Club 7 Cinema

Em sembla que, primer de tot, convé deixar clar que la malaguanyada Llei del Cinema (la que el conseller Tresserras va fer aprovar al final de la legislatura, sense temps material de desenvolupar-la ni d’aplicar-la i que després…, a nivell lingüístic, poca cosa ha acabat representant), aquesta llei (vigent) ja estableix ben clarament que cinema català és el que està fet per productores amb domicili fiscal a la comunitat autònoma de Catalunya. A mi ja m’hauria agradat que s’hagués definit com aquelles pel·lícules que pouin en allò local que tingui valor universal (costums, tradició, Història, actualitat, societat, gent…) i evidentment, que fossin rodades en català; però es va optar pel criteri productora/fiscalitat/territori, que, tot sigui dit, és el que impera arreu en el món (mundial) de la indústria cinematogràfica, de les administracions públiques i del mitjans de comunicació. Per tant, ens agradi o no, legalment, oficialment, mediàticament, es considera català qualsevol film que s’hi avingui, sigui fet en català, castellà, francès, anglès o en l’idioma que sigui, certament, havent de complir un percentatge mínim de participació artística/industrial catalana, i al marge que el seu contingut tingui res a veure amb el país, la seva gent, la seva cultura…

Al llarg d’aquests molts anys que publico el blog Club 7 Cinema em sembla que he deixat ben clar el que en penso i, considerant-me avalat per la persistència que mantinc en el meu punt de vista, permeteu que consideri que es voreja la demagògia quan, com ha passat arran dels darrers premis Gaudí, hi ha qui s’esquinça les vestimentes perquè es guardonen films en castellà o perquè es qualifiqui, una vegada sí i una altra també, de catalanes pel·lícules en espanyol. Crec que és ben legítim queixar-se’n i cal respectar-ho, en nom de la llibertat d’expressió; però em resulta inacceptable que veus responsables (cas, per exemple, de Jordi Graupera i Alhora) muntin el circ a les xarxes (i arribin a atacar els Gaudí), quan, en tot cas, al que cal anar és a l’arrel: la Llei de Cinema (la d’en Tresserras). Fóra desitjable que els grups polítics i les personalitats públiques (oi, Joel Joan?) convertissin en acció política, en propostes serioses, la seva consciència lingüística i discrepància amb la situació actual. Exclamar-se pel que tenim, pot ser entès, però diria que no serveix de res més (posturejos a part).

A més a més, fins i tot els que defensem el cinema rodat en català hem d’admetre (i donar-hi ple suport) que aquells catalans que fan pel·lícules en altres llengües tinguin el reconeixement industrial, públic, acadèmic -si és el cas-, per l’obra que fan. Em fa feliç que l’Albert Serra de “Pacifiction”, l’Isaki lacuesta (i Pol Rodríguez) de “Segundo premio”, el Carlos Marques-Marcet de “Polvo serán”… siguin reconeguts per la qualitat del que fan. Només faltaria que no n’aplaudíssim i celebressin la seva creativitat: a veure si ho podrien fer arreu i a casa, no! Per tant, és un disbarat dels grossos la proposta de retirar suports als Gaudí perquè aquests premis, en aquest sentit, precisament estiguin reconeixent (amb tot l’encert del món) l’obra d’aquests artistes!

A mi em sap greu que Carla Simón decanti el català, que Albert Serra s’interessi per la tauromàquia; hauria volgut que Carlos Marques-Marcet, Neus Ballús… seguissin duent la nostra llengua a la pantalla; m’hauria agradat que l’interès de l’Isaki Lacuesta s’hagués centrat en un grup musical no foraster… però una cosa són les preferències que podem tenir nosaltres com a espectadors i com a ciutadans i una altra la llibertat, preuada, irrenunciable, dels autors en bastir la seva obra (i en aquest punt és molt sa tenir present la riquesa cultural, el bé de Déu d’influències, que tenim al nostre país).

Poc hi podem fer amb la manca de consciència nacional catalana, davant la poca o nul·la sensibilitat lingüística de la indústria cinematogràfica nostrada. Sí, Joel Joan, lamentablement no tan sols són molt espanyols, sinó que són del tot espanyolitzadors. A mi, aficionat al cinema com soc, em fa ràbia estar col·laborant d’alguna manera, mal sigui involuntàriament, amb el seu espanyolisme; però el cinema és cultura, és transmissió de vida, d’experiències, de coneixement, d’idees i, de tant en tant, de bellesa, per la qual cosa, m’he de fotre, ja em perdonareu l’expressió, i em dedico a fer el que faig, si bé procuro parar atenció especial a les pel·lícules rodades en català, remarco les apostes per la VOSC, plantejo qüestions de Llengua i Cinema… feina discreta d’anar fent, en les condicions que ens han imposat des del poder polític, la indústria i els mitjans.

Tornant als Gaudí (i a la Llei del Cinema), en positiu, el que caldria reclamar és que s’hi facin els canvis normatius que calgui perquè tots els films parlats en català puguin ser considerats catalans, siguin produïts al Principat de Catalunya, al País Valencià, a les Illes… Actualment, si no hi productora fiscalment localitzada a la comunitat autònoma de Catalunya, ni les pel·lícules valencianes ni les de les Balears o les Pitiüses no hi poden participar, perquè no se les considera catalanes. I això és un disbarat (cultural i lingüístic) dels grossos!

Fa uns dies, a ‘Vilaweb’, Txell Partal entrevistava Judith Colell, presidenta de l’acadèmia catalana de cinema, tocant-hi de cara totes les qüestions i amb declaracions sucoses de l’entrevistada, que, per mi, va estar prou encertada, mesurada, assenyada, amb una clara defensa del cinema en la nostra llengua, per bé que avenint-se del tot (i més) amb els criteris oficials al respecte de les polèmiques recents, i amb una relliscada (que molesta, certament) en titllar de feixisme la inquietud generada pel tractament de la nostra llengua al cinema català (per errònies que es puguin considerar aquestes inquietuds és inacceptable titllar-les d’això i dient el que hi diu!).

PS: D’un temps ençà, he optat per emprar el terme ‘producció catalana‘ (i producció italiana, producció francesa, producció alemanya, producció canadenca, producció quebequesa, producció espanyola… quan s’escau), per esquivar el terme ‘pel·lícula catalana‘, tot i que, rendit a la realitat, he acabat acceptant de parlar de ‘cinema català‘ (i cinema francès, italià, alemany, canadenc, quebequès, espanyol…).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!