i fàcilment podem parlar de “cinema italià”. El fet que estigui parlat en italià n’és un factor important. Igualment si ens esmenten Truffaut, Godard, Lelouch… els associem a la cultura francesa i du a parlar de “cinema francès”. Que estigui parlat en francès també hi és un factor important. Nogensmenys, si ens esmenten Saura, Almodóvar… els associem a la cultura espanyola i du a parlar de “cinema espanyol”, en què el fet que estigui parlat en castellà és un factor important.

La llengua no és decisiva, perquè, per exemple, el cinema que es fa per sud-amèrica sol ser parlat en les variants dialectals de l’espanyol, però se’ls reconeix com a “cinema argentí”, “cinema bolivià”, “cinema peruà”, “cinema mexicà”… Tot i que aquí ja es veu que la identificació “nacional” amb la llengua és relativa, perquè també hi ha pel·lícules en quítxua o en alguna altra llengua indígena. Amb el francès passa de manera similar, ja que els films realitzats al Quebec i parlats en aquella llengua, són considerats “quebequesos” i fins “canadencs”, però no de l’hexàgon -per bé que jo em pregunto, perquè no ho sé, si se’ls considera cultura francesa; segur que els tenen dins del que anomenen francofonia…-. I què dir-ne dels rodats en anglès a Austràlia, als Estats Units, a Anglaterra i dels conceptes “cinema australià”, “cinema nord-americà” o “cinema anglès” -per no esmentar allò de “cinema britànic”-?

Hi ha un criteri molt estès a l’hora de definir la “nacionalitat” d’una pel·lícula, que és el domicili fiscal de les companyies que l’han produït. Però això és molt discutible. Pot ser pràctic a l’hora d’administrar-ne subvencions públiques, però genera contradiccions. Hi ha força pel·lícules “franceses” que tenen coproducció italiana: per què no diem que són també “italianes”, encara que estiguin parlades en francès? -Encara que ho cataloguin com a coproduccions franco-italianes, les pel·lícules són considerades “cinema francès”-. I avui en dia la cosa és encara més grossa. Bona part dels films “estrangers” que participen al Festival de Canes, per exemple, tenen coproduccions franceses, siguin obres del taiwanès Hou Hsiao-hsien, del polonès K. Kieslowski, del hong-kongnès Wong Kar-wai, del portuguès Manoel de Oliveira, etc. En canvi, ningú pot dubtar de la pertinença a la cultura xinesa de les obres de Hou Hsiao-hsien o Wong Kar-wai, de l’adscripció a la cultura portuguesa dels films de De Oliveira… en què les llengües són factors importants d’adequació.

Observem que també hi ha casos concrets dissonants. Per exemple, quan Kieslowski filma la trilogia dels colors, no està fent cinema “francès”? O està signant obres personals rodades en context francòfon? Els polonesos poden reivindicar-ho, adduint la nacionalitat de l’autor, però aquesta part del seu corpus fílmic és cultura polonesa? Hi ha pel·lícules de Buñuel fetes a Mèxic que bé poden ser enteses com a “cinema espanyol” per la nacionalitat originària del cineasta, però que són “mexicanes” per la seva textura i contingut: O potser fóra millor centrar-nos en la personalitat creativa de l’autor i no preocupar-nos de quina bandera li pengem? Quan Hou Hsiao-hsien filma El vol del globus vermell, a partir d’un encàrrec francès, rodada a París i amb llengua majoritàriament francesa, què està fent “cinema francès”? “Cinema taiwanès”? En diuen pel·lícula franco-taiwanesa i oficialment se li poden atribuir les dues denominacions, quan és una mateixa cosa i us asseguro que el cinema que es fa a Taiwan en té poc de cinema “francès”. En canvi, sí que podem reconèixer l’obra com a pertanyent a la trajectòria artística del seu autor, sense entrar en banderes nacionals.

No hi ha res a fer, el nacionalisme de bandereta aplicat al cinema està totalment estès: cineastes, productors, distribuïdores, exhibidors, acadèmies de cinema, mitjans de comunicació, professors d’universitat, crítics de cinema, polítics, institucions, festivals de cinema… tothom practica el “cinema de bandera”. A vegades jugant a fer-se els internacionals -com el cas ja comentat del Festival de Canes, que, a més de seleccionar en competició tres o quatre pel·lícules “franceses”, en tria unes quantes (força) que tenen coproducció gal·la-. A vegades per pur nacionalisme implícit o explícit. Sovint, per simple seguidisme del costum adquirit o admès.

I amb aquestes, arribem al cas català. Com ja s’ha dit en manta ocasions, aquí impera el criteri que és “catalana” la pel·lícula amb participació important d’artistes o tècnics residents al Principat de Catalunya o produïdes o coproduïdes de manera important per empreses amb domicili fiscal a Catalunya. La Llei del Cinema d’en Tresserras ho va acabar de confirmar.I per tant, amb aquests criteris queden exclosos de la catalanitat els films produïts en català fora de les 4 províncies – com bé va denunciar una articulista a l’Ara, queden exclosos dels Gaudí els mallorquins en català-. És a dir, obres pertanyents a la cultura catalana poden no ser considerats legalment “catalanes”. En canvi, els criteris vigents han generat un seguit de produccions no parlades en català, considerades “catalanes”. És el cas, per exemple, de Libertad, de Clara Roquet o Mediterráneo, de Marcel Barrena -en castellà- o dels darrers films d’Albert Serra -en francès-. Ja hem vist que, si bé la llengua és un factor important per a adscriure una obra a una cultura, no és definitori en sentit exclusiu de la seva “nacionalitat”. Per cert, quedem-nos una estona amb Albert Serra. Les seves pel·lícules fins a Història de la meva mort -inclosa- són en català, ell és de Banyoles, la productora principal és catalana i, malgrat la universalitat dels seus tractaments, ningú s’estranyarà si les cataloguen de “cinema català”, per bé que Història de la meva mort també té productors estrangers. En canvi, La mort de Lluís XIV està rodada en francès i llatí -i coproduïda amb estrangers-; Liberté ho està en francès, alemany i italià i la seva propera Bora Bora està parlada en francès -amb protagonista francès com Benoît Magimel i la participació de l’actor Sergi López-. Segons el “cinema de banderes” són com a mínim pel·lícules “catalanes”, “franceses”, “espanyoles” -desconec si tenen participació espanyola o del govern de Madrid, però ja sabeu que no s’estan de dir, de qualsevol cosa catalana, que també és espanyola-… i ja em direu que en té de francesa una cosa catalana -no feta a la Catalunya Nord, esclar-: un embolic de catalogacions, sobretot si ho volem adscriure a una o altra cultura. En canvi, resta clar i diàfan, quan no hi posem banderes  -ai, las!- i ho reconeixem tot plegat com a obra personal de la creativitat de l’autor.

Entrant en cara més amb el tema de les llengües, agafem el cas d’Alcarràs: ningú no dubtarà de la petinença del film a la cultura catalana, per la llengua en què s’ha rodat i pel seu contingut. Però, què passa amb Chavalas, de Carol Rodríguez Colas, ambientada en la realitat sociolingüítica castellanoparlant de la catalana ciutat de Cornellà, i que té català com a residual -la pel·lícula i no sé si la ciutat-?

Per tot plegat, jo sóc partidari del “cinema sense banderes”; però, atès que és una missió impossible, m’he de doblegar als cristeris establerts. Ara bé, posats a posar-hi banderes, la “meva”, la catalana, la vull defensar amb igualtat de condicions que la resta de països del món. I per tant, des de fa uns dies parlo de cinema català. No em podré estalviar els embolics de catalogacions i les seves contradiccions. I a mi el que m’ha interessat, m’interessa i m’interessarà és el cinema d’autor creatiu i la presència de la meva llengua, el català, en el cinema i tot l’audiovisual.

Perdoneu les divagacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!