Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

27 d'agost de 2005
5 comentaris

Charlie i la fàbrica de xocolata

Tim Burton, el creador d’ Eduardo Manostijeras i impulsor de Malson abans de Nadal, ha fet Charlie i la fàbrica de xocolata com un meravellós espectacle infantil, a partir d’un conte per a la canalla, de Roald Dahl. Reviscola per al cinema i de manera més que plausible grans tradicions, amb Dickens al capdavant, i emparenta directament el seu film a la mítica El màgic d’Oz.

Títol original Charlie and the Chocolat Factory  Títol català Charlie i la fàbrica de xocolata Títol espanyol Charlie y la fábrica de chocolate Títol francès Charlie et la chocolaterie Títol italià La fabbrica di cioccolato. Guió: John AUGUST, adaptat del llibre homònim que Roald DAHL va escriure el 1964 (Ed. La Magrana). Fotografia: Philippe ROUSSELOT. Música: Danny ELFMAN. Muntatge: Chris LEBENZON. Decorats:  Alex McDOWELL. Vestuari: Gabriella PESCUCCI. Supervisisió d’efectes especials: Joss WILLIAMS. Productors : Brad GREY i Richard D. ZANUCK. Productors executius : Felicity DAHL, Patrick McCORMICK, Michael SIEGEL i Bruce BERMAN. Producció: Warner Bros. (EUA), Village Roadshow Pictures (Austràlia), The Zanuck Company (EUA). Repartiment: Johnny DEPP (Willy Wonka), Freddie HIGHMORE (Charlie Bucket, en Charlie), Philip WIEGRATZ (August Gloop, el nen gros), Annasophia ROBB (Violeta Bellesguard, la cobejosa nena del xiclet), Julia WINTER (Berruga Salt, la menuda rica i consentida), Jordan FRY (Mike Teavee, és a dir el nen TV, el saberut setciències), David KELLY (Joe, l’avi reviscolat d’en Charlie), Franziska TROEGNER (La grassona mare del nen gros), Missi PYLE  (Sra. Bellesguard, dona Barby, mare de Violeta), James FOX (Sr. Salt, l’empresari ric que malcria la filla), Adam GODLEY (Mr. Teavee, el professor d’institut superat pel cervellet i l’agressivitat del fill), Deep ROY (Oompa Loompa), Helena BONHAM CARTER (Sra. Bucket), Noah TAYLOR (Sr. Bucket), Liz SMITH (L’àvia Georgina),  Eileen ESSELL (L’àvia Josephine), David MORRIS (L’avi George), Christopher LEE (Dr. Wilbur Wonka, pare de Willy), Blair DUNLOP (Willy Wonka de petit). Estrenada: el 13 de juliol de 2005, a la Catalunya Nord, en versió francesa; el 12 d’agost de 2005, en versió doblada al català, en 12 sales del Principat, i en versió doblada o subtitulada a l’espanyol, també al Principat i al País Valencià i a les Illes.

Sinopsi: Willy Wonka, excèntric fabricant de xocolata, llança una loteria a escala global. El premi se l’enduran els nens que trobin un dels cinc bitllets daurats que ha amagat en teules de xocolata, distribuïdes arreu del món, i consisteix en una inoblidable visita guiada -pel mateix Wonka- a la llegendària i fantàstica Fàbrica de xocolata, on ningú no ha pogut entrar des de fa quinze anys. Charlie, un noiet de família pobre, a qui regalen una teula Wonka cada any pel seu aniversari, es deleix per descobrir les saboroses meravelles que amaga aquella fàbrica del seu mateix poble.

Informacions d’interés


És la segona adaptació d’aquesta obra de Rald Dahl, Un mundo de fantasía (Willy Wonka and the chocolat fantasy, Mel STUART, 1971) en va ser la primera. Gene Wilder hi era Willy Wonka i Peter Ostrum, en Charlie.

Aquesta és la quarta vegada que Johnny Depp col·labora amb Tim Burton, ja que prèviament ha estat l’intèrpret d’ Eduardo Manostijeras, Ed Wood i Sleepy Hollow. A més, la imatge de Depp ha servit Burton per al personatge del nuvi de Corpse Bride (2005) i li ha posat veu en la versió original.

Comentari

Escric aquestes ratlles encara marcat per l’emoció plaent que m’ha provocat veure Charlie i la fàbrica de xocolata. Tim Burton, el creador d’ Eduardo Manostijeras i impulsor de Malson abans de Nadal, ha fet Charlie i la fàbrica de xocolata com un meravellós espectacle infantil, a partir d’un conte per a la canalla, de Roald Dahl. D’una magnificiència digna de les més exitoses produccions de Disney -estudis en què Burton treballà en començar la seva carrera professional-, no hi ha escatimat ni les cançons, ni els impressionants números de ball ni els escenaris fantàstics. Amb aquella màgica fàbrica de xocolata, transporta els espectadors menuts a un paradís de llaminadures, amb tot de temptacions irresistibles i oportunitats diverses de cometre entremaliadures excepcionals. Els fa seguir un trajecte per diversos indrets fabulosos, cada cop més sorprenents; en un recorregut de parc temàtic, a  ritme sovint intens, que inclou passejades fluvials amb vaixell d’aire víking i la navegació en totes direccions amb "ascensor" cristal·lí que garanteix vertiginoses enfilades i caigudes, així com sobtades i aparatoses estrebades i aturades. Ras i curt, de manera respectuosa i molt acurada, Tim Burton ha adaptat l’imaginari de l’escriptor Roald Dahl a la cosmogonia de la canalla actual.

En la tria dels cinc marrecs que tenen la sort de poder entrar a la Fàbrica, és on el guionista John August i el director Tim Burton fan més evident que estan posant al dia l’original literari. I, molt probablement, és on els espectadors adults xalem de valent. I no m’estic referint als correctes intèrprets infantils que els dónen vida, sinó a la mena de nen o nena que representen -i el nom amb què els han batejat!-. L’un és golafre, fill de golafres. Una menuda, filla d’addictes a l’èxit social en forma de tota mena de trofeus esportius i del que calgui, és una insoportable cobejosa del triomf. L’altra nena, plançó d’un ric empresari d’aire aristocràtic, està consentida a tenir, com els seus pares, tot el que vol, fins a límits de neurastènia. El quart menut, fill de geògraf meticulós, és un cervellet, saberut i setciències, enganxat als videojocs i de tarannà violent. Agafant-se al peu de la lletra allò que "els testos s’assemblen a les olles", Burton es repassa amb murrieria alguns tipus de canalla que imperen avui en dia i la mena de valors que els transmeten els pares i la societat. Certament, s’empara en la caricatura divertida, a vegades subtil, a vegades de traç gruixut, però sempre eficient. I, sembla que d’acord amb el conte primmigeni, recorre també a un eficaç maniqueisme, que situa aquests quatre personatges a un costat i Charlie, el protagonista, a l’altre.

En Charlie és fill de gent senzilla, avesada a sobreviure en la pobresa i entomar les males notícies, mancada d’ambicions i sobrada de generositat i afecte familiar. Tot un contrast amb l’opulència consumista i l’egoisme dels altres. Tanmateix, potser la diferència més important entre en Charlie i els altres quatre marrecs sigui que el protagonista esdevingui "l’únic nen que queda". Perquè August, Violeta, Berruga i Mike són petits, però tenen poc d’infants. Els han convertit en adults menuts, en projeccions a escala reduïda dels pares i de la societat on han nascut. Fet i fet, Charlie és qui planteja a Willy Wonka les preguntes de nen -d’altra banda, no sempre fàcils de contestar-. Mentre els altres s’interessen només pel costat material de les meravelles que veuen i, a poder ser, per fer-se-les seves, en Charlie les frueix discretament, gairebé en segon pla, i vol saber "coses de mainada" -sobre la infantesa del xocolater: la primera experiència amb els dolços, el record del pare… -. Rere l’entreteniment i la moral del conte, doncs, Tim Burton reivindica el dret a la infantesa, amb el que té d’imaginació, de descoberta del món…

Amb Charlie i la fàbrica de xocolata, el director de Big Fish no tan sols torna a tocar el tema de la relació entre pares i fills i el vincle entre la fantasia necessària i l’aspror del món prosaic. Tocat probablement per la seva pròpia experiència familiar recent, reviscola per al cinema i de manera més que plausible grans tradicions, amb Dickens al capdavant, i emparenta directament el seu film a la mítica El màgic d’Oz. Potser desplagui els que voldrien un Tim Burton més llòbrec i excèntric -el de Bitelchús o fins i tot el d’ Sleepy Hollow-, més corrosiu -el de Mars Attack– o més rebel a Hollywood -mal fos a la manera d’ Ed Wood-. No es pot dir, però, que Charlie i la fàbrica de xocolata no s’avingui plenament al seu cinema i a la seva personalitat artística. Entre altres aspectes, val la pena de remarcar com, gràcies al personatge de Willy Wonka -impecablement histriònic, Johnny Depp-, Burton va introduint comentaris de notable mala bava, marca de la casa, que també allunyen la pel·lícula del perill de la llefiscositat. Inserta algun gag, d’una negror indiscutible -com aquell dentista que, al cap d’anys, reconeix el fill pels premolars immaculats que encara conserva-. Es permet d’evocar fugaçment els seus films d’animació -el marrec allargassat com un llufa, gairebé al final- I, permeteu que acabi esmentant l’homenatge genial que ret al 2001: una odissea de l’espai, de Kubrick.

Notes

PRIMERA.- El nom dels marrecs. August Gloop -llegim-ho "glup", d’empassar-, el nen golafre. Violeta Beauregard (o Bellesguard), la nena lilosa i "Barby", filla de la mare "Barby". Berruga Salt -Berruga, excrescència de la pell-, per a la menuda rica i nom que Willy Wonka remarca com a desagradablement escaient per a ella. Mike Teavee -llegim-ho "TV"-, per al saberut violent i impertinent, en ganxat als videojocs.

SEGONA.- Un número musical segueix l’ "eliminació" de cadascun dels marrecs.

TERCERA.- Narrativament impecable. Té tres parts ben diferenciades.

QUARTA.- Dels temes políticament delicats. D’una banda, el guió no esquiva qüestions com l’atur que provoca la mecanització -el pare de Charlie, acomiadat perquè una màquina li pren el lloc de treball- o la globalització de l’economia -arreu del món, l’impacte de la "loteria" de Willy Wonka. Planteja contradiccions com que el menut d’una casa pobre es deleixi pel regal d’una teula de xocolata, quan la família passa literalment gana; o que l’avi Joe, fa anys, se sentís al costat de l’amo Willy Wonka quan el va acomiadar amb la resta de treballadors -perquè s’hi havien infiltrat tot d’espies de la competència-. Però, per altre costat, el mateix guió ho enllesteix, a vegades de manera millor, a vegades de forma potser discutible, però sempre aconsegueix decantar-ho i centrar-se en la temàtica central del film. En Charlie reacciona solidàriament, en un gest que l’honora -i, sobretot, el deixa bé-, certament sincer: la pel·lícula, l’espectacle pot seguir endavant, que la qüestió ha quedat plantejada, però no és d’això que la pel·lícula tracta. Igualment l’avi Joe, quan es treu del moneder la moneda que ha confegit amb els estalvis de tota la vida, perquè Charlie compri una segona teula i provi sort… d’aquella moneda potser en menjarien tots, si més no alguna cosa més que col bullida estirada, però el seu gest escau a un avi, per a qui la felicitat del nét passa per damunt de les necessitats materials, per molt bàsiques que siguin. La qüestió de l’atur, la capgira argumentalment, fent que el pare de Charlie torni a treballar, arreglant la màquina de la pasta de dents, que l’havia prèviament substituït a ell; però no ens diu res de com han acabat els altres acomiadats. A més, hi ha una ambigüitat implícita: no s’estableix causa-efecte, però readmeten aquest pare després que Charlie hagi "triomfat" al concurs de Willy Wonka. I de la globalització, en què un producte com la xocolata de Wonka i el marketing publicitari dels cinc tiquets arrasen arreu, no es fa més que constatar-ho: és així, és també un signe del temps -contemporanització que comparteixen altres aspectes del film, com ara el caire "parc temàtic" adés comentat.

CINQUENA.- Pares poc dramàtics. Els pares de Charlie entomen les males notícies amb una tranquil·litat sorprenent. Com qui hi està avesat i no deixa que res el faci infeliç. Són pobres, però indiferents als cants de sirena del materialisme. I això els diferencia de la resta de famílies del film i prefigura els valors nobles, sans, que atresora en Charlie als moments clau. Ara bé, també va molt bé al guió. Tanta serenitat estalvia dramatisme… i l’espectacle pot continuar! Cosa similar -i ara més discutible- passa amb la resta de pares, quan els fills passen mals moments durant la visita a la Fàbrica. Tant se val que la xocolata xucli August, que Violeta es torni del color del seu nom, que les guineus responguin a Berruga o que Mike salti a la màquina teletransportadora que el durà dins d’un televisor: els respectius pares o mares no passen d’una certa inquietud. En cap cas responen dramàticament al perill en què pot trobar-se el fill o filla. Certament, es pot argumentar que confien en la bondat de Wonka; però, tot i les lleis de l’espectacle, tot i que és un aspecte marginal, resulta un pèl inversemblant. El context irreal tampoc no ho justifica. Simplement, no era qüestió d’esguerrar-ho amb un esbiaix dramàtic i l’han esquivat com han pogut.

SISENA.- Els Oompa Loompa. D’una banda, confirmen el delit de Burton per la clonació informàtica de personatges i pel joc amb els tamanys de les criatures (nans, en aquest cas). El seu "mític" origen selvàtic evoca els colonials relats d’aventures, l’odissea de descoberta de nou món -nous aromes, nous sabors…-. Però, argumentalment els Oompa Loompa són emigrants, pagats amb cacao, i subalterns que valen per fer el que calgui. Fins i tot, no se’ls compta com a persones que hagin entrat a la fàbrica en els darrers quinze anys. Són "una altra cosa". Més enllà de la seva eficàcia diegètica, cal reconèixer que comporten una certa gosadia políticament incorrecta -ai, l’explotació que hi ha al darrere dels paradisos lúdics!-.

SETENA.- El monòlit de 2001. Genial.

VUITENA.- El cabell blanc de Willy Wonka. Una altra idea magnífica: el delit de Willy Wonka per trobar un hereu, quan es troba un cabell blanc. Visualització eficaç de la consciència del propi envelliment; però també reflex de coqueteria masculina -en època de metrosexuals-.

NOVENA.- El premi final només podia ser el que és

DESENA.- La idea visual dels quatre avis al llit. I l’entranyable àvia que no hi toca. Vivència familiar, en una pel·lícula que reivindica la família, no pas com a institució, sinó com a àmbit de convivència en llibertat i de solidaritat.

ONZENA.- Fer les paus amb el pare. Charlie s’endú Willy Wonka a trobar son pare, perquè hi faci la pau. Com Billy Crudrup tornava al seu poble per retrobar-se amb el moribund progenitor (Albert Finney) de qui havia fugit feia anys. Un pare absent per a l’Eduard d’ Eduardo Manostijeras, el vell savi creador del qual morí abans de col·locar-li les mans.

DOTZENA.- Sembla que Roald Dahl creava la dicotomia infants vs.adults, que Burton reprodueix en clau d’allò que he identificat com que "els testos s’assemblen a les olles" i, en el cas de Willy, posant de pare en Chistopher Lee -sic- que, com sempre, fa por, però, ai el bon cor amagat del pare!

TRETZENA.- La música "marciana" de Danny Elfman. El tema dels títols de crèdit, reprès posteriorment en algun moment, és Elfman, Elfman, fins al punt que fins recorda potser massa el de Mars Attack.

 

 

 

 

 

 

 

  1. és cert que els pares dels nens "maleducats" no mostren una gran por ni preocupació… fins i tot en el cas de la nena violet, la seva mare sembla en algun moment que fins i tot la rebutja al veure en què s’ha transformat.. la veritat és que no hi ha punts dramàtics, és un conte i passen per alt moltes coses de la vida real, com el fet de que són molt pobres i el nen quan troba un bitllet (no pas una moneda!), enlloc d’anar a casa a donar-ho als pares (recordem que el nen ja s’ha menjat dues xocolatines), el que fa ràpidament és anar a comprar-se’n una altra!!!
    això sí que és golafreria!! i no pensar amb la seva familia…. però en canvi quan guanya el premi va a casa, els hi diu, i després els comenta que com que una dona li volia pagar 500 dolars pel premi, doncs que l’han de vendre.. i jo em pregunto si no és una mica fals per la seva part.

    Però vaja, anècdotes a banda, m’ha encantat. Potser el final és massa ensucrat, i si el pare era dolent (del willy wonka), doncs ho és i punt, no? perquè en aquest tipus de pelis sempre els personatges s’acaben tornant bons? recordem que és un pare que va esguerrar la infància del willy, i que el va fer fora de casa!!

    és una pel·lícula per disfrutar visualment i de les interpretacions (genial l’avi, o avis, genial johnny depp, genial el nen Charlie, i genials els oompa-loompa).

    Per cert, no us cansa que en Burton ara sempre posi a la seva dona Helena BONHAM CARTER a totes les seves pelis? a mi sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!