Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

1 d'octubre de 2011
0 comentaris

Cinema en català i “majors”: mercat dieu?

Tots plegats hauríem de fer l’esforç de no reduir la Llei del Cinema tan sols als aspectes lingüístics. Qüestions fonamentals i reptes que tenim com a país en el terreny cinematogràfic no poden quedar enrere ni oblidades: potenciar les versions originals, garantir que les obres cinematogràfiques de creació arribin a tot el territori, donar suport als nostres creadors, encarar amb eficiència la digitalització, etc. Això no obstant, la qüestió del doblatge també és un punt de la Llei i, havent aixecat molta polseguera empresarial i mediàtica, ara s’ha consumat una primera dilució de les justes i enraonades expectatives legals, justificant-ho, entre altres, amb el raonament que l’acord signat amb les “majors” ha de permetre conformar un mercat, és a dir, un volum d’espectadors que consumeixin cinema en català prou gran com perquè les “majors” assumeixin el doblatge a la nostra llengua.

Mercat, dieu? Doncs parlem-ne, del que caldria perquè això passés. Tot seguit no descobriré pas la sopa d’all, són pures beceroles; però em sembla que val la pena concretar-ne algunes.

Publicitat. A partir d’ara, s’anunciaran les versions doblabes al català en termes competitius? És a dir, als cinemes hi haurà els cartells de les pel·lícules també en català? Les distribuïdores les anunciaran als diaris amb els cartells en català, si més no en la proporció de còpies estrenades? Faran la publicitat radiofònica, televisiva i a la xarxa amb tràilers i “teasers” en la versió doblada al català, si més no en la mateixa proporció de còpies doblades al català? Facilitaran als mitjans el material promocional de la versió en català, en els terminis i condicions amb què ho facin de la versió en castellà o original? La publicitat de la versió en català començarà simultàniament a quan la comencin per a la resta de versions i no pas més a darrera hora? Els espots televisius de les pel·lícules en català deixaran d’anar connotats per la propaganda institucional (allò de “Cinema en català” o “Pel cinema en català, som-hi!” o “Dóna corda al cinema en català”) i passaran a ser anuncis comercialment atractius?

El català confinat a un gueto o no. Els exhibidors i els distribuïdors deixaran de marcar les pel·lícules doblades al català com si estiguessin empestades, com fan quan posen aquells rètols “versió en català” i el personal de les taquilles, quan en compres una entrada, t’adverteix que “compte, és en català!”? Quan una pel·lícula s’estreni en diverses versions, es limitaran a informar la clientela de la versió de què es tracta i ho faran de manera igualitària i respectuosa? És a dir, informaran que una versió és en català o en castellà o original subtitulada en català o subtitulada en castellà?

Els títols, en català —com passa amb els llibres—. Les pel·lícules amb versió doblada al català les identificaran amb el títol en català (talment com passa en el mercat dels llibres respecte a les traduccions) o seguiran fent-ho amb el títol traduït en castellà, de manera que segueixi quedant com un producte subsidiari de l’altre? I esclar, que els segueixi resultant imprescindible afegir l’avís que és la versió catalana del film identificat ambl títol traduït en castellà? Si s’identifi´qués la pel·lícula pel títol en català, se’n donaria difusió a la publicitat des del primer moment, des que en comenci la campanya de promoció?

La qualitat dels doblatges. Els doblatges de la versió en català seran tan atractius com els de la versió en castellà? És a dir, els faran cinematogràfics, amb les millors condicions que això significa (més dies de treballar-ho, etc.) o bé els faran televisius (sempre produïts de manera més expeditiva, aprofitant que TV3 tard o d’hora les emetrà)?

Veus famoses en alguns films. Quan el marquèting d’una producció jugui a captar l’atracció dels espectadors fent que algun famós hi posi la veu (per exemple, en films d’animació), la versió en català també hi apostarà? Es fitxarà algun reconegut personatge mediàtic perquè, amb la seva veu, faci de reclam?

L’atractiu comercial de les pel·lícules. L’oferta de pel·lícules en català serà tan atractiva com la de les pel·lícules en castellà i en versió original? És a dir, els títols que es prevegi que més interessaran al públic (els que s’estrenen amb més còpies) arribaran també en la versió catalana? O en posaran alguns i la resta farciments, títols de previsible rendiment mitjà o baix, la subvenció al doblatge dels quals els resolgui el balanç comptable d’unes quantes còpies però que no faci anar més gent a les sales de cinema? Com que no es doblarà a la nostra llengua tot el material estranger que arribi, la tria —que hauria de generar “mercat”— tindrà positivament en compte l’atractiu de les versions en català per als públics diversos?

El 3D i altres innovacions tecnològiques. Les pel·lícules en 3D —o en altres innovacions tecnològiques que vagin sortint com a reclam pel al públic—, s’estrenaran també en versió doblada al català? O es seguirà limitant el cinema en la nostra llengua a les dues dimensions, perdent la quota de mercat que pot generar aquest “llamí de taquilla”?

Les sales d’exhibició. Les sales on s’estrenaran les còpies doblades al català seran comercialment competitives amb les que projectin les còpies en castellà o original? S’hi aguantarà la versió en català amb els mateixos criteris comercials que les altres versions? És a dir, si un film no arranca amb el potencial comercial que s’hi veu, se n’aguantarà en cartellera la versió en català si també se n’aguanta les altres versions, o la treurem de seguida, sense donar-li l’oportunitat de fer públic, prejutjant negativament sobre el doblatge en la nostra llengua?

Les còpies en català, assequibles. Les còpies doblades al català s’estrenaran a tot el país? És a dir, es cobrirà de manera suficient el nostre territori, de manera que anar a veure la versió en català sigui tan assequible com amb les altres versions i no hi hàgim de seguir afegint el “peatge” d’agafar el cotxe i gastar més benzina i més temps per a anar a veure la versió catalana que la castellana o l’original?

El DVD , el Blu-Ray i el VOD. El mercat del DVD i el Blu-Ray, contribuiran a generar mercat en català, en la publicitat, les opcions idiomàtiques del disc, respectant els títols en català, garantint que la qualitat de la pista en català sigui la mateixa que la de les altres versions, presentant una oferta competitivament atractiva, etc? I el mateix pel que al mercat del VOD?

Aquestes qüestions (i altres) són clau perquè es pugui parlar de mercat i es pugui analitzar l’evolució de les xifres en termes acceptables.

És de cínic, se sigui conseller de la Generalitat o representant gremial, periodista o simple espectador, dir que el futur del cinema en català depèn que els espectadors anem a consumir-ne, si als espectadors no se’ns ofereix el producte en termes competitius i de manera avinguda a les lleis del mercat. És de cínic i, en el cas del conseller, impropi d’algú que té l’obligació de protegir els drets dels ciutadans i les ciutadanes, oimés quan es compta amb una llei vigent l’esperit i la lletra de la qual, en l’aspecte lingüístic, és essencialment de garantir el dret dels catalans i catalanes a veure cinema en la nostra llengua en igualtat de condicions que els que el volen consumir en castellà. Ara per ara, res fa pensar que l’actuació administrativa i política del conseller Mascarell (i de qui el pugui substituir) se’n surti per a garantir que objectivament i correctament es respectin les lleis de mercat, sense cap discriminació negativa que la llei protegeix. Els del gremi d’exhibidors ja sabem com les gasten i el govern de la Generalitat sovint sembla més interessat a fer passar bou per bèstia grossa, en aquest tema. Sense anar més lluny, dijous sembla que Mascarell i el seu equip tol·leraran (i segurament en són complices i coresponsables) la farsa d’inaugurar Sitges 2011 amb una versió doblada al català que hem pagat com a original i que només es passarà en presència de les autoritats, perquè la resta de projeccions d’ Eva seran en la versió original en castellà: això els permetrà garlar als mitjans gratuïtament, hipòcritament, estafadorament, de la força del català al cinema. Quan es juga brut fins a aquest punt, se’ns ha de permetre la malfiança. A partir d’aquí, els signants de l’acord amb les majors poden demostrar que actuen correctament en termes de mercat i respecte a les persones o bé que estafen el país anant contra les lleis del mercat i el respecte a les persones -que la llei garanteix-.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!