Club 7 Cinema

Fa uns dies, el diari El Punt Avui va publicar un editorial titulat Festivals de cinema que omplen buits. S’hi pot llegir que Les sales de cinema encara no han recuperat el públic que registraven abans de la pandèmia (estan un 30% per sota) però, a l’altre cap de corda, els indicadors de consum cultural mostren una de les cares més dolces del cinema a Catalunya: el nombre d’assistents als festivals i mostres dedicats al cinema ha crescut un 9%. I el temps de bonança per a aquest tipus d’esdeveniments no només depèn del creixement del públic, sinó de la pròpia vitalitat organitzativa: cada any es munten al nostre país uns 150 festivals de cinema, molts dels quals especialitzats i de temàtiques molt diferents. La consolidació dels festivals no surt del no-res. (..) L’associacionisme sempre ha tingut una gran tradició a Catalunya, sigui en els vessants culturals o veïnals o cooperativistes o d’altres àmbits. I és en part fruit d’aquest dinamisme –juntament amb el dels cineclubs– que actualment el 40% de tots els festivals de cinema que s’organitzen a l’Estat tenen lloc al nostre país / Hi ha una altra dada important que va més enllà de les xifres de públic i és el fet que una part destacada d’aquests festivals es dispersa geogràficament i ajuda a completar el repte de descentralitzar la cultura. (..) La vida cultural no és del tot fàcil en algunes comarques, i més si tenim en compte que gairebé el 90% dels pobles de Catalunya no tenen un cinema a menys de 30 quilòmetres. Per això una de les missions ben acomplertes dels festivals i mostres és la d’ajudar a suplir aquesta mancança. Que el públic torni a omplir les sales de cinema queda com un miratge, si tenim en compte els canvis d’hàbits d’un públic plenament abocat al contingut ‘streaming’ des de casa.

Consti, que m’agrada que el diari es faci ressò d’aquesta realitat cinematogràfica escampada pertot el país, que diu que està tenint una bona resposta de públic. I, a l’editorial s’esmenten alguns d’aquests festivals, ben consolidats i que gaudeixen del seu prestigi, com el de Muntanya de Torelló, l’Animac de Lleida, i, esclar, Sitges i l’In-Edit. Evidentment (i afortunadament), s’hi podrien afegir d’altres certàmens, igualment ben assentats, com ara el Filmets de Badalona, Memorimage de Reus, TerrorMolins de Molins de Rei, el SomCinema de Lleida, el REC de Tarragona… i, per descomptat, el D’A, L’Americana, el BCN FF, el FIRE! i L’Alternativa de Barcelona. Val la pena consultar Catalunya Film Festivals i Festivals de Cinema de Catalunya.

Com tot en aquest món, aquesta realitat té els seus pros i els seus contres. El principal valor positiu diria que és el que aquests festivals aporten com a finestra (cinematogràfica) al nostre país i que, de fet, en siguin moltes de finestres, ben diverses, tant des del punt de vista temàtic com pel que fa a la seva manifestació en punts tan diversos del nostre país. Però alhora no deixen de significar una important dispersió, especialment quan parlem de prendre el pols a les novetats fílmiques més importants de l’any: vull dir que, a Catalunya, no hi ha res que s’assembli, enlloc, ni de lluny, a un festival com el de Valladolid, per exemple, i ja no diguem a Sant Sebastià, Venècia, Berlín o Canes. Siguem seriosos, Sitges és tota una altra cosa (que jo crec que econòmicament s’endú el gruix del que hauria de ser destinat a un certamen gran, de debò). Sens cap mena de dubte, també en aquest terreny, els catalans depenem del que ens ofereix el mercat espanyol (i, sí, igualment de l’americà, el francès…). No he somiat mai que tinguéssim aquí un festival de categoria A (tipus Canes, Venècia, Berlín o Sant Sebastià), que són ben exclusius (i alguns tenen prou feina tenen a emplenar la respectiva programació); però sempre m’ha inquietat que, aquí, no fóssim capaços de fer-ne un com el de Valladolid. I els esforços, meritoris, com ara el del D’A, en queden francament molt lluny.

A més a més, deixeu-m’ho dir, hi ha alguns de festivals catalans que fan angúnia, quan no provoquen ‘vergonya aliena’. Solen ser iniciatives d’alguns que, amb pretextos ‘turístics’ o ‘d’interès cultural’ (per fer servir el seu llenguatge), convoquen la població a uns programes fílmics que fan pena, sovint amb un ‘autobombo’ insuportable, animant-ho tot amb un provincianisme detestable. Sense anar gaire lluny de casa, penso en el que han muntat a Blanes aquests dos darrers anys; però n’hi ha d’altres (i no pocs: algun fins i tot, amb força edicions i en una ‘capital’). Òbviament, solen embolcallar-se amb el que en diuen ‘l’èxit de públic’, valent-se de l’assistència de la gent que, desposseïda habitualment de cap oferta, els va a les sessions. I la calerada que s’hi aboca no sol ser petita, no: en tot cas, digna de millors (molt millors) plantejaments. A l’editorial d’El Punt Avui, he trobat a faltar que en parlessin, oimés perquè els seus periodistes coneixen molt bé aquesta magra realitat, que sovint pateixen, professionalment parlant.

Afortunadament, a Catalunya, tenim una alternativa (en extensió territorial i quantitat), que du el cinema a moltíssims racons del país, esquivant-ne la centralització i amatent, en general, tant a les noves pel·lícules dels millors cineastes d’arreu com a la Història del Setè Art, en programacions que van recorreguent diversos mesos de l’any, soint omplint buits culturals (o complementant-ne l’oferta). Són els cineclubs de Catalunya (l’editorial els esmenta de passada). N’hi ha a Malgrat (permeteu que comenci pel de casa), a Lloret, a Figueres, a Bescanó, a Torroella de Montgrí, a Palafrugell, a Cassà de la Selva, a Olot, a Ribes de Fresser, a Reus, a Altafulla, a Sant Carles de la Ràpita, a Sant Pol de Mar, a Torelló, a Granollers, a Martorell, a Igualada, a Vic, a La Garriga, a Manresa, a La Seu d’Urgell… i només n’esmento uns quants!

L’opció per l’esdeveniment puntual, que representen els festivals, sol tenir ressò mediàtic, convoca al respectable; però és una opció que dura uns pocs dies. L’alternativa és ser més discrets, no fer tanta fressa, no gastar tants de diners, però esdevenir més persistents, constants al decurs de molts de mesos, d’anar sembrant culturalment… És el que representen els cineclubs i també, esclar, una realitat com la del Cinema Truffaut (Girona): enlloc d’optar pel gran esdeveniment que s’esfuma de seguida, habitualment s’aposta per anar fent feina, cultural, cinematogràfica, de debò.

***

FOTO: Projecció de la pel·lícula ‘Casa Reynal’ al Cineclub Manresa, el 15 de gener del 2025. Autor/a: Cineclub Manresa (publicada a Racó Català).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!