Club 7 Cinema

És impressionant el nombre de pel·lícules fetes per dones que es rumoreja que podrien ser a Canes 2025, reflex sens dubte del paper cada vegada més destacat que les cineastes van tenint en el panorama cinematogràfic mundial. En aquests reculls dels rumors que estic publicant, ja han aparegut molts títols creats per autores i, en aquest d’ara, podreu comprovar que n’hi ha força més.

Igualment és de remarcar l’aflorament de cinematografies emergents, de produccions provinents de països amb poca tradició (o que ens és prou desconeguda la que puguin tenir) del setè art; però que cineastes d’aquells indrets, certament sovint mig emigrats o exiliats, fan brollar, amb relats, personatges, contextos… inequívocament arrelats a la cultura a què pertanyen.

FOTO (Lucky Number): Aproximació personal, íntima i crua a la revolta àrab palestina contra l’imperi britànic (1936-1939), de la ma de la implicada cineasta palestina Annemarie Jacir, a “Palestine 36”, amb Jeremy Irons i Hiam Abbass al repartiment.

D’ Annemarie JACIR, “Palestine 36”.

Producció: Palestina, Qatar, Anglaterra, França. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: En aquest drama de múltiples fils, en Yusuf i els seus compatriotes es veuen atrapats enmig de la lluita de la seva nació per la llibertat mentre la guerra entre la població i l’Imperi va camí de la ruptura.

Sinopsi: Exploració dels antecedents i esdeveniments de la Revolta Àrab Palestina de 1936 a 1939. Mentre els poblets s’alcen contra el domini britànic, en Yusuf es mou entre la seva llar rural i l’energia inquieta de Jerusalem, tot anhelant un futur enllà del malester creixent. Però la història és implacable. Amb el nombre cada vegada més gran d’immigrants jueus que fugen d’una Europa cada cop més feixista i les crides palestines a la independència, tots els bàndols s’encaminen cap a una col·lisió inevitable en un moment decisiu per a l’Imperi Britànic i el futur de tota la regió.

Amb: Jeremy Irons, Hiam Abbass, Kamel El Basha, Yasmine Al Massri, Jalal Altawil, Robert Aramayo, Saleh Bakri, Yafa Bakri, Karim Daoud Anaya, Billy Howle, Liam Cunningham, Dhafer L’Abidine, Sofia Asir.

Guió: Annemarie Jacir. Muntatge: Tania Reddin. Fotografia: Hélène Louvart, Sarah Blum, Tim Fleming. Música: Ben Frost.

Informació: Ha declarat Annemarie Jacir: Durant anys he somiat amb fer una pel·lícula sobre la revolta de 1936, un dels moments més crítics de la nostra història, però d’una manera íntima, personal i crua. La història segueix a un grup de persones que es troben en una posició que mai van demanar, i amb alguna cosa molt més gran del que saben que els cau al damunt. La pel·lícula tracta sobre els moments de les nostres vides en què ens enfrontem a una elecció, una decisió que ens canvia per sempre. (Deadline). A la producció, Philistine Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Deadline 10.02.2025, Deadline 14.02.2025.  VI: Mk2 / Lucky Number.

Directora: Cineasta i poetessa palestina, Annemarie Jacir, nascuda en una de les més antigues famílies àrabs cristianes de Betlem, a Cisjordània,va emigrar amb la seva família a Riad, a Aràbia Saudita, i, quan tenia 16 anys, els seus pares la van manar a un institut femení privat de Dallas, als Estats Units, per a després cursar estudis universitaris a Califòrnia. Es va traslladar després a Nova York per a estudiar cinema a la Universitat de Colúmbia i, en acabat, tornà a Palestina. Després d’haver presentat a  la Cinéfondation de Canes (2003) el seu curtmetratge Like Twenty Impossibles -en un paisatge avui interromput pels punts de control militars, un grup d’artistes palestins de camí cap a Jerusalem arriba a fronteres alhora emocionals i polítiques-, Annemarie Jacir va tenir seleccionada el 2008 al Certain Regard el seu primer llargmetratge Salt of this sea-la història d’una refugiada que torna al seu país, dedicada a las víctimes de la Nakba i la matanza d’Al-Dawayima, i centrada en la recuperació de la memòria històrica, la identitat i les arrels-. S’ha consolidat com una de les realitzadores més reconegudes del món àrab i ha escrit, dirigit i produït més de 16 pel·lícules. Els seus tres llargmetratges van ser proposats als Oscars com a entrades palestines. Implicada en l’ensenyament i la formació local, l’Annemarie Jacir porta un treball de conservació de pel·lícules i posa activament en valor el cinema independent al seu país: Fundadora de Philistine Films, una productora instal·lada a Palestina i a Jordània, dedicada a films relacionats amb el món àrab, i del projecte Dreams of a Nation per a la conservació i la promoció del cinema palestí, col·labora regularment amb altres directors. Ensenya l’escriptura de guions i treballa com a muntadora independent i consultora. Després de participar al Fòrum de la Berlinale 2013, amb When I Saw You -el trajete d’un noiet d’11 anys, que és un viatge de l’esperit humà que no en sap res de fronteres-, el seu film Wajib (2017) -exploració de les relacions entre un pare i el seu fill- va triomfar al Festival de Locarno i congrià tot de premis en altres certamens internacionals. Les obres poètiques de Annemarie Jacir, així com els seus relats, han estat publicats en nombroses publicacions literàries i antologies de parla anglesa i en la poesia de la dona anglesa. Anne Marie Jacir viu amb el seu marit a Amman, Jordània, des que el 2008 les autoritats israelianes li prohibissin entrar a Cisjordània i tornar a la seva llar (Text elaborat a partir de les informacions de Viquipèdia, Festival de Canes i Imdb).

Sobre Annemarie Jacir: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a la Cinéfondation 2003, amb Like Twenty Impossibles; a Un Certain Regard 2008, amb Salt of this sea; a la Berlinale-Forum 2013, amb When I Saw You; al Festival de Locarno 2017, amb Wajib (diversos premis). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (© Philippe Quaisse/Unifrance_Cineuropa): L’actor i director Martin Jauvat, l’actriu Emmanuelle Bercot i l’actor William Lebghil, de la comèdia “Baise-en-ville”

De Martin JAUVAT, “Baise-en-ville“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: pendent.

Gènere: Comèdia.

Sinopsi: L’Sprite, un noi de 20 anys torna a casa, a Chelles, després d’una ruptura. Per pagar-se el carnet de conduir i satisfer els pares, s’incorpora a Allo Nettoyo, una empresa de neteja nocturna de la regió de París. Incapaç de moure’s per la ciutat sense el carnet, adopta la tècnica de “baise-en-ville” del seu instructor de conducció, que consisteix a passar la nit a casa de noies que coneix a través d’una aplicació. Però l’Sprite es debat sobre aquest nou enfocament de la seducció…

Amb: Martin Jauvat (Sprite), Emmanuelle Bercot, William Lebghil, Anaïde Rozam, Sébastien Chassagne, Annabelle Lengronne, Michel Hazanavicius, Jérôme Niel, Géraldine Pailhas, Mahamadou Sangaré, Mahaut Adam.

Guió: Martin Jauvat. Muntatge: Jules Coudignac. Fotografia: Vincent Peugnet.

Informació: Chelles, on retorna el protagonista, és la localitat on va nèixer, on ha passat tota la vida i a la qual ha dedicat algun curtmetratge el jove director de “Baise-en-ville”, Martin Jauvat, que hi encarna el personatge de l’Sprite. El guió ha estat guardonat per la Fondation GAN. A la producció, Ecce Films*. L’ha comprada Netflix.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Fondation GAN, Entrevista a l’actor i director a Bande à part, Trois Couleurs 10.06.2024, Cineuropa 06.06.2024. VI: Le Pacte. DF: Le Pacte.

Director: El jove actor i cineasta autodidàcta (va ser rebutjat per la Fémis) Martin Jauvat viu a Chelles, on ha passat tota la seva vida. Després d’una breu carrera al món del ping-pong marcada per les desil·lusions al si de l’AS Chelles, estudia literatura a París i comença la seva col·laboració amb la societat de producció Ecce films. Realitza, a la seva ciutat natal de Sena i Marne, tres curtmetratges – Les Vacances à Chelles (2019), Mozeb (2020) i Le Sang de la Veine (2021) nominat als Césars, abans de debutar en el llargmetratge amb Grand Paris (2022) (ACID-Canes). “Baise-en-ville” és el seu segon llarg.

Sobre Martin Jauvat: a Wikipédia,  a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO; a l’ACID-Canes 2022, amb Grand Paris. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Playtime): Distopia feminista característica de la fins ara curtmetratgista grega Evi Kalogiropoulou, “Gorgonà”, titulada “Cora” en la fase de projectes, aspira a ser a Canes.

D’ Evi KALOGIROPOULOU, “Gorgonà” (“Cora”).

Producció: Grècia, França. Any: 2025. Durada: pendent. Llengua: grec.

Sinopsi: Distopia. Grècia. Una ciutat-estat petita i empobrida, dominada per una gegantina refineria, que proporciona l’únic recurs del poble: la gasolina. Els homes, tots armats, tenen el poder absolut. Nikos, el seu líder, està greument malalt i ha d’arranjar la seva successió. El xoc s’estén quan inclou la seva protegida, Maria, entre els contendents. El destí d’aquesta jove, que ha estat ignorant la part més dramàtica de la història de la seva família, canviarà amb l’arribada de l’Eleni, una cantant al bar del poble.

Amb: Melissanthi Mahut, Aurora Marion, Christos Loulis, Kostas Nikouli, Stavros Svigos, Errika Bigiou, Niki Vakali, Ksenia Dania, Erifili Kitzoglou, Myrto Kontoni, Nayla Gougni, Hercules Tsuzinov, Vasilis Mihas.

Guió: Evi Kalogiropoulou, Louise Groult. Muntatge: Yorgos Zafeiris. Fotografia: Giorgos Valsamis.

Informació: De distopia també anava el seu curtmetrtage On Herxes’ Throne (2022): Un lloc de treball distòpic a la drassana de Perama. La prohibició del contacte físic ha transformat les interaccions humanes en simulacions d’un altre món. La supressió del tacte ha alienat la comunicació dels treballadors, transformant la drassana en un paisatge carregat d’alienació i sensualitat reprimida més enllà dels desitjos heteronormatius estereotipats. Segons la llegenda local, el rei persa Xerxes va assistir a la derrota aclaparadora de la seva flota des del seu tron a l’actual Perama. I quan “Gorgonà” duia el nom provisional de “Cora”, el seu projecte en plantejava: Drama distòpic amb una refineria de petroli implantada enmig de terres gregues sobreindustrialitzades, “Cora” és la història de dues joves dones, Maria i Eleni, procedents de la classe obrera que lluiten per la seva llibertat i la seva identitat. Dins d’un paisatge devastat on tots els homes de la ciutat patrullen dia i nit amb armes de foc, la sexualitat fluida i alliberada de Maria, alhora deessa grega i bruixa moderna, esdevé una amenaça creixent. //  Igual que en “On Xerxes’ Throne”, la presència constant del sol que crema les pells recorda l’esgotament en el treball de la classe obrera, i també permet filmar els cossos més a prop. Mantenint com a teló de fons la refineria i un paisatge polsegós totalment devastat, la pel·lícula prendrà certs codis del gènere del western, com els angles amples i estàtics per expressar sentiments d’inèrcia i d’aïllament. En aquesta distopia d’accents postapocalíptics inspirada en “Mad Max: Fury Road”, les dues heroïnes rebels rebutgen les amenaces i la tirania patriarcal amb l’esperança d’escapar a l’opressió i la frustració. El cinema d’Evi els dona així les armes necessàries en aquesta lluita acarnissada contra la sensació d’asfíxia. “Gorgonà”, que és òpera prima, ha passat (amb el títol de “Cora”) per l’Atelier Cinéfondation de Canes el 2021 i pel programa Next Step 2022 de la Setmana de la Crítica, ha comptat amb el suport del Festival de Cinema de Rotterdam. A la producció, Nedafilm.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: Playtime.

Directora: Evi Kalogiropoulou és una directora i artista visual que treballa a Atenes i Londres. Té un màster en imatge en moviment del Royal College of Art. Els seus projectes exploren les idees associades a la inclusió/exclusió, la identitat intercultural, les figures femenines en els marcs de la mitologia grega antiga i els entorns postapocalíptics (Setmana de la Crítica de Canes).

Sobre Evi Kalogiropoulou: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a l’edició 2020-COVID, amb el curtmetrtage Motorway65; a la Setmana de la Crítica 2022, amb On Herxes’ Throne. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (© Katja Goljat), Cineuropa): Les actrius Mia Skrbinac, Sarah Al Saleh i Mina Milovanović al rodatge de “Fantasy”, el debut de Kukla Kesherovic, coneguda com a Kukla i també com a Katarina Rešek.

De Kukla KESHEROVIC (Kukla o Katarina Rešek), “Fantasy“.

Producció: Eslovènia, Macedònia del Nord. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: Drama iniciàtic que tracta sobre el tractament de les dones joves per part de la societat i les expectatives que aquesta els imposa. La trama està ambientada en una imaginària ciutat industrial eslovena, on resideixen tres millors amigues. Una trobada casual amb una noia anomenada Fantasy, que està passant per una transició de gènere, canviarà les seves vides per a millor. El tema secundari de la pel·lícula és l’entorn dels immigrants, caracteritzat per la paradoxa entre l’assimilació aparent i les pressions de la tradició i l’impuls d’uniformitat.

Sinopsi: Ambientada en una ciutat industrial eslovena de ficció, la història segueix la Sina, la Mihrije i la Jasna, tres millors amigues d’uns vint anys, l’estil de vida juvenil de les quals sovint els provoca enfrontaments amb els nois de l’indret, que les veuen com un repte. Les seves vides fan un tmb inesperat quan es troben amb Fantasy, una jove dona transgènere que les captiva. Atretes de mica en mica pel seu món, les amigues s’adonen que les seves vides prenen rumbs nous i imprevistos.

Amb: Mia Skrbinac (Jasna), Sarah Al Saleh (Mihrije), Mina Milovanović (Sina), Alina Juhart (Fantasy).

Guió: Kukla Kesherovic, inspirat en el seu curtmetratge Sisters (2021) –Tres millors amigues, verges jurades, entaulen una baralla amb nois de l’indret. Quan les coses es compliquen, les salva una noia que s’està fent– guardonat al Festival de Cinema de Clermont-Ferrand i al Cinema Jove de València. Muntatge: Lukas Miheljak. Fotografia: Lazar Bogdanović.

Informació: Òpera prima, filmada a Ljubljana el desembre del 2023. Projecte desenvolupat a la Residència 2022 de la Cinéfondation del Festival de Canes.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa 14.12.2023.

Directora: Autora de curtmetratges i vídeos musicals, Kukla Kesherovic, coneguda com a Kukla i també com a Katarina Rešek, debuta en el llarg amb “Fantasy”.

Sobra la directora: a Vimeo, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Urban Sales): Marina Person, actriu i coguionista d'”Isabel”, segons film de brasiler-nord-americà Gabe Klinger, sobre una sommelier de São Paulo que vol muntar el negoci pel seu compte.

De Gabe KLINGER, “Isabel“.

Producció: Brasil, França. Any: 2025. Durada: 1h40.

Gènere: Comèdia dramàtica.

Sinopsi: Sommelier en l’escena gastronòmica contemporània de São Paulo, l’Isabel (d’uns cinquanta anys) està disposada a alliberar-se del seu dominant xef en cap i començar alguna cosa per ella mateixa: una barra de vins on decideixi el que va a la copa. Tot buscant un inversor, fa els primers passos per fer realitat el seu projecte, fins i tot quan el suport que necessita segueix quedant frustrantment fora del seu abast. L’Isabel camina per la línia entre el risc calculat i l’abandonament imprudent mentre la seva passió i idealisme topen amb les realitats pragmàtiques de dirigir un negoci independent. En un món en què l’èxit pot tornar-se àcid tan ràpidament com una ampolla destapada que es deixa massa temps fora, l’ Isabel aprofita la seva única oportunitat per a forjar-se el futur a la seva manera.

Amb: Marina Person (Isabel), Ciao Horowicz, John Ortiz, Michelle Ellyse.

Guió: Gabe Klinger i Marina Person. Muntatge: Gabe Klinger. Fotografia: Wyatt Garfield. Música: Umberto Smerilli.

Informació: pendent.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Variety 15.02.2025. VI: Urban Sales.

Director: Gabe Klinger (1982) és [actor,] crític, professor, documentalista, comissari d’exposicions i director de cinema. Ha col·laborat en diverses publicacions, ha impartit classes en la Universitat d’Illinois i Columbia *College de Chicago i ha treballat a George *Eastman *House, *MoMA de Nova York, i al Mary *and *Leigh *Block *Museum *of *Art de *Northwestern *University. El seu primer documental, Double Play: James Benning and Richard Linklater (2013), va obtenir el Premi al Millor Documental sobre Cinema al Festival de Venècia (Festival de Sant Sebastià). La seva òpera prima de ficció, Porto (2016), amb Anton Yelchin i Lucie Lucas, es va projectar a Nous Directors del Festival de Sant Sebastià 2016. “Isabel” és la seva segona ficció.

Sobre Gabe Klinger: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (©Loic Venance,Getty Images): L’alemany Ulrich Köhler, premi Millor Direcció a la Berlinale 2011, pot tornar a Canes enguany, amb “Gavagai”, metacinema relacionat amb l’Àfrica, on va passar quatre anys de la seva infantesa.

D’Ulrich KÖHLER, “Gavagai“.

Producció: Alemanya, França. Any: 2025. Durada: pendent.

Sinopsi: Durant el rodatge d’una adaptació de Medea a l’Àfrica Occidental, els dos actors principals s’enamoren. Quan la pel·lícula s’estrena a Berlín, la Maja defensa a qui ha estat la seva parella a la pantalla, en Nourou, víctima d’un abús d’autoritat per part d’un guarda de seguretat. L’art i la vida s’entrellacen i els esdeveniments es descontrolen.

Amb: Maren Eggert, Jean-Christophe Folly.

Guió: Ulrich Köhler. Fotografia: Patrick Orth.

Informació: A la producció, Sutor Kolonko i Good Fortune Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Berlinale Talents.

Director: Quan l’Ulrich Köhler era un nen, la seva família va fer les maletes, va deixar Alemanya, i se’n va anar a viure -literalment- al Congo. Els seus pares, treballadors socials, es van instal·lar a Àfrica per a portar endavant tasques d’ajuda humanitària, i allí va passar quatre dels primers anys de la seva vida. De tornada a Europa, una primerenca presa de consciència el va allunyar d’aquell record ideal d’una infància feliç: amb només 9 anys, ja podia adonar-se que la seva havia estat la realitat d’uns pocs i privilegiats europeus que viuen en condicions totalment diferents a la majoria dels africans. Més de tres dècades després, en Köhler va tornar a Àfrica per a filmar Sleeping Sickness, la seva tercera pel·lícula amb la qual va resultar mereixedor de l’Os de Plata al Millor Director de la Berlinale (Filmin).

Sobre Ulrich Köhler: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a Un Certain Regard 2018, amb In my room; a la Berlinale 2011, Millor Direcció per Sleeping Sickness; a la Berlinale Panorama 2002 i a la Berlinale Panorama 2019, amb Bungalow; a la Berlinale Forum 2006, amb Windows on Monday. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (© Kalina Ivanova_Film New Europa): Una modista és la protagonista de “Made in EU”, del búlgar Stephan Komandarev, que “s’emmarca en la pandèmia de la COVID-19, però s’ocupa principalment de la pandèmia molt més greu de l’esclavitud moderna”.

De Stephan KOMANDAREV, “Made in EU“.

Producció: Bulgària, Alemània, Txèquia. Any: 2025. Durada: pendent.

Sinopsi: L’Iva, modista d’un petit poble, es veu obligada a amagar que està malalta per mantenir la seva feina, però després de l’expansió de la pandèmia de la COVID-19 a la localitat, tota la culpa de la infecció li recau a sobre i serà dimonitzada per la comunitat.

Amb: Gergana Pletnyova, Gerasim Georgiev-Gero, Ivaylo Hristov, Anastasia Ingilizova, Todor Kotzev, Ivan Barnev.

Guió: Stephan Komandarev, Simeon Ventsislavov. Muntatge: Nina Altaparmakova. Fotografia: Veselin Hristov.

Informació: Stephan Komandarev ha declarat: No m’agrada donar respostes preparades, sinó plantejar preguntes amb les meves pel·lícules. A “Made in EU” plantegem preguntes sobre la fabricació de peces (tèxtils) que hi ha avui a la UE en petites fàbriques allunyades de les llums de les grans ciutats. També plantegem preguntes sobre els aspectes negatius i positius de la globalització, i sobre la divisió entre centre i perifèria a Europa. Ens interessa el que passa a la perifèria: la història segueix una costurera que treballa sis dies a la setmana durant 12 hores i és acusada injustament com a enemiga pública. La història s’emmarca en el context de la pandèmia de la COVID-19, però s’ocupa principalment de la pandèmia molt més greu de l’esclavitud moderna. Tot en el guió es basa en històries reals, perquè els primers brots de COVID-19 a Bulgària es van produir en aquestes fàbriques de costura provincials (Film New Europa). Projecte desenvolupat a L’Atelier del Festival de Canes l’any 2022.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Film New Europa 01.04.2024, BNR 20.03.2024, Cineuropa, Variety, The Hollywood Reporter, altres.

Director: Stephan Komandarev (nascut el 28 de setembre de 1966) és un veterà director, productor i guionista de cinema búlgar. En tres ocasions, els acadèmics de Bulgària han seleccionat pel·lícules seves per a l’Oscar Internacional. El seu darrer film, Les lliçons de la Blaga (2023), premiat a Karlovy-Vary, Roma i d’altres festivals i projectat al de Xixón.

Sobre el director: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a Un Certain Regard 2017, amb Directions/Posoki (premiat a Xixón). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Frida Films): Una de les noies que s’entrena per fer de sirena, a “Titanic Ocean”, coproducció de divesos països, amb suport de la Generalitat de Catalunya, dirigida per la grega Konstantina Kotzamani.

De Konstantina KOTZAMANI, “Titanic Ocean“.

Producció: Grècia, França, Japó, Alemanya, Romania, Espanya (amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals). Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica 1 (del projecte): Una adolescent japonesa desconnectada, entrenant per convertir-se en una sirena professional, se salva d’una experiència propera a la mort quan el seu entrenador li dóna el petó de vida. El desig se li desperta, troba la seva veu i descobreix els efectes devastadors del seu cant de sirena.

Nota sinòptica 2 (del projecte): No calen ni sabates ni faldilles, estem a una escola de sirenes. Diuen que s’està molt millor sota l’aigua i ho diuen de debò. Per ser una sirena professional cal actuar en conseqüència: aguantar la respiració sota l’aigua durant almenys 5 minuts, lliscar pels tancs de l’aquari, saludar els taurons, i cantar cançons de sirena. Però això no és un joc de criatures: només hi poden entrar noies més grans de 15 anys. A mesura que l’entrenament es fa més intens, les xicotes han d’aprofundir en elles mateixes, posant a prova els seus límits. L’Akame, de 17 anys, s’enamorarà del seu entrenador i descobrirà que la seva veu de sirena és capaç de hipnotitzar i destruir. Però l’amor entre un humà i una sirena real és impossible, fins i tot quan la seva cua és falsa.

Sinopsi: pendent.

Amb: pendent.

Guió: Konstantina Kotzamani.

Informació: Konstantina Kotzamani ha manifestat: El meu pla és modelar una història iniciàtica inesperada amb fragments de mites i contes foscos de fades. Un cinema sensorial que ens convida a qüestionar si hi ha un món invisible més enllà dels nostres cinc sentits. “Titanic Ocean” comença com una pel·lícula d’internat i es desenvolupa gradualment en pura fantasia, seguint el viatge esotèric d’Akame al vast oceà. La paleta visual és majoritàriament apagada i oscil·la entre gèneres i estils, provocant els supòsits inicials de l’espectador. Un món de sirenes brillant que és, simultàniament, ombrívol; colorit però sagnant. La pel·lícula flirteja amb l’inconvencional i, en lloc de ressaltar les lluentors de les cares adolescents, dessatura els colors rosats. Escenes semi-il·luminades i llargs plans hipnòtics revelaran un misteri seductor en lloc d’un drama femení (Torino Film Lab). Projecte desenvolupat amb el suport de CineMart, Torino Film Lab, Oxbelly, Venècia i el programa Next Step 2023 de la Setmana de la Crítica de Canes. A la producció, entre moltes d’altres, Frida Films i Homemade Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance.

Directora: Debut en el llargmetratge de la grega Konstantina Kotzamani (nascuda a Komotini i formada al Departament de Belles Arts de Thessaloniki Film), autora d’un gran nombre de curts presentats en festivals internacionals.

Sobre la directora: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO; a la Setmana de la Crítica 2016, amb el curt Limbo;  al Festival de Locarno 2024, amb el curt What Mary Didn’t Know; el Sindicat Francès de la Crítica el 2020 va premiar-li el curt Electric Swan, que s’havia presentat a la Mostra de Venècia 2019; al Festival de Locarno 2015, amb el curt Yellow Fieber; a la Berlinale-Competició Curts 2014, amb Washingtonia. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Panama Film): Fragment del cartell provisional de “White Snail”, titulada “The Green Parrot” durant la fase de projecte, una història d’Elsa Kremser i Levin Peter sobre “dues ànimes errants, que es debaten entre una voràgine d’amistat i atracció mútua i que només en trobar-se descobreixen que no estan soles”.

D’ Elsa KREMSER i Levin PETER, “White Snail” (“The Green Parrot”).

Producció: Àustria, Països Baixos. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: La Masha, una model bielorusa que somia amb una feina a la Xina, es creua amb Misha, pintor de quadres que treballa al torn de nit de la morgue de Minsk. Si el suïcidi s’hagués acomplert, potser en Misha n’hauria obert el cadàver. Tot i semblar tan diferents, entre ells es desferma una voràgine d’amistat íntima i atracció mútua. La tràgica història d’amor de dos estranys que necessiten conèixer-se per adonar-se que no estan sols.

Sinopsi (del projecte): La Masha, de 20 anys, i en Misha, de 34, són solitaris enlluernadors que viuen a Belarús. Inconformistes, caparruts i solitaris. La Masha va sobreviure a un intent de suïcidi. Passa el seu estiu dins de les parets protectores de la seva habitació, ja que no se li permet exposar la seva pell a la llum solar. Les classes d’una escola de modelització li prometen una escapada al món de la moda. En Misha treballa en un dipòsit de cadàvers, on obre cadàvers. Viu reclòs amb la seva mare en un pis petit, on compon els rostres vigilants de les persones mortes en opulents pintures a l’oli. I aquesta és la història del seu estiu en què els seus camins es troben, accidentalment a propòsit. La Masha i en Misha escapen dels suburbis a una regió encantada. Allà troben personatges màgics que els guien a través de la nit i sostenen profecies misterioses per al seu futur. Però el que comença com un viatge per carretera esdevé una sèrie de reptes i ofenses mentals. Una història sobre dues ànimes errants, que es debaten entre una voràgine d’amistat i atracció mútua i que només en trobar-se descobreixen que no estan soles.

Amb: Maryia Imbro (Masha), Mikhail Senkov (Misha).

Guió: Elsa Kremser i Levin Peter. Muntatge: Stephan Bechinger. Fotografia: Mikhail Khursevich. Música: John Gürtler.

Informació: Primera ficció del duo de cineastes, autors fins ara de documentals. Els directors han declarat: En aquesta pel·lícula ens centrem en dos inadaptats enmig d’una realitat que intenta domar-los de dues maneres: mitjançant la repressió estatal i la superstició xamànica. Aquesta idea va sorgir quan vam conèixer la Masha i en Misha a Minsk fa sis anys. Inspirats en les seves biografies, vam desenvolupar una trama de ficció en la qual tots dos s’interpretaran a ells mateixos. La Masha i en Misha es troben en la recerca de la mort. Junts somien amb alliberar-se. En el fons, hi bull un profund sentiment de vergonya: la vergonya de considerar el propi art com una bogeria o no poder establir relacions per la por de quedar exposats. Aquestes pors els converteixen en personatges amb visió de futur que han de travessar fronteres per protegir-se. La nostra pel·lícula explica la història d’un canvi en el temps, un nou començament. Tracta de la criança de les qüestions reprimides i obertes per a un futur que encara no és desxifrable, com una cosa que crema en la foscor de les nits d’estiu (Torino Film Lab). El projecte, amb el títol provisional “The Green Parrot”, va comptar amb el suport del Torino Film Lab i va rebre un premi Berlinale Script Development. A la producció, entre d’altres, Panama Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Variety, The Hollywood Reporter, altres.

Directors: Elsa Kremser (a Docs Barcelona, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd) i Levin Peter (a Docs Barcelona, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd). Anteriorment, al Festival de Canes: NO; al Festival de Locarno 2019, premis amb el documental Space Dogs (projectat al Docs Barcelona). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Météore Films_Le Monde): Imatge de “Voyages en Italie”, la pel·lícula -de títol rossellinià- anterior de Sophie Letourneur que ara ‘segueix’ amb “L’aventura” -de títol antoniònic-, amb Philippe Katerine i la mateixa Sophie Letourneur.

De Sophie LETOURNEUR, “L’aventura“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: pendent.

Gènere: Comèdia.

Nota sinòptica: Segona part de la trilogia de (des)aventures de la parella Sophie i Jean-Philippe, començada amb Voyages en Itàlie, retrobant-los, ara a Sardenya i Còrsega, però en aquesta ocasió acompanyats de vacances pels seus dos fills petits. Sinopsi: pendent.

Amb: Sophie Letourneur (Sophie), Philippe Katerine (Jean-Philippe).

Guió: Sophie Letourneur. Fotografia: Jonathan Ricquebourg.

Informació: pendent.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Sens Critique, Ioncinema 12.07.2024. DF: Arizona Distribution.

Directora: Sophie Letourneur, cinema descarat, gairebé de bricolatge, femení, sovint d’autoficció. L’any 2009 va escriure i filmar La Vie au Ranch, en què filma un grup real d’amics que viuen en una comunitat. La història s’inspira en persones i situacions que ha viscut la directora, i participa d’un cert discurs sobre la feminitat que pretén trencar determinades fantasies que transmet el cinema. Tres anys més tard, Sophie Letourneur va dirigir Le marin masqué, un curtmetratge presentat en nombrosos festivals l’any de la seva estrena, que va rodar d’una manera molt tradicional i en el qual la cineasta dóna forma a un aparell original, que connecta diverses temporalitats gràcies a la veu en off dels personatges. El mateix any va dirigir el seu segon llargmetratge, Les Coquillettes, una nova comèdia femenina, una mena de mise en abyme que té lloc durant la presentació de Le Marin Masqué al festival de Lorcarno, en què la cineasta apareix al costat de Camille Genaud i Carole Le Page, i utilitza el mateix dispositiu narratiu que Le Marin Masqué. L’any 2014 va dirigir un nou llargmetratge, Gaby Baby Doll, que, atès el seu càsting professional (Lolita Chammah, Benjamin Biolay i Felix Moati) marca un punt d’inflexió en la carrera de la directora que s’ha fet un lloc al cinema francès. 5 anys després, Sophie Letourneur dirigeix ​​la comèdia Enorme, amb Marina Foïs i Jonathan Cohen, els dos únics actors professionals de la pel·lícula que explica la història de com un home deixa embarassada la seva dona contra la seva voluntat. Enorme va ser remarcada per ‘Cahiers du Cinéma’ com una de les 10 pel·lícules de l’any. El 2023 va enllestir Voyages en Italie, una autoficció burlesca, en què ella mateixa interpreta la Sophie, al costat de Philippe Katerine, que evidentment encarna Jean-Philippe: Una escapada romàntica pot reviure la flama en una parella? Va aconseguir convèncer-lo d’anar-se’n uns dies sense fills. És el que vol, excepte a Itàlia. Ja ha passat amb tots els seus ex… Espanya? Els camins de l’Aubrac? Finalment, Sicília, perquè segons ell, no és ben bé Itàlia. Ara, amb “L’aventura” signa la segona part del que serà la seva trilogia de (des)aventures, començada amb l’anterior film, retrobant novament Jean-Philippe i Sophie, ara a Sardenya i Còrsega, però en aquesta ocasió acompanyats de vacances pels seus dos fills petits. Cal fer notar que, mentre Voyages en Italie evoca pel·lícula de Rossellini, “L’aventura” ho fa amb Antonioni.

Sobre Sophie Letourneur: a Wikipédia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Cineuropa): L’actor Makita Samba és un esclau del segle XIX, a la Reunió, que brega per la seva llibertat, a “L?affaire de l’esclave Furcy”, segon llarg del raper francès d’arrels congoleses Abd al Malik.

D’Abd al MALIK, “L’affaire de l’esclave Furcy“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: Basada en un cas real, s’ambienta l’any 1817 a l’illa de la Reunió. Després de la mort de la seva mare, l’esclau Furcy descobreix documents que poden convertir-lo en un home lliure. Amb l’ajuda d’un fiscal abolicionista, es llança a una batalla legal per aconseguir el reconeixement dels seus drets. Sinopsi: pendent.

Amb: Makita Samba (Furcy), Romain Duris (Boucher), Ana Girardot, Vincent Macaigne (Lory), Liya Kebede, Frédéric Pierrot, André Marcon, Micha Lescot, Moussa Mansaly (Brabant), Philippe Torreton (Aimé Bougevin).

Guió: Étienne Comar, basat en la novel·la L’affaire de l’esclave Furcy de Mohammed Aïssaoui. Fotografia: Guillaume Deffontaines.

Informació: pendent.

Enllaços: Wikipédia, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Cineuropa 28.02.2024, Media+. DF: Memento.

Director: Abd al Malik és raper, compositor-intèrpret (hip hop, rap francès, slam), escriptor, director, director i guionista francès d’arrels congoleses, que signa aquí el seu segon llargmetratge, havent debutat amb Qu’Allah bénisse la France (2014), premi FIPRESCI a Toronto i nominada al César de Millor Òpera Prima.

Sobre Abd al Malik: a Wikipédia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (MAD World Film): Buliana Simon Arop és l’Aisha, cuidadora d’immigrants africans a El Caire, que pateix les tensions entre els egipcis i els nouvinguts, a “Aisha Cant’ Fly Away”, òpera prima de Morad Mostafa.

De Morad MOSTAFA, “Aisha Can’t Fly Away“.

Producció: Egipte, Tunísia, Qatar, Aràbia Saudí, França. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: La pel·lícula segueix la història de l’Aisha, una cuidadora d’immigrants africans de 26 anys que resideix a Ain-shams, un barri del Caire amb una gran comunitat d’immigrants africans. Pels seus ulls, la pel·lícula explora les intricades dinàmiques d’un món en què la indiferència de les autoritats davant les tensions violentes entre egipcis i diverses nacionalitats africanes ha permès que diferents bandes en prenguin el control. La situació ràpidament es torna àcida després que un d’ells ofereix seguretat a l’Aisha a canvi d’un favor. Sinopsi: pendent.

Amb: Buliana Simon Arop (Aisha), Ziad Zaza, Emad Ghoneim, Mamdouh Saleh, Maha Mohammed Al-Adwani, Mohamed Abd El Hady, Achai Ayom.

Guió: Murad Mustafa, Mohammad Abdulqader, Sawsan Yusuf. Muntatge: Mohamed Mamdouh. Fotografia: Mostafa El Kashef.

Informació: La temàtica de la immigració africana a Egipte ja era present al curtmetratge de Morad Mostafa I promise you paradise (2023): Arran d’un violent accident, Eissa, un jove emigrant de 17 anys vingut d’Àfrica lluita contra rellotge a Egipte per salvar els seus éssers estimats, no importa el preu que paguin. Sobre “Aisha Can’t Fly Away”, el director ha manifestat: Vaig començar a pensar en aquesta pel·lícula fa un temps, reflexionant sobre moments que em van quedar atrapats a la memòria quan anava amb un microbús. Estava visitant el barri i em vaig adonar d’una dona africana amb la cara cansada, recolzant el cap a la finestra i dormint al meu costat. De sobte, es va despertar, espantada i va començar a plorar sense control. Això va impressionar tant als altres passatgers com a mi. Aleshores se’n va anar sense cap explicació. Això va desencadenar aquest projecte. La dona i aquell moment van romandre en la meva ment durant dies mentre intentava penetrar en la seva ment, preguntant-me pels seus somnis i malsons que s’havien fusionat amb el món real en una ciutat que és cruel amb la seva pròpia gent, i molt menys amb els nouvinguts (Atlas Ateliers). El projecte d’aquest film s’ha desenvolupat, entre d’altres, a la Residència de la Cinéfondation de Canes i al programa Next Step 2023 de la Setmana de la Crítica de Canes.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Atlas Ateliers, Arab Culture Funds, Variety 05.09.2024. VI: MAD World Film.

Director: Morad Mostafa, director egipci, és un veterà del “Berlinale Talents Campus” de Durban, i de la “Locarno Academy”. És autor i director de tres curtmetratges, tots seleccionats a Clermont-Ferrand tres anys consecutius i que s’han presentat en més de 300 festivals arreu del món (Setmana de la Crítica). “Aisha can’t fly anymore” és el seu primer llargmetratge, que ve després del curt I promise you paradise (2023).

Sobre Morad Mostafa: a la Residència de Canes, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO; a la Setmana de la Crítica de Canes 2023, amb el curt I Promise You Paradise. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Tmdb): Cartell de “Hen” / “Κότα” / “Gallina”, pel·lícula de György Pálfi, el cineasta hongarès conegut per la surrealista, escatològica, excessiva, tremenda “Taxidermia” (2006), que es va poder veure al Festival de Canes (i al de Sitges, només faltaria!).

De György PÁLFI, “Hen” / “Κότα” / “Gallina”.

Producció: Grècia, Alemanya. Any: 2025. Durada: pendent. Llengua: grec.

Nota sinòptica: la història aventurera d’una gallina desesperada per criar una família, una terrible tragèdia humana es desenvolupa al fons. Sinopsi: pendent.

Amb: Yannis Kokiasmenos (propietari del restaurant), Maria Diakopanagiotou (la noia), Argyris Pandazaras (el noi), Antonis Kafetzopoulos (cap dels contrabandistes), Antonis Tsiotsiopoulos (guardaespatlles)… i la gallina.

Guió: György Pálfi, Zsófia Ruttkay. Fotografia: Giorgios Karvelas.

Informació: Rodada a finals de desembre de 2023, a Grècia.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

Director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a Un Certain Regard 2006, amb Taxidermia i a Cannes Classics 2012, amb Final Cut. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Julian Atanassov): Imatge de “Lust”, segon llargmetratge de la búlgara Ralitza Petrova.

De Ralitza PETROVA, “Lust“.

Producció: Bulgària, Dinamarca, Suècia. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: La Lilian, treballadora de presons, que manté els altres a ratlla i a ells mateixa encara més i que ja té els quaranta, es veu forçada a tornar a la seva Bulgària natal després de convertir-se en l’hereva del seu pare, de qui s’havia distanciat molt. Ella no vol tenir res a veure amb aquest llegat, però una experiència propera a la mort li retarda el retorn, forçant-la a encarar la por al compromís que sempre ha tingut.

Sinopsi: La Lilian, expatriada des de fa molt de temps als Estats Units, és formadora de comunicació no violenta en presons per a homes. Utilitzadora compulsiva de porno en línia, amb una fòbia al compromís, sembla tan temorosa a les seves pròpies emocions com els presos que aparentment intenta ajudar. Les seves defenses són de sobte sacsejades quan es veu obligada a tornar a la seva Bulgària natal, en assabentar-se que s’ha convertit en l’hereva del seu pare. Està disposada a signar qualsevol paper, la qual cosa l’alliberaria de tota obligació i li permetria tornar a la seva vida. Però una experiència sorprenent de mort imminent la fa incapaç d’anar-se’n, impulsant-la en un viatge de descobriment d’un mateix, on ha d’enfrontar-se a la veritat darrere de la seva incapacitat per acceptar l’amor.

Amb: Snejanka Mihaylova, Nikola Mutafov, Mihail Milchev.

Guió: Ralitza Petrova. Fotografia: Julian Atanassov.

Informació: La cineasta ha manifestat: El 2016 el meu pare va morir. L’havia vist potser cinc vegades a la meva vida. El fet de créixer en una llar monoparental significava que no hi havia molt de temps perquè la meva mare fos una ‘mama’ amb aquella presència plena que tots anhelem. Al llarg de l’edat adulta no vaig poder deixar de notar els paral·lelismes entre les persones amb què interactuava i els meus pares absents. Llevat que la persona no estigués emocionalment disponible, o fos dels del “costat fosc”, no el prendria en consideració. Aquesta va ser la inspiració inicial darrere de “Lust”. Una història que explora la realitat interior i exterior dels personatges, les vides dels quals estan marcades per un trauma. Quan el trauma és l’etapa central, no hi ha claredat, no hi ha elecció real, actuem des de l’impuls. “Lust” és una història d’amor sobre la maduresa amb elements de misteri, fantasia i humor negre, en la qual, irònicament, el trauma i l’addicció són les claus del creixement (Cine Link Industry Days). A la producció, Silver Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Le Polyester 25.03.2025, Screening Emotions, Cine Link Industry Days, Film New Europa 26.04.2022, Variety 13.08.2021.

Directora: Nascuda a Bulgària, Ralitza Petrova viu i treballa entre tres països: Anglaterra, Bulgària i França. Va estudiar Art i Direcció a la National Film and Television School del Regne Unit. Les seves obres s’han guanyat les ovacions de festival tan exigents com Canes, Berlín i Toronto, i han estat exhibides en centres d’art com el Pompidou de París (Filmin). La seva òpera prima, Godless, va guanyar el Premi de Millor Pel·lícula al Festival de Locarno 2016. Autora de curtmetratges, signa, amb “Lust” el seu segon llarg.

Sobre Ralitza Petrova: a MidPoint Institute, a Le Groupe Ouest, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a la Cinéfondation 2009, amb By the Grace of God; al Festival de Locarno 2016, Lleopard d’Or amb Godless (que es va projectar al D’A 2017). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Sabina Costinel_Film New Europe): Reunió d’una família de vida regalada que queda sobtadament sacsejada, a “Y”, el debut en la direcció de llargmetratges de l’actriu romanesa Maria Popistașu i el seu marit, el guionista compatriota Alexandru Baciu.

De Maria POPISTAȘU i Alexandru BACIU, “Y”.

Producció: Romania, Grècia. Any: 2025. Durada: pendent.

Sinopsi: L’Olga, el seu pare i les seves dues germanes viuen una vida fàcil gràcies a la fortuna de la seva àvia, Ileana, que havia estat advocada. La mort sobtada de l’Ileana pertorba l’equilibri de la família i sobretot de l’Olga, a qui l’Ileana va confessar al llit de mort que els expedients d’adopcions internacionals en què va treballar després de la revolució romanesa de 1990 són inconsistents, i no se sap molt sobre el parador d’alguns nens. Per tal de descobrir proves per netejar el nom de l’Ileana i la seva pròpia consciència, l’Olga ha de desenterrar el passat i fer-hi les paus.

Amb: Maria Popistașu, Ionel Mihăilescu, Lucreţia Mandric, Nicoleta Hâncu, Victoria Răileanu, Ioana Blaj, Ada Navrot, Ana Ciontea.

Guió: Maria Popistașu, Alexandru Baciu. Muntatge: Andu Radu. Fotografia: Carmen Tofeni.

Informació: Rodada entre febrer i març de 2024, la postproducció s’ha enllestit arrancat el 2025. A la producció, la romanesa Tangaj Productions.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Film New Europa 25.03.2025.

Directors: Maria Popistașu i Alexandru Baciu són parella. Ella, actriu important del cinema romanès; ell, prestigiós guionista, sobretot del cineasta Radu Muntean, amb qui va codirigir el documental Vorbitor (2011). Havent estudiat Direcció Cinematogràfia, Alexandru Baciu volia encetar-ne la carrera, alhora que la seva dona també es plantejava passar a la direcció de films, ni que fos per allò de defugir ‘la por que no soni el telèfon’, i és així que tots dos van assumir el curtmetratge The Seagull, basat en un guió aliè, de Maria Popistasu, i en el qual Maria Popistașu hi tenia un paper. Tot seguit han passat a escriure i realitzar el seu primer llarg, “Y”.

Sobre els directors: Maria Popistașu (a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd) i Alexandru Baciu (a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd). Anteriorment, al Festival de Canes, Maria Popistașu, a Un Certain Regard, com actriu de Dimarts, després de Nadal (2010); al Festival de Canes, Alexandru Baciu, a Un Certain Regard 2015, com a guionista d’ One Floor Below. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Tmdb): Primera imatge difosa del llargmetratge de la filla de George A. Romero, que n’assumeix el llegat amb una història d’apocalipsi zombie, drag queens, nois de discoteca…, “Queens of the Dead”; candidata a alguna sessió nocturna i segurament ben cobejada pels programadors de Sitges 2025.

De Tina ROMERO, “Queens of the Dead“.

Producció: EUA, Anglaterra. Any: 2025. Durada: pendent.

Gènere: Comèdia de terror.

Sinopsi: Quan una apocalipsi zombi esclata a Brooklyn la nit d’una festa gegant d’un magatzem, un grup eclèctic de drag queens, nois de club i enemics han de deixar de banda el seu drama i utilitzar les seves habilitats úniques per lluitar contra els morts sedegats de cervells.

Amb: Jaquel Spivey, Katy O’Brian, Margaret Cho, Nina West, Cheyenne Jackson.

Guió: Tina Romero, Erin Judge. Muntatge: Aden Hakimi. Fotografia: Shannon Madden. Música: Blitz//Berlin.

Informació: A la producció, Vanishing Angle*.

Enllaços: Wikipedia, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Boody Disgusting 25.10.2024, Deadline 18.07.2024, Fangoria 12.06.2024.

Directora: Aquesta Tina Romero, filla de George A. Romero i actriu en els films del seu pare Land of the dead (2005), Bruiser (2000) i Monkey Shines (1988) cal no confondre-la amb la veterana actriu mexicana-estatunidenca del mateix nom. Havent assumit diverses tasques en la realització cinematogràfia, la Tina Romero que ara ens ocupa és autora de material audiovisual fantàstic o de terror, amb els curts Rainbowarrior (2008) i Little Girl Blue (2012) i algun episodi de la sèrie Flicker (2018). L’estiu de 2024 va assumir el llegat de son pare en clau de llargmetratge, tirant endavant “Queens of the Dead”

Sobre Tina Romero: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Doha Film Institute): Pare absent que ha de retornar a casa i el fill que l’espera ansiós per a passar-hi comptes, amb tot de secrets que sobreixiran al decurs d’una tensa nit, al drama egipci “My Father Scent”, amb què el documentalista Mohamed Siam passa a la ficció.

De Mohamed SIAM, “My Father’s Scent“.

Producció: Egipte, Noruega, Aràbia Saudí, Qatar, França. Any: 2025. Durada: 1h36.

Nota sinòptica: Durant una llarga nit en què es passen comptes, es revelen tot de secrets entre un pare i el seu fill.

Sinopsi: Un pare torna a casa després d’una llarga absència a causa de la seva sobtada malaltia i el tractament que ha de seguir. El seu fill l’espera ansiós, carregat d’ira, per encarar-hi un intens enfrontament que ha estat ajornat. Durant una batalla acalorada i un passeig nocturn, la seva relació disfuncional i els profunds secrets d’ambdós bàndols finalment surten a la superfície.

Amb: Kamel El Basha, Ahmed Malek, Mayan El Sayed.

Guió: Mohammed Siam, Ahmed Amer. Muntatge: Ahmed Hafez. Fotografia: Omar Abou Douma. Música: Sary Hany.

Informació: La producció (Siam Films) el presenta així: Drama familiar ambientat dins dels confins d’un apartament, “My Father’s Scent” desafia els valors i les dinàmiques familiars tradicionals, exposant l’opressió del patriarcat, les lluites generacionals i el dolor de la reconciliació. En el seu nucli, és una pel·lícula sobre la masculinitat tòxica i la virilitat contemporània en una societat patriarcal construïda sobre falses aparences. Es desenvolupa com una odissea poètica, eliminant les capes d’una relació tensa pare-fill plena de malentesos. A través dels màxims intensos de la confrontació fins als baixos del penediment, la pel·lícula navega per les profunditats de l’emoció humana crua. La premissa central és punyent: si cadascú de nosaltres que ha perdut un ésser estimat pogués passar una darrera nit amb ells, arreglaríem vells comptes o repararíem ponts trencats? A la producció també FilmClinic.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Doha Film Institute, Cineuropa, Variety, The Hollywood Reporter, altres.

Director: Director de documentals –Amal (2017) i Whose Country? (2016)-, dels quals és també el productor i responsable de la fotografia, l’egipci Mohamed Siam passa a la ficció amb “My Father Scent”, avalat per diversos premis de postproducció al Final Cut del Festival de Cinema de Venècia 2024.

Sobre Mohamed Siam: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Cineuropa): Les actrius Camille Cottin (a l’esquerre,© Georges Biard) i Zar Amir Ebrahimi protagonitzen aquesta recerca del passat amagat del marit mort a la guerra d’Armènia, a “Sauver les Morts”, de la sensible documentalista armènia exilada Tamara Stepanyan.

De Tamara STEPANYAN, “Sauver Les Morts“.

Producció: França, Armènia. Any: 2025. Durada: pendent.

Sinopsi: La Céline arriba per primera vegada a Armènia per regularitzar la mort de l’Arto, el seu marit. Descobreix que li ha mentit, que ha fet la guerra, va usurpar la seva identitat, i que els seus antics amics el consideren un desertor. Comença per a ella un nou viatge, a la trobada del passat de l’Arto: invalids dels combats de 2020, veterans de les batalles victorioses dels anys 90, fantasmes d’una guerra que no s’acaba mai. Una dona va rere un fantasma. Com el pot enterrar? Es poden salvar els morts?.

Amb: Camille Cottin (Céline), Zar Amir Ebrahimi, Hovnatan Avédikian, Denis Lavant.

Guió: Tamara Stepanyan, Jean-Christophe Ferrari, Jean Breschand, Jihane Chouaib, Romy Coccia Di Ferro. Muntatge: Olivier Ferrari. Fotografia: Claire Mathon.

Informació: pendent.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, TSF 01.07.2024, Cineuropa 04.06.2024. DF: Pan Distribution. EF: 09.07.2025.

Directora: Tamara Stepanyan va néixer a Armènia. Durant l’esfondrament de la Unió Soviètica, es va traslladar al Líban amb els seus pares el 1994, en un moment en què el país estava sortint de la Guerra Civil. Després d’estudiar i treballar al Líban, recentment s’ha traslladar a França, on ha escrit el guió de “Sauver les mots”, el seu primer llarg de ficció. És autora de diversos documentals -entre els quals, el premiat Embers (2012), un diàleg entre dues generacions. Un diàleg per explorar el passat i el present. La nostàlgia d’una època que ara està absent però encara existeixen alguns membres d’aquesta època. El tema de la pel·lícula és un sentiment. La sensació de pèrdua i desaparició. D’un temps que existia i ara només existeixen les restes gairebé invisibles,  i Mes fantômes arméniens (2025), el viatge nostàlgic d’una cineasta pel cinema armeni, reflexionant sobre la carrera actoral del seu difunt pare i el seu propi camí artístic, combinant records personals amb la celebració del patrimoni cinematogràfic del país-.

Sobre Tama Stepanyan: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Cineuropa): L’actor i director belga Jean-Benoit Ugeux, protagonista i autor de la comèdia “L’Âge mûr”, sobre un home d’èxit de quaranta anys a qui se li desvetllen sentiments de paternitat envers les filles de la seva companya i aquesta el deixa.

De Jean-Benoît UGEUX, “L’Âge mûr“.

Producció: Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h30. Llengua: francès.

Gènere: Comèdia.

Sinopsi: En Ludovic, arquitecte de quaranta anys reeixit en aquesta vida, comença una relació amb la Nathalie, mare de dues filles petites, Laëtitia i Luna. A mesura que avança el seu amor incipient, en Ludovic se sent cada cop més a prop d’aquestes adolescents, amb les quals estableix autèntiques relacions de complicitat, inèdites en ell.  Però quan la Nathalie decideix allunyar-se d’en Ludovic, aquest sent que està perdent alguna cosa que el supera, un sentiment de paternitat que el feia tan feliç i serè.

Amb: Jean-Benoît Ugeux (Ludovic), Ruth Becquart (Nathalie), Laurent Capelluto (Matthieu), Catherine Salée (Vinciane), Corentin Lobet (Vincent), Anne-Pascale Clairembourg (Charlotte), Mathilde Rault (la mare de Louise), Didier De Neck (Delmotte), Maxi Delmelle (Nicolas), Sacha Fritschké (Côme Fougère), Michel Kacenelenbogen (Jean-Louis).

Guió: Jean-Benoît Ugeux, Julie Debiton. Muntatge: Corinne Dubien, Charlotte Brosseau, Nicolas Rumpl. Fotografia: Quentin Devillers. Música: Grégory Duby.

Informació: Òpera prima.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Screen Brussels, Cineuropa 05.04.2024.

Director: Jean-Benoît Ugeux és un actor, director i guionista belga que viu a Brussel·les però molt sovint és de viatge. Treballa principalment en pel·lícules escurades i/o improvisades amb Emmanuel Marre, Cédric Bourgeois, Benoit Mariage, Xavier Seron, Matthieu Donck, Michall Roskam, Kervern-Délépine, Julien Rambaldi… Li agrada molt Bach, menjar pizzes i passejar pels boscos. Sovint porta un bigoti (AlloCiné) És un actor de geni. Aquests papers secundaris el nom dels quals no ens cansem d’oblidar, però que amb cada aparició –al cinema, a la televisió o al teatre– ens fan aquella petita tornada: “ah sí, l’estimo”. Autor, paral·lelament a la seva trajectòria com a actor, de nombrosos curtmetratges (Wask)

Sobre Jean-Benoît Ugeux: a Wikipédia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (New Europe Film Sales): Johnny Flynn i John C. Reilly, al dramàtic thriller de supervivència ambientat al Wisconsin de 1870, “A Prayer for the Dying”, de la nord-americana resident a Noruega Dara Van Dusen.

De Dara VAN DUSEN, “A Prayer for the Dying“.

Producció: Noruega, Suècia, Anglaterra. Any: 2025. Durada: pendent.

Gènere: Thriller de supervivència.

Nota sinòptica: El 1870, Friendship, Wisconsin, un petit poble de colons escandinaus que encara pateix les repercussions de la recent Guerra Civil. Quan s’enfronta a una amenaça nova i fins i tot més mortal, un home es veu obligat a prendre una decisió punyent: salvar la seva jove família o defensar la comunitat que li va donar una segona oportunitat de vida i sentit.

Sinopsi: pendent.

Amb: Johnny Flynn (Jacob Hansen), John C. Reilly (Doc), Kristine Kujath Thorp, Gustav Lindh.

Guió: Dara Van Dusen, basat en la novel·la de 1999 A Prayer for the Dying de Stewart O’Nan –Ambientada a Friendship (Wisconsin), just després de la Guerra Civil, parla d’una epidèmia horrible que està matant de sobte i espantosament els residents de la ciutat i desencadenant una paranoia terrorífica. En Jacob Hansen, el xèrif, emprenedor i pastor, aviat es veu aclaparat per la por i l’angoixa que l’envolta, i el seu seny comença a esquerdar-se. Fosc, poètic i esgarrifós, ‘A Prayer for the Dying’ de Stewart O’Nan examina l’efecte de la bogeria i la violència en la moralitat d’un home que una vegada va ser decent-. Fotografia: Kate McCullough. Música: Beata Hlavenkova.

Informació: Dels productors de La pitjor persona del món i Sick of MySelf. Rodada a Eslovàquia.

Enllaços: Wikipedia, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety 07.09.2024, Variety 27.08.2024, Letterboxd, Deadline 05.02.2024. VI: Anton i New Europe Films Sales.

Directora: Dara Van Dusen, resident a Oslo, va néixer el 23 de juny de 1986 a la ciutat de Nova York. Després de debutar amb el curtmetratge d’escola Significant Others (2008) -va estudiar a l’Escola Nacional de Cinema polonesa de Lodz-, presentat a la Cinéfondation del Festival de Canes, ha estat treballant bàsicament de secretària de rodatges, al cinema i la televisió, i només havia fet dos altres curts, l’un al mateix 2008 –Heartbreakers– i l’altre, una dècada després –The Blind Man /Den Blinde Mannen (2019), adaptació del conte de Bertolt Brecht -, just abans d’encarar la seva òpera prima, el llargmetratge “A Prayer for the Dying”.

Sobre Dara Van Dusen: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: a la Cinéfondation 2009, amb Significant Others. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO (Variety): L’actor australià Blake Draper (©Josh Rountos), que encarna el poeta Arthur Rimbaud, i el director i guionista nord-americà d’arrels taiwaneses Patrick Wang (©Mariane Asseily), que, a “A. Rimbaud”, ha volgut defugir el tradicional biopic, tot centrant-se en com el genial escriptor francès va explorar i trencar amb les formes tradicionals de poesia.

De Patrick WANG, “A.Rimbaud“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: pendent.

Nota sinòptica: Segueix l’escriptor Arthur Rimbaud des dels seus dies d’escolar a Charleville fins als seus últims anys a l’Àfrica. De la mateixa manera que tracta com Rimbaud va explorar i trencar amb les formes tradicionals de poesia, la pel·lícula defuig l’encasellament de ‘biopic’. Sinopsi: pendent.

Amb: Blake Draper (Arthur Rimbaud).

Guió: Patrick Wang.

Informació: Rodada a Winnipeg (Canadà) el setembre de 2024, té, entre els productors, els germans Evan Johnson i Galen Johnson, col·laboradors de Guy Maddin.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Variety 03.10.2024.

Director: Patrick Wang va néixer a Houston, Texas, de pares taiwanesos. Es va graduar al MIT amb una llicenciatura en economia i una especialitat en música i arts teatrals. És autor dels llibres ‘The Monologue Plays’ i ‘Post Script’. Després de dirigir i escriure curtmetratges, va estrenar el seu primer llargmetratge l’any 2014. Amb el títol In The Family, la pel·lícula [] va rebre una gran atenció i va ser seleccionada en nombrosos festivals. El 2015, el segon llargmetratge de Patrick Wang, The Grief of Others / El dolor de otros / Les Secrets Des Autres [basada en la novel·la de Leah Hager Cohen, tracta sobre el dol d’una família davant de la mort del seu fill nounat. Una intimista dissecció de les relacions familiars], va ser programat a l’ACID Canes. La següent pel·lícula, A Bread Factory [en la línia estètica de Wes Anderson, aquesta comèdia relata amb acidesa els processos de gentrificació que travessa una petita comunitat], també compta amb el suport d’ACID i s’ha estrenat en dues parts (ACID-Canes + Filmin). A continuació, Patrick Wang s’ha dedicat a “A. Rimbaud”.

Sobre Patrick Wang: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd. Anteriorment, al Festival de Canes: NO; a l’ACID-Canes 2015, The Grief of Others; als Independent Spirit Awards 2012, nominat amb In the Family; als Independent Spirit Awards 2019, nominat amb A Bread Factory, Part One; als Internationl Cinephile Awards, nominat amb A Bread Factory, Part Two. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

***

Fonts: Next Best Picture 20.03.2025 | Ioncinema 21.03.2025 SC | Iocinema 25.03.2025 UCR | Ioncinema 25.03.2025 QZ | Ioncinema 26.03.2025 CP |

***

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!