Club 7 Cinema

L’encantadora pel·liculeta (amb un grandiós Gérard Dépardieu) Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli, s’estrena divendres, dia 31 d’agost de 2007, a Catalunya, les Illes i el País Valencià (si més no, ja la tindrem a disposició des d’aquesta data). Passa, però, que la distribuïdora espanyola que en té els drets d’exhibició a casa nostra, Karma Films, l’ha rebatejada i li ha posat de nom: Chanson d’amour. Sense discutir-los el dret legal que tenen, de fer-ho, em sembla un cas de barra, però de molta barra. I és que enguany n’hi ha una altra, de pel·lícula, amb un títol que s’assembla moltíssim amb el que li han etzibat: Les Chansons d’amour, de Christophe Honoré, que va participar a la secció competitiva de Canes.

Se’m fa difícil no veure-hi una matussera maniobra de manllevar el títol que sóna més fresc, per a enganxar-lo a una pel·lícula que és del 2006, per molt que també anés a Canes (l’any anterior). Podríeu pensar que s’han agafat a un títol "internacional": no! Com podeu veure, als arxius adjunts, The Singer (El cantant) és el títol amb què s’ha distrbuït internacionalment. Tot i que, en algun lloc de parla anglesa, han mantingut el títol original en francès (que l’han posat en petit) i han posat en lletra gran "I Did It My Way". I és que la pel·lícula va de la decadència d’un cantant i, sí, certament, és una cançó d’amor, però melangiosa, i li escau però que molt més el títol original Quand j’étais chanteur. Si volien inventar-se un títol, posats, podien haver-li posat: Les velles cançons d’amor o, encara més escaient: Ai, aquelles cançons d’amor! (sabeu què? Que es deixin d’invents, que el títol original ja està molt bé: Quan jo era cantant)

A més, com s’ho faran, al final de la pel·lícula? Surts de sala, que vas entonant una simpàtica tonada "… quan j’étais chanteur!". I, amb el titol que me l’hi han engiponat, què volen, que la gent surti cantant allò de "chanson d’amouuuur, la, la ra, la rà…?

Si us interessa fer un cop d’ull al meu comentari sobre la pel·lícula, el trobareu reproduït, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Foto Gérard Dépardieu, a Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli

Text que forma part de l’article Cop d’ull a Canes 2006

Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli

En l’apartat competitiu, el francès Xavier Giannoli ha presentat la simpàtica comèdia Quand j’étais chanteur, que ha convertit Gerard Depardieu en ferm candidat al premi d’interpretació masculina del certamen. Depardieu hi dóna vida a un madur cantant d’orquestra que brega contra la seva pròpia decadència i topa amb una dona encara jove i atractiva (esplèndida, Cécile de France), en crisi de desamor, poc disposada a cedir a l’atracció que sent per aquest home, potser ingenu, que encara canta cançons d’amor. El personatge li ve totalment a mida i, a la pantalla, es nota que xala de valent, aportant-hi la bonhomia del seu físic apersonat, transmetent la amable vitalitat que desmenteix la seva incipient decrepitud, i cantant ell mateix. I ballant. Literalment, ha arrossegat la premsa del Festival a una festiva ovació acompassada al tema que dóna nom al film, durant els títiols de crèdits finals. I és que Quan j’étais chanteur pot resultar allargassada, empantanegada en les succesives, poc substancials i fracassades trobades dels protagonistes al llarg del film, però acaba configurant-se com una deliciosa celebració de l’amor i del romanticisme potser candorós de les velles cançons d’amor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!