Club 7 Cinema

Alegries i emprenyada amb el Benzina de juny de 2007. Alegria perquè la revista ha passat ,de 100, a tenir 132 pàgines, i ha incorporat noves seccions: gastronomia, viatges, lleure, arquitectura, videojocs, Tv… Alegria -deixeu-m’ho dir- perquè dediquen un article a la novíssima Biblioteca Enric Miralles del Palafolls, que és com el meu poble d’adopció. Alegria perquè han dedicat a Gus Van Sant la portada i un reportatge que signa ni més ni menys que Imma Merino. Alegria perquè per mi ho és cada mes quan surt el nou número de la revista. I emprenyada. Aquest més, m’han tocat molt el que no sona. Els que ja l’heu llegida i seguiu el bloc ja us ho podeu imaginar. La culpa: la monumental relliscada -o no, que fóra pitjor- de Xavi Serra amb l’article "Cannes amb accent català", en coherència amb el que va aparèixer a Cultura21.cat . D’aquesta bestiesa i del contingut del número, en parlo a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Michael Pitt, a Last Days, de Gus Van Sant

Començo parlant del fatídic article i després faig l’habitual resum del contingut de la revista. Ho dic perquè si algú, interessat en el sumari, es vol estalviar la mala bava que destil·laré a continuació, millor que vagi directament al resum.

"Cannes amb accent català". Anem per parts.

D’entrada, ja comencem malament. Què carai està passant a bona part dels mitjans de comunicació catalans, que després d’anys d’escriure "Canes", amb una "n", de sobte s’han posat a fer-ho amb les franceses "nn"? No veig pas que escriguin "New York" ni "London". Hi ha una bona tradició d’escriure "Canes" i no pas "Cannes"; però, vés per on, au…! I remarco que no és cosa només de Benzina. Fins i tot a mi m’ho han corregit a les cròniques del Festival i l’Avui, ai l’Avui, cada cop lingüísticament pitjor, ho ha igualment posat amb dues "n". Observo que, a l’article d’Imma Merino sobre Gus Van Sant, també posa "Cannes"; mentre que a les cròniques del seu diari han tingut la correcció de posar-ho amb una sola "n": deu ser cosa del "llibre d’estil" de Benzina.

Anem, però, al que és més greu. A l’article "Cannes amb accent català", Xavi Serra parla de i amb Juan Antonio Bayona, Jaime Rosales i Rafa Cortés, ja que, segons ell, les seves obres s’han convertit enguany en l’excepció que confirma la presumpta regla del Festival de Canes, segons la qual es veu que no els interessa el que es produeix al sud dels Pirineus. No entraré a discutir la veracitat de la presumpta regla, perquè hi ha moltes coses a dir-hi. Però d’antuvi, Xavi Serra i Benzina ja fan una primera afirmació falsa: de "produccions sud-pirinenques" no n’hi havia només tres, sinó quatre, si més no, a Canes 2007. A la Quinzena dels realitzadors hi ha hagut Savage Grace, de Tom Kalin, que ha estat rodada en bona part a Catalunya, en la producció de la qual ha intervingut l’empresa "A Contraluz Films" i en el material publicitari de la qual hi ha, ben monos, els anagrames de l’Institut Català de les Indústries Culturals i de TV3 -és a dir, que tots nosaltres en som una mica coproductors-. I efectivament, com podeu veure a l’arxiu adjunt a aquest article, els de "Catalan Films & TV" van promocionar Savage Grace, El orfanato, La soledad i Yo com els seus 4 films (que Déu n’hi do, també!). Per què Benzina ni Cultura 21 no atribueixen "accent català" a Tom Kalin? Hipòtesi número 1: per ignorància, cas que no en sabessin res de Savage Grace (i en aquest cas, algú hauria fallat, no?) Hipòtesi número 2: perquè parlen de "produccions" i, de fet, volen dir "directors sud-pirinencs" (això no quadraria, perquè Pedro Aguilera, que ha presentat a Canes 2007 La influencia, em sembla que és ben espanyol -i, de fet, tot i que la pel·lícula és producció del mexicà Carlos Reygadas, té suport econòmic del govern espanyol). Escolta, no li fotem més voltes retòriques: és ben clar que els han triat perquè són directors nascuts a Catalunya o Mallorca. I això ens du a parlar de "l’accent català".

Què tenen d’ "accent català" La soledad o El Orfanato, a part que la partida de naixement dels seus directors digui que han nascut al nostre país o que alguna empresa domiciliada a casa nostra hi hagi posat calés o que algun tècnic nostrat hi hagi treballat -com tècnics i productors nostrats han intervingut a Savage Grace, per cert-? I el cas de Yo? Yo que, certament s’ambienta a Mallorca i en fa present la parla, això sí, deixant-la a nivell d’ambientació. Yo que ni el títol té en català -ni en alemany, una altra de les llengües del film-, que el web només és en castellà i anglès. Yo, que juga al secessionisme lingüístic, amb subvenció de la Generalitat de Catalunya.

La catalanitat em sembla que és alguna cosa més que una simple adscripció geogràfica.

Bon exemple i prova evident que Xavi Serra o Benzina no s’ho creuen pas, això de l’"accent català" d’aquests tres directors és que ho posen al títol, però al diàleg amb els cineastes no surt per res, la qüestió. Dit això, passem al sumari cinematogràfic del número 16 de Benzina (juny de 2007).

Contingut de cinema a Benzina de juny 2007

A portada, fragment d’una foto de Michael Pitt a Last Days, de Gus Van Sant, amb el titular "Gus Van Sant retrata els últims dies de Kurt Cobain".

Ran de l’estrena de Last Days, superarticle d’ Imma Merino dedicat a Gus Van Sant, de qui remarca que conforma una proposta cada vegada més personal i arriscada. Parla de Gerry, d’ Elephant, de Last Days i fins de Paranoid Park –un nou errar per a una tetralogia i que defineix com una mena de "Crim i càstig" en el món de l’ "skate"-.

Terry Gilliam ha estrenat Tideland, que va presentar a Sitges. Xavi Serra el va entrevistar i reprodueix en quatre espectaculars pàgines el contingut d’aquella conversa.

"MICEC’07: torna el cinema europeu" és l’article amb què la redacció fa present a la revista la celebració, entre el 31 de maig i el 8 de juny, de la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani, en paral·lel al III Congrés de Cinema Europeu Contemporani.

"Cannes amb accent català" és el títol del fatídic article de Xavi Serra, ja comentat.

Àlex Gutiérrez dedica el seu Fotograma del mes a Contes de Tòquio / Tokyo mongatari / Cuentos de Tokyo, de Yasujiro Ozu.

Les crítiques:

de Quim Casas sobre An Imaginary Portrait of Diane Arbus, d’Steven Shainberg;

d’ Eulàlia Iglesias sobre La soledad, de Jaime Rosales;

de Toni Vall sobre A Guide to Recognize Your Saints, de Dito Montiel;

d’ Eulàlia Iglesias sobre Belle toujours, del "sud-pirinenc" Manoel de Oliveira;

de Toni Vall sobre Infamous, de Douglas McGrath;

de Joan Pons sobre Spiderman 3, de Sam Raimi,

i de Xavi Serra sobre Zodiac, de David Fincher.

Ampliada, trobem la secció de  notícies, al dessota de la qual hi ha l’habitual puntuació estelar de les estrenes.

La de DVD passa a ser una secció més gran i la columna d’opinió de Joan Pons la complementa, preguntant-se si hi ha una estafa amb les edicions anomenades "de luxe".

D’entre les novetats de la revista, una secció dedicada a la TV i a les sèries, amb una columna, "El radar", en què David Broc parla de "Realitat en la ficció" a la sèrie Entourage. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!