Totes les dades apunten que Pa negre, d’Agustí Villaronga, i Herois, de Pau Freixas, estan anant bé a taquilla.
Anant a Vull llegir la resta de l’article, trobarem reproduïda l’agenda de cinema en català de la Generalitat de Catalunya, en què es pot comprovar com, al cap de dues setmanes, el film de Villaronga és a 38 sales en versió catalana, i el de Freixas, ha arrancat la segona setmana a 32 sales en la nostra llengua. Si, per exemple, agafem el cas d’Arenys, havien reduït les sessions de Pa negre a les de vespre i it i, aquesta tercera setmana, l’han hagut de posar també a la tarda. Cal també constatar que, mentre Pa negre s’ha estrenat a Catalunya exclusivament en català, Herois ho ha fet en la triple versió —VO, VE, VOSE— (la distribueix Alta Film, de l’inefable González Macho) i, per exemple, aquesta aguanta encara en una ciutat com Mataró (on, sense anar més lluny, Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen s’estrenà en castellà, perquè alguns tenen la capital del maresme com a territori Comanxe).
Convé recordar que aquests dos films estrenats el mes d’octubre de 2010 són els primers d’una colla de títols rodats en català amb vocació d’arribar a això que s’anomena “gran públic” i que per això han comptat amb un suport inèdit del nostre govern.
S’imposen, ja, unes primeres reflexions.
És una notícia positiva, que —amb tota la prudència que es vulgui i sense deixar de tocar de peus a terra—, cal celebrar i difondre. Massa se’ns ha dit que el cinema en català no té públic, com per deixar passar l’evidència que, ben al contrari, la gent respon, quan troba a la cartellera productes que li interessen, se n’assabenta i té prou a mà sales on anar-los a veure.
Em fa l’efecte, tanmateix, que ni l’Avui, ni El Punt, ni “el Traduït” —àlies El Periódico— (per esmentar els diaris de difusió nacional), però tampoc bona part de la resta de mitjans nostrats, no es fan prou ressó d’aquest bon resultat a taquilla. Jo em pregunto si, avesats a tantes notícies contra el català, no és que els manquen reflexos per a tractar i seguir uns fets positius com aquests.
També em pregunto si, en l’èxit de taquilla, no hi té alguna cosa a veure la bona acollida que la crítica espanyola i espanyolista ha dispensat a aquests films (ja en les respectives presentacions —en català!— als festivals de Màlaga i de Sant Sebastià). Sens dubte, alguna cosa hi té a veure, encara que el principal avalador n’hagi estat el boca-orella (i, en el cas del de Villaronga, el referent potentíssim de la novel·la d’Emili Teixidor). Si es constatés que aquest aquest està sent un factor prou determinant (tant per a la predisposició dels distribuïdors com dels exhibidors a programar-les com de part del públic a anar-hi), fóra bo que els mitjans nostrats en prenguessin nota urgentment i es plantegessin ser de debò competitius en la informació cinematogràfica (si tenim bons periodistes i els millors crítics/ques, algú hauria de plantejar-se com és que part de l’audiència de pel·lícules en català pren de referència mitjans espanyols i espanyolistes: probablement perquè la gent hi troba les crítiques publicades a temps, de tot el que s’estrena i, conjuntament amb els articles divulgatius, publicades quan el personal vol triar el que vol anar a veure…). A veure si els del nou Ara fan la feina que l’ Avui i El Punt no han fet, ni estan fent.
El fet que Pa negre i Herois hagin pogut estrenar-se a un bon grapat de sales cinematogràfiques comercialment competitives també pot tenir a veure amb la encara no-vigent Llei del Cinema. No ho hem de descartar. A veure si m’explico. Tots sabem com, al llarg d’anys, les principals empreses d’exhibició han decantat les pel·lícules en català a sales gairebé clandestines (o, si voleu, secundàries), les han aguantades en cartellera tan poc com han pogut i les han tractades cara a l’espectador com a “empestades”… En canvi, han programat Pa negre i Herois a prou bones sales, en horaris correctes i sovint amb un rètol “en català” que, en lloc d’evocar l’estigma d’un leprós, gairebé converteix l’avís en un atractiu. No ens equivoquéssim, això passa gràcies al potencial comercial dels films; però segurament també pel posicionament del sector de l’exhibició (i el de la distribució) davant la Llei del Cinema.
El que, de la Llei del Cinema, preocupa més als exhibidors és la progressiva quota de doblatge al català dels productes “made in Hollywood”. Saben perfectament que, de pel·lícules rodades originalment en català, no n’hi ha gaire quantitat al cap de l’any i, esclar, posant-s’hi bé a l’hora d’estrenar aquest parell de títols comercials (i Bruc, que arriba el desembre), netegen la seva imatge “anticatalana” i sobretot es posicionen molt millor en la seva reivindicació que no es molesti les “majors” amb quotes de normalització. Sens dubte, li posen bé al futur govern (sigui de Convergència i Unió, que segueix vorejant l’alta traïció i tots ens ensumem que pactarà amb el sector una rebaixa vergonyant, si arriba al govern; o sigui de PSC, la política lingüística dels quals aposta cada vegada més per l’eutanàsia del català).
Fins i tot pot resultar atractiva l’actitud actual dels exhibidors. Es tractaria de ser positius: apostem pel català en el cinema fet en català, que s’inverteixi en la producció nostrada, i ens deixem de voler “imposar” (seguint el seu llenguatge) el (dret a veure el cinema en) català (és a dir, que ens deixem estar de voler sentir en la nostra llengua el que ve de fora). Passa, però, que en aquestes alçades de la pel·lícula (mai tan ben dit) ja no ens podem permetre el luxe de ser ingenus, ni molt menys babaus. Si se’n urten, un cop tinguin el que volen, tornaran a les seves i el cinema en català (propi o forà) el tornaran a decantar. I és que ni tan sols se n’amaguen:
El dia que vaig anar a Arenys a veure Pa negre, vaig trobar-hi uns pamflets titulats “Pel futur del cinema” en què, entre altres coses parlen d’una Xarxa de de Cinemes en Català. Quines sales? On? Horaris? Gueto? Una cosa és la Xarxa de Cinemes que preveu la Llei i una altra, la Xarxa de Cinemes en Català. Jo sóc dels que penso que anem cap a convertir-nos en reserva índia, però ara mateix la lluita és perquè els “catalans” puguem ser ciutadans lliures del nostre món occidental, amb normalitat.
| Dissabte, 30 d’octubre de 2010 | ||||
|
Herois Bicicleta, cullera, poma Elisa K El cavaller de l’antifaç CINC. Cinema infantil en català |
Pa negre Gru, el meu dolent preferit La bomba del Liceu Astro Boy |
Versió original subtitulada en català El documental del mes
|
||
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord, Salvador. Els catalans també tenim dret a sentir les coses en la nostra llengua. I no vull dir el que va passar amb l’inefable debat d’Intereconomía sobre les eleccions catalanes de l’altre dia, amb el Rivera i la Sánchez Camacho esdevinguts els “herois” de l’emissió, segons el gust dels amos de l’emissora, és clar…
Perdem la vergonya, igual que els quebequesos fan les seves pel.lícules i sèries en francès “québecois”, les exibeixen així al Québec, al Canadà i a la resta del món, son competitives (potser tambè perquè compten amb el suport de França per raons de llengua) i fins i tot van arribar a guanyar l’Òscar (recorda la magnífica “Les invasions bàrbares”).
I que no siguem cap reserva india, ni els col.lonitzats de les col.lònies angleses. Siguem nosaltres mateixos.