Llegint les cròniques que arriben de Canes 2025, queda clar que aquesta (de fet) primera jornada ha comptat amb unes quantes bones pel·lícules (i alguna de molt bona). En podem veure les ressenyes ja publicades, en aquest apunt: Dimecres 14 de maig, a Canes 2025.
Demà m’hi estendré més, en un article que li dedicaré específicament, però són immillorables els primers comentaris rebuts de “Sound of Falling“ / “In Die Sonne Schauen”, segon llargmetratge de l’alemanya Mascha SCHILINSKI: Un film original i singular, filmat de manera poderosa i que es converteix en la primera clara candidata a ser al palmarès del festival quan la competició tot just acaba d’arrencar (Paco Vilallonga, “Diari de Girona”); Una pel·lícula absolutament fascinant (..) Més enllà de les múltiples virtuts, “The Sound of Falling” té el privilegi de ser l’acta de naixement d’una gran cineasta, Masha Shilinski (Àngel Quintana, “Caimán”). La sorpresa de la competició de Canes d’aquest any és un segon llargmetratge sorprenentment equilibrat i ambiciós de la guionista i directora alemanya, impregnat de tristesa i misteri (..) Entrellaçant intricadament les vides de quatre generacions de noies, vivint (si no morint) a través de diferents èpoques a la mateixa granja imponent al nord d’Alemanya, Schilinski ha construït una història de casa encantada de proporcions úniques i devastadores, assajant una lletania de crueltats històriques infligides a les dones al llarg del segle XX, fins a l’actualitat en què moltes coses han canviat però la cançó continua sent la mateixa (Guy Lodge, “Variety”). “Sound of Falling” de la cineasta alemanya Mascha Schilinski s’ha presentat dimecres a la tarda a Canes, la primera pel·lícula de la competició que s’estrena al Grand Lumière. Si les crítiques elogioses en serveixen d’indicador, sembla que el festival ja té una important candidata a la Palma d’Or: en Guy Lodge, de “Variety”, ha aclamat la pel·lícula com una epopeia “trascendent” que envia el seu director “a les grans lligues” amb un “segon llargmetratge sorprenentment equilibrat i ambiciós”. La crítica de cinema Alison Wilmore ha escrit per a “Vulture” que “potser ja hem vist la millor pel·lícula a Canes”. David Ehrlich, d'”IndieWire”, ha elogiat la pel·lícula com una “producció fascinant”. A continuació, han sortit elogis sensacionals a “The Hollywood Reporter”, “The Guardian” i altres publicacions (Zack Sharf, Angelique Jackson, “Variety”). Trobareu informació detallada sobre la pel·lícula a Festival de Canes 2025 – Competició.
FOTO: “Enzo” (© Les Films de Pierre – Ad Vitam)
A la Quinzena dels Cineastes ha causat bona impressió “Enzo“, la pel·lícula que anava a filmar el malaguanyat Laurent CANTET just abans de morir de càncer als 63 anys, quan ja n’havia enllestit el guió, el càsting i les localitzacions, i que finalment ha assumit el seu amic i col·laborador Robin CAMPILLO, en un bell homenatge i gest d’amistat, segons que escriu Fabien Lemercier a “Cineuropa”, tot afegint-hi: Amb una gran subtilesa narrativa (..), “Enzo” ofereix als seus quatre excel·lents intèrprets principals un terreny fèrtil per desplegar matisos, i tot això emmarcat en una posada en escena elegant i orgànica. A través d’una sèrie de petites pinzellades, la pel·lícula construeix la trama al voltant del delicat límit entre el realisme social i el melodrama existencialista i familiar, en una atmosfera lluminosa i amb una humanitat senzilla i continguda. Per la seva banda, en Diego Lerer, a “Micropsia” en diu: “Enzo” és un retrat en forma de recerca entre psicològica, social i cinematogràfica sobre aquest adolescent que, més enllà de la seva especificitat, representa molts de la seva edat. I en Diego Batlle, a “Otros cines” hi remarca: s’ofereix una mirada inquietant, incòmoda, per moments provocadora, sobre la crisi de valors, la falsa seguretat de la que havia estat opulenta burgesia europea i el seu estat de benestar. No es queda gens curt en Peter Bradshaw, que a la seva crítica per a “The Guardian” li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: La Quinzena dels Cineastes de Canes s’ha estrenat amb un drama sincer i urgent sobre la joventut i el desig, i el destí, la sexualitat i la classe (..) En Campillo i en Cantet ens mostren que les agonies de ser jove i existencialment rebel no són simplement superficials i immadures: representen un estat d’idealisme que és commovedorament breu, com tot el que té a veure amb la joventut. Informació sobre la pel·lícula, a Quinzena dels Cineastes – Llargmetratges.
FOTO: “L’intérêt d’Adam” (Setmana de la Crítica).
No ha decebut gens, sinó que més aviat, n’ha confirmat les bones expectatives, “L’intérêt d’Adam” / “Adam’s Sake”, de la belga Laura WANDEL, que es va donar a conèixer aquí a Canes, en edicions anteriors amb la seva òpera prima “Un pequeño mundo” / “Un monde”: Si haguéssim de trobar una veritable protagonista per a “L’intérêt d’Adam”, seria la infermera devota, conscienciosa i humana que es troba havent de fer de pont entre la maquinària administrativa de l’hospital i el patiment humà dels seus pacients. (..) [Les actrius] Léa Drucker i Anamaria Vartolomei aporten molta calidesa a aquest thriller hospitalari (Gregory Coutaut, “Le Polyester”); No és només un retrat d’una dona i una pel·lícula social, sinó també un thriller psicològic (Aurore Engelen, “Cineuropa”); Seguint l’escola dels germans Dardenne, canvia el pati d’escola del seu primer film per un hospital, en el que seguim l’estressant jornada laboral d’una infermera (interpretada de manera brillant per Léa Drucker). És una pel·lícula tensa i emotiva, que planteja amb valentia els tènues límits entre la dedicació professional, els inflexibles protocols d’actuació i la implicació personal envers els seus pacients del col·lectiu dels professionals de la salut. Una molt bona mostra de cinema social amb segell europeu que no deixa indiferent i que interpel·la i remou els espectadors (Paco Vilallonga, “Diari de Girona”); Wandel filma aquest món tancat amb una càmera que no para de seguir la feina de la infermera, amb una clara voluntat realista que no està gaire allunyada dels plantejaments del cinema dels germans Dardenne. A la pel·lícula se li pot criticar utilitzar una fórmula preexistent i perdre una certa originalitat d’estil, en canvi, es pot defensar el debat que introdueix i el rigor de to i metratge per exposar un conflicte (Àngel Quintana, “Caimán”). Informació sobre la pel·lícula: Setmana de la Crítica – Llargmetratges.
FOTO: “Rietland” (© Viking Film – The Jockers Films)
Fa venir moltes ganes de veure “Rietland” / “Reedland”, de l’holandès Sven BRESSER, llegir coses com: Té els colors ardents de la pintura flamenca i una ànima en blanc i negre. Una pel·lícula que s’inscriu en la gran tradició nòrdica de l’expressionisme espiritual auster, on el paisatge és una metàfora vivent i els homes semblen esculpits en el silenci del món primordial (..) Les seqüències paisatgístiques –aquelles presses que tremolen amb els vents del dia i de la nit– tenen la força poètica, inquietant i gairebé abstracta dels cels flamencs d’un Bruegel o d’un Bosch. Però no menys impressionant és el paisatge humà que les habita, esculpit per una veritat documental: rostres buits, cossos desgastats per la feina, paraules pesades com pedres (..) El sentiment de pecat, la culpa ancestral, la naturalesa corrupta de l’home: tot el llegat purità de la religiositat nord-europea impregna “Reedland”, sense convertir-se mai en un sermó, sinó com una boira fina que contamina cada gest (Gianluca Arnone, “ Cinematografo”); Som davant l’òpera prima del cineasta neerlandès Sven Bresser, una pel·lícula feta amb rigor, amb un ritme lent, però acompanyada i amb una clara intenció de mostrar quin és el lloc del mal sense arribar mai a plantejar un cop d’efecte (Àngel Quintana, “Caimán”); Hi ha molta estranyesa fascinant en una obra de gran bellesa visual ambientada en una posada en escena altament sofisticada que contrasta perfectament amb una captura gairebé documental de l’entorn (..) Jugant amb els codis de la història de detectius del cinema negre amb un toc de fantasia i tocs de psicologia profunda, Sven Bresser sembra les llavors del dubte i aprofita al màxim la geografia en què s’ambienta la seva història. Vent que remena els joncs, pluges torrencials sobtades, granges desertes, incendis forestals, boscos densos, pedra negra, llegendes locals d’un monstre amagat i una sirena maleint els seus captors, sons que trenquen el silenci 8..), tot en la vena austera d’un hiperrealisme metòdic holandès embellit per una posada en escena particularment meticulosa (Fabien Lemercier, “Cineuropa”). Informació sobre la pel·lícula: Setmana de la Crítica – Llargmetratges.
No està gens malament, però gens, per començar!
***
FOTO DE L’APUNT: “Sound of Falling”, de Mascha Schilinski (Festival de Canes).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!