Club 7 Cinema

Les múltiples i variades llistes de rumors sobre les pel·lícules que es podrien veure a Canes 2025 (o, si hi passen de llarg, a Venècia, Berlin o Canes de l’any que ve) s’elaboren a partir del material que van preparant les distribuïdores cinematogràfiques, els agents de vendes internacionals, les companyies productores…

La que està considerada com a millor llista de rumors ‘cannoises’ és l’anomenada Llista WASK – Cannes Insider, precisament perquè es publica a final de març – començament d’abril, a pocs dies dies de l’anunci oficial de la programació, havent consultat el seu responsable fonts que, directament o indirecta, estan en relació amb els programadors de les diferents seccions de Canes. Així es presenta ell mateix:

Thomas Gastaldi, assessor d’adquisicions/distribució i periodista de cinema. Estic cobrint notícies del Festival de Canes des del 2005. Creador del web Wask l’any 2010, dono cobertura al Festival de Canes i les seves notícies professionals, mitjançant la publicació d’una llista de 100 pel·lícules per a Canes [la famosa llista de prediccions], un calendari de projeccions únic reunint totes les sessions, totes les seleccions combinades, i coordina la taula ‘Wask Stars’ amb un panell de crítics i professionals inigualables.

La Llista Wask la conformen 5 parts, de 20 títols cada part, publicades en ordre invers (primer del 81è al 100, després del 61è al 80, a continuació del 41è al 60, tot seguit del 21è al 40 i finalment del 1r al 20è), en cadascuna de les quals s’informa breument de les pel·lícules incloses, s’hi especula amb la selecció on podria quedar programades i, si és el cas, se n’adjunta fotografia.

Les 5 parts d’enguany:

Del títol 81è al 100.

Del títol 61è al 80.

Del 41è al 60.

Del 21è al 40.

Del 1r al 20è.

Com és natural, en aquestes alçades de calendari i, havent publicat aquest blog ‘Club 7 Cinema’ ja uns 150 títols que podrien ser a Canes 2025, de molts dels que apunta la Llista Wask ja n’hem parlat; però també n’aporta de nous, produccions que tenen tots els números de ser a la Croisette aquest mes de maig de les quals no n’havíem tingut notícia fins ara.

Ja no hi ha temps material (això em sembla) de tractar aquestes altres pel·lícules com ho he anat fent al decurs dels darrers 40 dies amb les anteriors; però començo per enllistar-les, afegir-hi fragments (traduïts) del que en diu la llista i a veure què hi puc fer…

NOVETATS APORTADES PER LA LLISTA WASK 2025.

FOTO (Cineuropa): El cineasta turc Emin Alper, conegut per la seva”Burning Days”, pot tornar a Canes amb “Salvation”.

D’Emin ALPER, “Salvation” / “Kurtuluş”.

Producció: Turquia, si més no. Havent arribat tard als passadissos de presa de decisions, no seria correcte deixar de banda la cinquena pel·lícula del turc Emin Alper. Després de l’excel·lent “Burning Days”, descobert a la secció Un Certain Regard l’any 2022, el cineasta va tornar a la feina i acaba d’enllestir “Salvation”. Si sabem ben poc del projecte, una enigmàtica nota d’intencions té el mèrit de posar el context i donar via lliure a tota especulació: després d’un període de violència marcat pel terrorisme regional, el xeic Ferit de la tribu Hazeran s’enfronta al retorn de la tribu Beziki, que recupera les seves antigues terres. En Ferit i el seu germà Mesut tenen opinions divergents sobre com gestionar el conflicte. A mesura que el malestar augmenta, la fractura entre els germans s’aprofundeix, donant lloc a una lluita devastadora pel poder, la terra i la supervivència. Potser Emin Alper tornaria a Un Certain Regard?

FOTO (Screen Daily): De rodatge, el director nigerià Babatunde Apalowo, autor d’ “In the Shadows of Good Fortune”.

De Babatunde APALOWO, “In the Shadows of Good Fortune“.

Producció: Nigèria, si més no. Si la preparació de les 100 pel·lícules per a Canes [la llista Wask] és abans de res una oportunitat per oferir la visió més completa de l’oferta de cinema d’autor per a l’any que ve, també vol dir posar el termòmetre i percebre aquests territoris emergents. Aquest any està clar que alguna cosa està passant al país més poblat del continent africà i la seva megaciutat Lagos. Primera de dues pel·lícules nigerianes presents a la llista d’enguany,” In The Shadows of Good Fortune” és la segona pel·lícula de Babatunde dApalowo (guanyadora del Teddy Award a la selecció Panorama a Berlín el 2023 amb “All the Colours of the World”). (..) La pel·lícula narra la història d’una parella que s’assabenta alhora que està esperant un nou fill i que la seva filla gran pateix una greu malaltia. Profundament conscient des de la seva infantesa de la pressió social nigeriana pel que fa al desig (i l’obligació) de tenir hereus masculins, el director explica a través de la història d’Emeka i Lola les expectatives d’un patriarcat ancestral que interfereix fins i tot en les relacions més íntimes, influenciant subtilment els desitjos, les pors i les decisions. Pensen que podria anar a Un Certain Regard, de ben segur en pertànyer a una cinematografia emergent, un factor important en aquesta secció especialment als darrers anys.

FOTO( © Arizona-Wask): El Laurent del títol que troba un refugi físic i humà, a “Laurent dans le vent”, del trio Anton Balekdjian, Léo Couture i Mattéo Eustachon.

D’ Anton BALEKDJIAN, Léo COUTURE i Mattéo EUSTACHON, “Laurent dans le vent“.

Producció: França, si més no. Tot i que el rodatge s’allarga fins a principis d’any, la ciutat de Canes forma part dels plans d’estrena de la nova pel·lícula del trio de directors de “Mourir à Ibiza”, Anton Balekdjian, Léo Couture i Mattéo Eustachon. Entrevistats a Cahiers du cinéma, van explicar les seves intencions amb molt de detall: “Vam preparar “Laurent dans le vent” anant a conèixer els personatges de la pel·lícula a diverses valls dels Alps. Al llarg del nostre recorregut fins a les darreres localitzacions, vam portar un diari per no oblidar cap interacció, per furtiva que fos, durant la redacció i la reescriptura del guió,cosa que vam fer a tres bandes, amb un document compartit en línia. Volíem que la pel·lícula fos una trobada entre intèrprets i gent dels indrets, en una mena de conte fosc, divertit i realista». Tot i que han esmentat Baptiste Perusat, han comptat sobretot amb actors de l’indret coneguts durant les localitzacions i també amb Suzanne De Baeque (“Iris et les hommes”, “Le Roman de Jim”) i l’icona Béatrice Dalle. Tenim ganes de veure què donarà de si aquest reguitzell bigarrat per explicar la història d’en Laurent, un jove de trenta anys que va perdut i troba refugi en una estació d’esquí alpí deserta a mitja temporada i allí es troba amb els d’aquell lloc, amb qui es vincula de manera inesperada. Quan arriba l’hivern, en Laurent ha canviat i ja no s’imagina deixar-los… Li veuen potencial per ser a la Quinzena.

FOTO (Getty Images-Variety): Brigitte Bardot, objecte del documental “Bardot”, d’Alian Berliner.

D’ Alain BERLINER, “Bardot“.

Producció: Bèlgica, si més no. Després d’un preocupant accident respiratori l’estiu del 2023, la icona Brigitte Bardot va decidir frenar totes les seves activitats. Viu una jubilació tranquil·la i solitària a la seva Madrague de Saint-Tropez. Només les seves lluites contra el maltractament animal i les seves reaccions a les desaparicions un per un dels seus familiars i amics (Delon l’últim) interrompen la seva mateixa rutina de la Costa Blava. La pel·lícula (..) pretén pintar el retrat de la dona que, després de ser considerada un dels majors símbols sexuals de la cultura contemporània, va optar per retirar-se de l’escena mediàtica i cinematogràfica a principis dels anys setanta, en el punt àlgid de la seva carrera. La pel·lícula promet incloure una de les últimes entrevistes exclusives a l’estrella de 90 primaveres amb testimonis de figures tan eclèctiques com la de Claude Lelouch, l’ex top model Naomi Campbell, el periodista Hugo Clément o l’artista i artista visual Marina Abramovic. Hi veuen potencial per a Cannes Classics.

FOTO (© Pyramide –Wask): El món d’una gran orquestra captat pel documentalista Philippe Béziat, a “Nous, l’orchestre”.

De Philippe BÉZIAT, “Nous, l’orchestre“.

Producció: França, si més no. (..) documental (..). Com Nicolas Philibert de l’època de la “Maison de la Radio”, en Béziat és un mestre en la captació de l’efecte grup i aquests llocs propicis a la creació col·lectiva. A “Nous, l’orhestre” [Pyramide la distribuirà] , el cineasta es va colar entre els músics de l’Orquestra de París i el seu jove director Klaus Mäkelä. Com poden tocar 80 persones juntes? Com pots contribuir a alguna cosa més gran que tu? Com pot conviure un grup durant dècades sense desintegrar-se? I quin paper juga realment el director? Per primera vegada, càmeres i micròfons s’enfilen en un dels grups musicals més prestigiosos del món. Essent documental, és potencial candidata a Séances Spéciales.

FOTO (© Tots els drets reservats-Wask): Serà un bon hereu del seu compatriota Apichatpong Weerasethakul, en Ratchapoom Boonbunchachoke? Potser a Canes 2025 es podrà comprovar amb la seva òpera prima “A Useful Ghost”.

De Ratchapoom BOONBUNCHACHOKE, “A Useful Ghost” / “ผีใช้ได้ค่ะ”.

Producció: Tailàndia, si més no. Òpera prima. Aquesta és una de les òperes primes més cobejades entre bastidors. Distribuïdors, venedors i comitès lluiten per atraure “A Useful Ghost”, el primer llargmetratge del director tailandès Ratchapoom Boonbunchachoke. Amb Davika Hoorne, popularitzada a Pee Mak, en el paper d’una dona fantasma, la pel·lícula ha seguit un trajecte impecable als diferents fòrums de coproducció que ha visitat. Igual que el seu il·lustre compatriota Apichatpong Weerasethakul, Boonbunchachoke no té por de viatjar entre el real i el sobrenatural. El cineasta va manifestar que “Els tailandesos sempre fan servir la pols d’una manera al·legòrica sobre les persones que són maltractades injustament. Amb moltes morts no resoltes, assassinats i desaparicions forçades, el país està perseguit pels seus propis fantasmes. “No és sorprenent llegir que aquest personatge de dona fantasma torna després de la mort per posseir l’aspiradora de la seva família i així protegir-la i deslliurar-la d’esperits inútils. Tot i que, pel que es veu, molts li van al darrere, els de Wask li veuen potencial per a la Quinzena dels Cineastes.

FOTO (© jour2fête-Wask): Nova exploració de les masculinitats joves, les exigències de les amistats sinceres i tòxiques i les pressions d’un sistema establert per part del belga Valéry Carnoy, ara en format llargmetratge, a “La danse des renards”, amb Samuel Kircher, un dels fills d’Irène Jacob, que ja semblen imprescindibles al cinema francòfon sobre joventut.

De Valéry CARNOY, “La danse des renards“.

Producció: Bèlgica, si més no. Òpera prima. (..)Produït per Hélicotronc amb Les Films du Poisson, “La Danse des renards” marca el pas al llargmetratge de Valéry Carnoy, autor del còmic curt “Titan”. Ambientada en el món ultra contemporani i apassionant dels internats esportius d’alt nivell, la pel·lícula està protagonitzada per Samuel Kircher (“L’estiu passat”) en el paper de Camille, un jove virtuós boxejador recentment coronat campió de França, que veu com la seva vida es capgira quan és salvat a última hora d’un accident mortal pel seu millor amic Matteo (interpretat pel nouvingut Anaflous Fa). També portant amb ell el belga Yoann Blanc i l’actor i director Jean-Baptiste Durand (en el paper d’entrenador de boxa), Valéry Carnoy continua explorant les masculinitats joves, les exigències de les amistats sinceres i tòxiques i les pressions d’un sistema establert. La veuen a Un Certain Regard.

FOTO (©Getty-Laurent Viteur-WireImage-Radio France): El tàndem Nicolas Charlet i Bruno Lavaine, coneguts com Nicolas i Bruno, que es veu que podrien ser els tiets d’en Quentin Dupieux i que podrien tenir a Canes la seva “Autoscopie”,  amb l’actor Laurent Lafitte, que coincideix que serà el mestre de cerimònies del Festival d’enguany.

De Nicolas CHARLET i Bruno LAVAINE, “Autoscopie“.

Producció: França, si més no. Si en Quentin Dupieux tingués dos oncles, sens dubte els seus noms serien Nicolas i Bruno. Després d’haver aconseguit l’estatus de culte gràcies al programa de televisió “Message à caractère informatif” emès a Canal+ a finals dels anys noranta, el duet es va fer un nom a la gran pantalla amb dos assaigs cinematogràfics iconoclastes (“La Personne aux deux personnes” amb Alain Chabat i després “Le Grand méchant loup”). En les últimes setmanes, han fet els últims retocs a “Autoscopie”, directament sortit del seu Absúrdia natal. Vosaltres mateixos. Aquesta és la història de l’Alex. L’Àlex mai ha estat més feliç a la seva vida. Viu a la seva petita casa quan un nou veí s’instal·la. Petit detall que és important, el veí en qüestió és el seu doble perfecte. Excepte que aquest noi, Axel, a qui Alex és l’únic que reconeix com el seu doble però amb cabells, resulta ser exactament el contrari de les seves eleccions i el seu estil de vida. O el problema no és que aquest doble sigui millor que ell? Una promiscuïtat que molt ràpidament es convertirà en obsessió i crisi existencial. Amb Laurent Lafitte, Blanche Gardin, Olga Kurylenko, Marc Fraize i Zabou Breitman. Especulen que podria anar a la Quinzena dels Cineastes. Cal remarcar que el fet que la protagonitzi Laurent Lafitte, present a Canes aquells dies, perquè serà el mestre de cerimònies del Festival, ho permet valorar favorablement.

FOTO (©Pyramide – Wask): Amics que ho són des de la infantesa es retroben, a “Meteors”, del francès Hubert Charuel; per cert, aquesta amb Paul Kircher, l’altre fill d’Irène Jacob.

D’Hubert CHARUEL, “Meteors“.

Producció: França, si més no. Després de l’èxit de “Petit paysan”, Hubert Charuel es va tornar a posar escriure amb l’ajuda de Claude Le Pape. Tot i que els detalls de la trama segueixen sent secrets de moment, sabem tanmateix que la pel·lícula se centrarà en el retrobament a l’edat adulta de tres amics de la infància, un dels quals és periodista autònom. L’elecció dels tres actors és sinònim de ganes per a l’autor d’aquestes poques línies: Paul Kircher, Idir Azougli i Salif Cissé. Una darrera pista es va recollir sobre el projecte: originàriament els escriptors havien treballat primer en un projecte de sèrie amb el títol homònim i en què set dies després cauria un meteorit sobre la ciutat del protagonista (..). Malgrat tot, es pregunten si no anirà a parar a Un Certain Regard.

FOTO (© Araya Diaz/Getty Images-Hypebeast): Jaafar Jackson, nebot de Michael Jackson interpreta el seu oncle al film biogràfic sobre el cantant, a “Michael”, d’Antoine Fuqua.

D’ Antoine FUQUA, “Michael“.

Producció: EUA, si més no. En la tradició recent de retrats fílmics musicals a les projeccions de mitjanit, recordem “Gimmy Danger” de Jim Jarmusch dedicat a Iggy Pop o el documental sobre Amy Winehouse d’Asif Kapadia. En aquesta part inicial de la llista Wask d’enguany hi ha “Michael”, la pel·lícula amb el nom adequat sobre Michael Jackson preparada per Antoine Fuqua. Difícil de trobar una figura més simbòlica de la cultura pop, símbol de geni, misteri i escàndol alhora. Pel·lícula “autoritzada” per la família Jackson, els titulars dels drets van seguir atentament el procés de creació i fins i tot van concedir per a l’ocasió l’ús d’èxits de l’autor de “Thriller”. El preu d’una llegenda per rehabilitar?. Especulen que pot anar Fora de competició – Sessió de Mitjanit.

FOTO (© Yann Orhan-RFI): El cantant Anthur H, protagonista del nou film del veteraníssim Tony Gatlif, “Ange et Soléa”.

De Tony GATLIF, “Ange et Soléa” (“Ange”).

Producció: França, si més no. Amb [la subvenció de] l’avançament de [recaptació per] entrades a la butxaca, en Tony Gatlif es va posar a rodar la seva (ja) vintena pel·lícula al sud-oest [de França] i a Espanya amb el cantant Arthur H al capdavant. Si t’ho penses dues vegades, el fill Higelin és una opció adequada per unir-te a aquest bell món de cares trencades de Gatlif. Acompanyat de Zelda Samson, Céline Sallette, Sergi Lopez i Christine Citti, l’Arthur H, de nom Ange, viatger solitari i etnòleg de professió, ha d’embarcar-se cap a les costes del Mediterrani per pagar el seu deute. Mentre anava per les carreteres al volant de la seva antiga furgoneta, no es va sorprendre quan va trobar amagada al maleter la seva filla de 17 anys, de la qual tot just acabava de conèixer l’existència. A les carreteres d’Andalusia, entre música i trobades, el seu viatge serà una oportunitat per renovar un  vincle inesperat. La veuen per a Cannes Première, cosa ben pensada, ja que Gatlif és una veterana figura del Festival.

FOTO (DOCMA): En José Luís Guerín, autor de la seva “En marge”.

De José Luís GUERÍN, “En marge“.

Producció: Catalunya, si més no. Nou treball d’envergadura que es va escapar a totes les primeres llistes de rumors de Canes, “En marge” del català José Luis Guerin. Anunciada com la pel·lícula resum de la seva filmografia, “En marge” es fa ressò de la seva obra mestra fins ara “En Construcció” amb la promesa d’una fascinant exploració etnològica a través del prisma d’un món de barri als suburbis de Barcelona. Per fi algú dona dades d’aquest film, objecte de rumors verbals sobre la possibilitat de ser a Canes 2025, però de la qual no es trobava cap mena d’informació. La llista Wask, si més no, l’esmenta i, a més a més, hi veu potencial perquè sigui a la Quinzena dels Cineastes. Per cert, quan ja he editat aquest text i tot buscant-li una fotografia, he trobat aquesta informació de Nou Barris: José Luís Guerín filma a Vallbona.

FOTO (© Pyramide – Wask): Producció catalana, basada en el llibre ‘La pel·lícula de la vida’, de Maite Carranza; film d’animació, primer llargmetratge del nostre país en ‘stop motion’, això sí, amb les veus de l’actriu madrilenya Emma Suárez i de l’inefable cornellanenc Jordi Évole

D’Irene IBORRA, “L’Olívia i el terratrèmol invisible” / “Olivia and the Invisible Earthquake” (“Olivia”).

Producció: Catalunya, si més no. Òpera prima [Film d’animació]. Coincidència de la classificació, una segona pel·lícula d’animació (un altre primer llargmetratge) (..) La de l’espanyola Irene Iborra rodada fotograma a fotograma en ‘stop motion’ titulada provisionalment Olivia, adaptació de la novel·la ‘La pel·lícula de la vida‘ de Maite Carranza. Amb la veu de l’actriu Emma Suarez  [i la de Jordi Évole], la pel·lícula explica com, després d’un desnonament inevitable, l’Olívia, el seu germà petit Tim i la seva mare Íngrid es troben ocupant un pis buit en un barri suburbà. L’Íngrid, optimista per naturalesa, perd tota la seva energia i l’Olivia es veu obligada a substituir-la cuidant-se sola i del petit. Per amagar la seva por i protegir el seu germà de la realitat, ella li diu que en realitat estan fent una pel·lícula. Tanmateix, aquesta mentida inventada per protegir-los també comença a preocupar-la, generant estranys terratrèmols que la fan caure contínuament. Afortunadament, molt ràpidament, es forma al seu voltant una família-comunitat molt especial que els ensenyarà a aixecar-se després de caure i a afrontar l’adversitat. Perquè no sempre podem controlar el que ens passa, però podem triar com ho vivim. Especulen que pot ser programada com a sessió especial (potser la que fan per a la canalla?). Podem ampliar-ne informació: L’Olívia i el terratrèmol invisible | Irene Iborra roda el primer llargmetratge català en stop-motion.

FOTO (© Jack Taylor_Getty Images-IndieWire): Julian Assange, objecte del documental d’Eugene Jarecki, cineasta fidel al Festival de Sundance, on l’havia de presentar, però el va retirar a darrera hora, per a refer-lo, davant les novetats en el cas Assange.

D’ Eugene JARECKI, “The Six Billion Dollar Man“.

Producció: EUA, si més no. El documentalista Eugene Jarecki, multipremiat a Sundance, va anunciar a principis de gener que havia de retirar la seva nova pel·lícula sobre Julian Assange de la selecció de Sundance 2025 a causa d’ “evolució inesperada”, i va especificar en un comunicat de premsa que “La veritat és que importants novetats recents i inesperades han aparegut al cor de la història que, si no s’incorporen a la versió prevista per a Sundance, no representarien una pel·lícula completa. Sundance ha donat forma a la meva carrera i ha estat una pedra angular del meu viatge: només un esdeveniment d’aquesta magnitud podria fer-me’n retirar». Sigui com sigui, el fundador de WikiLeaks ha pogut després arribar a Austràlia. Què passarà amb en Jarecki? Anirà cap a Canes gràcies a  “The Six Billion Dollar Man”?. Hi posen interrogant, però creuen que podria ser programada a Sénace Spécial, on solen anar els documentals, al Festival.

FOTO (BSF): Imatge de “God Will Not Help”, segon llargmetratge de la croata Hana Jusic.

D’Hana JUSIC, “God Will Not Help” / “Bog neće pomoći”.

Producció: Croàcia, si més no. Aquí teniu un segon llargmetratge presentat recentment a les diferents comissions i que promet tenir un gran domini formal i narratiu. Els primers ecos indiquen una ambició de l’alçada de “Godland” del director islandès Hlynur Pálmason. A “God Will Not Help”, la cineasta Hana Jusic explica la història a principis del segle XX d’una vídua xilena (interpretada per l’actriu i directora Manuela Martelli) que va a l’Europa central al país del seu difunt marit per conèixer els seus sogres. Una arribada que sembrarà problemes en aquesta comunitat de ramaders aïllats del món exterior. Després d’un notable debut a les Jornades dels Autors de Venècia del 2016 (“Qui Staring at my Plate”), la directora croata podria molt bé descobrir la Croisette amb “God Will Not Help”. La veuen a la Quinzena dels Cineastes.

FOTO (D’A): Naomi Kawase, la (molt) cineasta (molt) japonesa, que ha fet “Une illusion qui a bel et bien existé” / “たしかにあった幻” amb la gran Vicky Krieps, que hi parla en japonès, segons que diuen.

De Naomi KAWASE, “Une illusion qui a bel et bien existé” / “たしかにあった幻”.

Producció: Japó, si més no. El viatge de la Vicky Krieps al Japó a la terra del cinema de Naomi Kawase és una de les curiositats del 2025. L’actriu de “Phantom Thread” va anar a rodar “fonèticament” en japonès. “Une illusion qui a bien et bel existé”, la nova pel·lícula de ficció de la directora de “Shara”, al voltant del tema dels trasplantaments d’òrgans. La Corry, una jove francesa, és coordinadora d’infermeria pediàtrica de trasplantaments cardíacs. Formada a hospitals parisencs, va ser enviada a un hospital del Japó per millorar el funcionament d’un departament de trasplantaments on els trasplantaments d’òrgans encara són en gran part un tema tabú. La Corry lluita diàriament per trasplantar amb èxit un pacient jove d’uns dotze anys i viu amb Jin, un fotògraf de l’illa de Yakushima, a l’extrem sud del Japó.  Fa moltes setmanes que els rumors publicats sobre films que podrien ser a Canes 2025 n’esmentaven un de Naomi Kawase amb Vicky Krieps, però no se’n trobava més informació que declaracions de la mateixa actriu que, tot parlant d’altres pel·lícules seves, deixava anar que havia rodat amb Kawase. Finalment la llista Wask l’ha treta a la llum i, essent Naomi Kawase una personalitat molt ‘cannoise’ la veuen, en aquesta ocasió a la secció Cannes Première.

FOTO (Czech Film Center): El fill psíquic i la mare. De guanyar a la competició de Canes 2009 dels films d’escola a enllestir el seu primer llargmetratge, la txeca Zuzana Kirchnerová, a “Caravan” ens explica la delicada història d’una dona que ja no pot més amb el seu paper de mare d’un nen psicològicament malalt.

De Zuzana KIRCHNEROVÁ, “Caravan“.

Producció: Txèquia, si més no. Òpera prima. Fruit d’una llarga preparació, la guanyadora de la Cinéfondation l’any 2009 ha estrenat finalment “Caravan”, el seu primer llargmetratge festejat pels comitès de Canes. La delicada història d’una dona que ja no suporta fer aquest difícil paper de mare d’un nen psíquic. L’Ester només té un petit somni, passar dues setmanes a Itàlia a casa del seu vell amic sense el seu fill. A l’últim moment, els plans canvien i no li queda més remei que endur-se en David. Aposten que pot anar a Un Certain Regard.

FOTO (The Bureau Sales): Documental-viatge als boscos de la mà del francès Vincent Munier, a “Le Chant des fôrets”.

De Vincent MUNIER, “Le Chant des fôrets” / “Whispers in the Woods”.

Producció: França, si més no. (..) documental (..). Després de l’èxit sorpresa de “La Panthère des neiges” el 2021 (ja a Cannes), Vincent Munier ens convida a un viatge més a prop nostre pels boscos que l’envolten: un home camina, motxilla, bastó a la mà, jaqueta pesada i càlida a les espatlles, cap a un vell bosc de molsa. Ni el vent, ni la boira, ni tan sols la neu l’aturaran en pista per arribar al seu amagatall, al seu amagatall: un avet. Lliscant sota les seves branques baixes, l’home s’esvaeix i un món es desperta. El de les bèsties. El vell savi ens convida a compartir al seu costat emocions poderoses, les que va sentir durant milers de caceres. Ha arribat el moment d’obrir els seus coneixements, els seus records de les seves trobades salvatges més belles. Potencialment, a Séance Spéciale.

FOTO (CNN): El perseguit director iranià Jafar Panahi.

De Jafar PANAHI, “TÍTOL PENDENT”

Producció: Iran. Deliberadament fora de qualsevol informació i detalls, la que serà l’onzena pel·lícula de Jafar Panahi, encara sense títol, es manté acuradament sota guàrdia, protegida i tancada fins a la seva projecció prevista a competició a Cannes el proper mes de maig. Fa dies que corre el rumor d’aquest film, però l’acció persistent del règim islamista iranià contra el cineasta fan pensar en un rodatge clandestí, que la pel·lícula jaurà sortit del país d’amagatotis i que no se’n sabrà res fins que no hi hagi cap més remei, per seguretat. Això explica que no n’hàgim trobat cap mena d’informació prèvia.

FOTO (Cineuropa): Els director de “Testa o croce?”, fa uns anys.

D’ Alessio RIGO de RIGHI i Matteo ZOPPIS, “Testa o croce?” / “Heads or Tails?” / “Pile ou face?”.

Producció: Itàlia, si més no. Per ser completament sincer, la informació és molt fresca. Va ser només ahir al matí [és a dir, dilluns 31 de març] que em va arribar la confirmació. “Pile ou face?” [ traducció: Cara o creu?] segona pel·lícula dels italians Alessio Rigo de Righi i Matteo Zoppis acaba d’enllestir la seva última fase de postproducció i, per tant, és “submisible” en el bon neologisme de Canes. Quatre anys després deLa Légende du Roi Crabe (Re Granchio), l’ona de xoc estètica de la Quinzena de Cineastes 2021, el duet està preparat per presentar “Pile ou face?” (Testa o croce?), “un autèntic western italià filmat a Itàlia”. Rodada en 35 mm, la pel·lícula evoca l’estada de Buffalo Bill a Itàlia durant la gira europea del seu espectacle “Buffalo Bill’s Wild West” amb un repartiment internacional explosiu: John C. Reilly en el paper principal del visitant nord-americà, acompanyat per la francesa Nadia Tereszkiewicz, l’italià Alessandro Borghi i l’argentí Peter Lanzani. A Rotterdam el 2023, quan van recollir el premi Eurimages per al desenvolupament de coproducció a CineMart, els cineastes van parlar dels seus desitjos. “Volem fer un autèntic western, com en els bons vells temps, un western polsegós, brut i salvatge. La pel·lícula comença l’any 1891 amb la Itàlia posterior a la unificació com a teló de fons on parlem de temes estimats com la caça de l’home, la llibertat, sense oblidar les històries d’amor”. Aposten perquè facin el salt de la Quinzena a Un Certain Regard.

FOTO (Vero Cinema): L’italià Gianfranco Rosi ha guanyat a Berlín i també a Venècia, l’hi deixaran intentar a Canea, amb “Sotto le nuvole”?

De Gianfranco ROSI, “Sotto le nuvole” / “Below the clouds”.

Producció: Itàlia, si més no. (..) Hi ha pocs cineastes que puguin presumir d’haver aconseguit un Lleó d’Or, un Ós d’Or i cap invitació a la Competició de Canes en sis pel·lícules. Gianfranco Rosi forma part, doncs, d’aquesta categoria, sens dubte un cas únic. Sens dubte, la culpa rau en el petit lloc que es dóna als documentals a la secció de reina [del Festival]. Discretament, el cineasta italià ha completat “Sotto le Nuvole”, un documental rodat en blanc i negre sublim amb el majestuós territori del Vesuvi com a teló de fons. Entre l’arqueologia, el mite fundacional i la terra sísmica, el volcà napolità es converteix en el lloc ideal per a una antiga tragèdia revisitada on la vida penja d’un fil. En un any italià mixt pel que fa a propostes de primer nivell, per què no l’any Rosi a Canes?. I sí, s’arrisquen a apostar perquè entri en Competició.

FOTO (Friuli Venezia Giulia Film Commission- PromoTurismoFVG ): “Un anno di scuola”, de Laura Samani, o com la relació d’una noieta nouvinguda amb uns amics de l’escola els afecta.

De Laura SAMANI, “Un anno di scuola” / “One Year of School” / “Une année scolaire”.

Producció: Itàlia, si més no. (Bona) Sorpresa de la Setmana de la Crítica 2021, la italiana Laura Samani guarda excel·lents records de la presentació de “Piccolo Corpo”, punt de partida d’una collita internacional de més de 40 premis arreu del món, i el David di Donatello (..) a la millor primera pel·lícula. Va ser també a Canes on va néixer el seu nou projecte. El 2023 es va incorporar al taller de Cinéfondation per donar suport a la seva escriptura. Després, l’any passat, “Une année scolaire” va cobrar vida amb el lliurament del premi d’ajuda al desenvolupament ArteKino. Ja fa unes setmanes que està llest. És el setembre de 2007, a Trieste, al nord d’Itàlia. La Fred, una noia de 17 anys valenta i exuberant, arriba a la ciutat i s’inscriu a l’últim curs. Es troba com l’única noia d’una classe formada íntegrament per nois i molt ràpidament es converteix en el centre d’atenció, sobretot per a tres amics: Pasini, un faldiller arrogant, Mitis, malhumorat i perspicaç, i Antero, encantador i reservat. L’amistat entre ells és de tota la vida. L’arribada de la Fred trencarà aquesta osmosi, posant-lo a prova l’amistat. Tot i que cadascun vol la Fred per a ell, ella només aspira a formar part del grup, però ha de fer cada cop més sacrificis per aconseguir-ho. La veuen una candidata a Un Certain Regard.

FOTO (© Luxbox –Wask): De les noies tunisianes a “Sota les figueres” a dones de Costa d’Ivory residents a Tunísia, però sempre de la mà d’Erige Sehiri, ara amb “Marie et Jolie”.

D’ Erige SEHIRI, “Marie et Jolie” / “Marie & Jolie”.

Producció: Tuníssia, si més no. Després de les pageses tunisianes que va filmar a “Under the Fig Trees” (Quinzena dels Cineastes), Erige Sehiri sol·licita una nova oportunitat per ser a la Croisette amb “Marie i Jolie”, (..) Amb Aïssa Maïga i Laetitia Ky (“Disco Boy”). La Marie és una ivoriana de 40 anys que viu a Tunísia des de fa uns deu anys. Reparteix la seva vida entre la seva feina de periodista i la seva vocació de pastor evangelista. Moderna i compromesa, acull a casa seva dones amb una situació fràgil. Com Nané, una jove mare a qui el seu empresari li va confiscar el passaport, i Jolie, una artista prometedora en situació precària, el pare de la qual li ordena tornar a Costa d’Ivori. Aleshores comencen les aventures d’un trio explosiu ric en astúcia, inventiva i humor. Però les tensions recents entre subsaharians, tunisians i la policia trencaran aquest equilibri precari. Hauran de prendre decisions. “Com a la meva pel·lícula anterior, el que m’interessa sobretot és compartir i donar vida a les històries i els destins que he anat trobant. Explicar l’altra cara d’un entorn revelant la part inferior d’una professió o una vocació ancorada en un context sociopolític fràgil. Desvetllar un univers concret amb personatges autèntics. Insuflar una mica d’ànima a les estadístiques oficials. Barrejar els diàlegs i els silencis que he sentit amb els que m’he imaginat. Mogut per la fe en la nostra capacitat de crear, fins i tot en moments difícils, desitjo transmetre l’energia que hi ha en els humans, transcriure la dinàmica que es posa en marxa gràcies a les creences, siguin les que siguin, treballant amb actors i actors de la vida real, creant a través dels nostres intercanvis una pel·lícula a la frontera en moviment entre la realitat i la ficció. En aquest espai delicat, col·lectiu i íntim on cerco el cinema”, precisa la cineasta. Aposten perquè de la Quinzena del film anterior salti a Un Certain Regard.

FOTO (© Indie Sales-Wask): Tota mena de tècniques de cinema en aquest primer llarg de la japonesa Momoko Seto, “Planètes”, qualificat de faula ecològica.

De Momoko SETO, “Planètes“.

Producció: Japó, si més no. Òpera prima. Qui es pot resistir a un llançament com aquest? Una faula ecològica sobre lletsons a la recerca d’un nou planeta per habitar, “Planètes” de l’artista Momoko Seto segur que destacarà entre el ventall de candidats a Canes 2025. Instal·lada a França per continuar els seus estudis a Fresnoy i al Studio National des Arts Contemporains, la japonesa ha modelat universos poètics molt particulars, construint-se una sòlida reputació a partir dels seus primers intents virtuosos breus de posar en escena el minúscul en el camp vegetal i animal. La producció de “Planètes” ha utilitzat totes les tècniques de cinema, plans en viu, timelapse, hiper slow motion, macro plans, 3D, fibra electrònica, tot es posa a disposició de Momoko Seto a través de l’estudi Miyu per explicar el destí dels aquenis. (..) El guió relata les desventures de quatre llavors de lletsons (aquests famosos “aquenis”) que s’escapaven a última hora de la destrucció del seu camp per una explosió nuclear. Després de surar a l’espai i creuar-se amb una estrella de mar, aterren en un nou planeta i busquen un lloc on arrelar. Aquests quatre migrants atípics s’embarquen en una odissea que els portarà d’un món glaçat a un univers vegetal poblat d’insectes perillosos i a un oceà on les illes de patates passen a la deriva. Aleshores, travessaran un desert post-apocalíptic il·luminat per tres llunes, però finalment és gràcies a l’amistat d’un petit llimac orfe que els aquenis trobaran finalment una nova llar. Creuen que pot anar a la Quinzena dels Cineastes.

FOTO (© Haut et Court – Wask): “Amélie et la métaphysique des tubes” és un film d’animació, del duo Maïlys Vallade i Liane-Cho Han, que alguns veuen com un digne hereu de l’exitós “Flow”, que va començar la seva espectacular carrera internacional justament l’any passat a Canes.

De Maïlys VALLADE i Liane-Cho HAN, “Amélie et la métaphysique des tubes” / “Little Amélie or the Character of Rain”.

Producció: França, si més no. Òpera prima [Film d’animació]. Després del trajecte exemplar de “Flow” que va començar l’any passat a la Sala Debussy a la selecció Un Certain Regard, Canes manté un cert atractiu pels projectes d’animació més ambiciosos. (..) Aquesta primera pel·lícula és l’adaptació d’una de les novel·les més conegudes d’Amélie Nothomb “Metaphysics of Tubes”. La pel·lícula se centra en la petita Amélie que es va descriure fins als dos anys i mig com un tub digestiu inert i vegetatiu. El que segueix és el descobriment de la llengua, els pares, els germans i les germanes, el jardí del paradís, les passions (Japó i l’aigua), els fàstics (carpes), les estacions i el temps (..). La veuen per a Un Certain Regard. La distribueix Haut et Court, que n’havia previst l’estrena el desembre de 2024 i, en l’ajornament, s’hi ha vist el potencial interès d’una presentació a festivals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!