Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 de gener de 2010
1 comentari

Cèsar 2009: “Un profeta”, 13 nominacions

Un profeta, de Jacques Audriard, la pel·lícula revelació de Canes 2009 (on s’endugué el Grand Prix), candidata a un fotimé de premis anglosaxons com a millor film de parla no anglesa i guanyadora del Louis Delluc 2009 i de 2 EFA, és des d’avui la gran favorita als Cèsar d’enguany, els guardons anuals de l’acadèmia francesa del cinema, en haver-ne congriat 13 nominacions: pel·lícula, director, actor -Tahar Rahim-, actors en paper secundari -Niels Arestrup-, 2 actors revelació – Adel Bencherif i Tahar Rahim-, guió original, banda sonora, muntatge, so, decorats, vestuari, fotografia-

La llista sencera de nominacions, clicant aquí [Liste des nominations pour les César 2010]

Molt significatiu és que, d’entre la resta de candidates, destaqui Tot primer (À l’origine), de Xavier Giannoli, que conjuntament amb la favorita han estat clarament l’aposta francesa de la darrera edició de Canes (amb permís del marginal Gaspar Noé i la seva obviable Enter The Void). 11 són les nominacions als Cèsar que ha aconseguit la pel·lícula de Giannoli: pel·lícula, director, guió original, banda sonora, fotografia, muntatge, actor -François Cluzet-, actriu -Emmanuelle Devos-, actriu revelació -Soko-, so, decorats. Així doncs, a Giannoli, li ha valgut la pena retallar i refer la versió del film que havia presentat a Canes, passant d’una rebuda més aviat freda a una estrena comercial molt més ben acollida, tant pel públic com per la crítica (i ara, pels acadèmics).

Welcome, de Philippe Lioret, producció francesa amb notable projecció internacional (Premi del Jurat Ecumènic a Berlín 2009, Millor Guió i Premi del Jurat Jove a Xixón 2009, etc) i triomfadora als Lumière 2009 (conjuntament amb la favorita, Un profeta), ha arreplegat 10 candidatures als Cèsar: pel·lícula, director, guió original, fotografia, banda sonora, muntatge,  actor -Vincent Lindon-, actriu en paper secundari -Audrey Dana-, actor revelació -Firat Ayverdi-, so.

D’entre els altres films nominats a millor pel·lícula, Le concert, de Radu Mihaileanu aspira a premi en cinc altres categories (direcció, guió original, banda sonora, muntatge, so); Rapt, de Lucas Belvaux, n’és aspirant en tres altres(direcció, actor-Yvan Attal- i actriu en paper secundari -Anne Consigny-), tantes com Les males herbes, d’Alain Resnais (guió adaptat, fotografia i muntatge; però curiosament ni cap intèrpret ni el mateix Resnais com a director); mentre que La journée de la jupe, de Jean-Paul Lilienfeld, n’és tan sols candidata en dues més (actriu -Isabelle Adjani- i guió original).

En un moment que el cinema populista se les campa per les pantalles franceses, els acadèmics han pogut agafar-se al binomi qualitat-taquilla que atresora Un profeta (amb més d’ 1milió dos-cents mil espectadors a l’hexàgon) i, per a la resta, poc s’han deixat coaccionar per aquesta moda patètica. Tanmateix, tan bon punt s’han sabut les nominacions, ja s’han alçat algunes veus exclamant-se del magre paper que hi juguen alguns títols com OSS 117 : Rio ne répond plus, de Michel Hazanavicius o  Micmacs à tire-larigot, de Jean-Pierre Jeunet (que, sense pertànyer a la “nova onada populista”, té una vocació molt més popular que artística).

Posats a parlar de moda, l’impacte que tingué fa uns anys el biopic dedicat a Piaf encara dura i el 2009 ha estat el torn de Coco Chanel, amb 2 films: Coco avant Chanel, d’Anne Fontaine, que ha congriat 5 nominacions (actriu- Audrey Tautou-, actor en paper secundari -Benoît Poelvoorde-, fotografia, decorats, vestuari) i Coco Chanel & Igor Stravinsky, de Jan Kounen, que havent clos Canes 2009 ha aconseguit només -i encara gràcies- 1 nominació als Cèsar (vestuari).

Als César no hi ha categoria de “parla no-francesa”, sinó “pel·lícula estrangera”, de manera que els films del que en diuen “francofonia” que no siguin de producció francesa, ja saben a quin apartat poden aspirar. Així doncs hi trobem Avatar, Gran Torino, Milk, La cinta blanca, Slumdog Millionaire, però també J’ai tué ma mère, del quebequès Xavier Dolan, i Panqiue au village, producció belga dirigida pels francesos Vincent Patar et Stéphane Aubier.

La cerimònia de lliurament dels Cèsar tindrà lloc, a París, el dissabte 27 de febrer de 2010, al Théâtre du Châtelet, amb Valerie Lemercier i Gad Elmaleh com a coductors de la gala.

FOTO
Tahar Rahim, a Un profeta, de Jacques Audriard

  1. Vaig llegir fa temps al diari LE MONDE que el Govern francès hi havia fet un informe sobre el cada cop menys interès que té el cinema francès a l’estranger, en concret dos països (Mèxic i Rússia), i va sentenciar que Unifrance, l’encarregada de promocionar el cinema francès arreu del món, s’havia equivocat en promocionar-hi molt més el “cinema d’autor” que no pas el “cinema de gènere”, i això era la causa de que els cinemes d’aquells països on s’hi projectava una pel.lícula francesa siguin gairebé buits. 

    Vaig pensar, aleshores, el mateix que tu, però d’una altra manera: en Nicolas Sarkozy i els seus amics, començant pels amos de TF-1, cadena televisiva propietat d’en Bouygues, empresari amic del President i famosa per imposar els repartiments i els finals de les pel.lícules que co-produeixen, volien amb aquest informe que el cinema francès tornés a allò que es diu “cinema de gènere”, és a dir, abans d’aparèixer el “cinema d’autor”. I per això s’explica el suport a “Benvinguts al Nord” i d’altres.

    També em preocupa l’èxit de bestieses com a “OSS-117”, que en poc de temps hi arriba al nostre país la segona part, i la primera nomès va durar aquí una setmana, que va ser un dels molts filmes francesos que s’hi estrenen nomès per cobrir la cuota de cinema europeu, i així poder estrenar-hi de filmes americans, que els dóna més calers, als exhibidors.

    Per acabar, és ben curiòs, Salvador, que Almodóvar no hi és aquest cop entre els nominats al César a la Millor Pel.lícula Estrangera, amb molta presència de filmes americans (Gran Torino, Milk, Avatar, Slumdog Millionaire…). Millor que en Pedro hi pensi ara en el seu nou projecte, amb el temps ja es reivindicarà “Los abrazos rotos” molt més que no pas ara.

    Gràcies per les teves informacions sobre la nostra passió, el cinema,

    JULIÁN.

    P.D.: Vaig veure “La cinta blanca” Dimecres. Demoledora. Ja faré la meva crítica, al meu bloc.

Respon a julianjuanlacasa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!