Club 7 Cinema

Hi ha una notable coherència en el Palmarès d’enguany. En línies generals, respon a un cert criteri; cosa que no és gaire habitual. I sembla que l’alçada intel·lectual i l’amable capacitat de convicció de Víctor Erice hi pot tenir molt a veure.

Amb l’aposta per la contemplació que es fa a la Palma d’Or, L’oncle Boonmee, que pot evocar vides anteriors, lliga l’ús rossellinià del temps fílmic al Grand Prix, Dels homes i els déus, i el caràcter entre renoirià i cassavetià de la posada en escena de Gira, premi a la Millor Direcció. I, per descomptat, hi lliga la kiarostàmica deambulació toscana sobre l’art i la vida de  Còpia certificada, que ha valgut a Juliette Binoche el premi de Millor Actriu.

Ens podem creure Tim Burton quan defensa la Palma dient que es tracta d’un film fantàstic, amb elements presentats de manera que jo no havia mai vist. Justament, una companya crítica, el mateix dia que vam veure el film d’Apichatpong Weerasethakul, se’m va manifestar convençuda que els components fantàstics d’aquest film podien convèncer prou Tim Burton com perquè el defensés com a Palma d’Or. I, mal que ens sorprèn, no tenim perquè dubtar de Benício Del Toro quan revela que n’ha valorat molt com parla de la mort. Tanmateix, darrere les paraules d’un i altre, tampoc hem de descartar-hi les convincents reflexions que els hagi pogut fer Erice.

Certament, no és pas monolític, aquest Palmarès. I el mateix director espanyol és significativament qui ha parlat de “consens” a l’hora de confeccionar-lo; mentre que companys seus del Jurat parlen d’equilibri entre tipus diferents de cinema o reconeixen que els que n’han quedat fora, tenien jurats que n’eren partidaris.

Així es pot interpretar el premi de Millor Interpretació Masculina ex-aequo a Javier Bardem i Elio Germano com a compensació. Tant l’un com l’altre estan molt bé, en els seus respectius personatges que es mouen al nostre submón; amb uns registres molt naturalistes i presència gairebé absoluta en pantalla. De manera que, mal no es tracti de les millors interpretacions de les seves carreres, no crec que es discuteixi el premi que els han lliurat. Això no treu, però, que, com reconeix el mateix Bardem, el seu guardó ha estat una manera de premiar Biutiful, d’ Alejandro González Iñárritu, i vés que no ho hagi estat igualment pel que fa a La nostra vida (si és que a alguns del Jurat els ha convençut tant com a mi, a diferència de la majoria de la Crítica). Aquests dos films serien els que més s’allunyen de la línia conformada per la Palma, el Grand Prix i el film de Millor Direcció; però també en podem considerar “diferent” Un home que crida, al qual han atorgat l’anomenat Premi del Jurat i que comparteix amb els altres dos una vocació diguem-ne de “cinema social” (versió denúncia de la guerra a l’Àfrica en el darrer cas).

A mig camí queda Poesia, de Lee Chang-dong. D’una banda és una obra narrativa, que parla de problemes de al nostra societat (la malaltia de l’Alzheimer, fills que pugen sense els seus pares, materialisme…); però, per altre cantó, reivindica la contemplació del món. Pel·lícula “bonica”, és evident que ha captivat part si més no del Jurat.

El que costa d’entendre és que no hagin inclòs Un altre any en aquest Palmarès. Per molt que el film d’Apichatpong Weerasethakul li hagi passat al davant cap al final del Festival, no s’ha d’oblidar que l’únic títol capaç de congriar una certa unanimitat crítica a les votacions apòcrifes ha estat el de Mike Leigh. I, a més, és una obra que també juga dramàticament i narrativament amb el temps, i que es capbussa en la nostra societat (per a parlar de la negra soledat amb què convivim). Però no és ni rosselliniana, ni renoiriana, ni cassavetiana…

La meva principal discrepància amb aquest Palmarès rau en l’absència d’ Un altre any; però tampoc no estic d’acord amb el fet que Mathieu Amalric, amb Gira, hagi estat considerat el Millor Director, ni que Dels homes i els déus sigui mereixedora del Grand Prix.

Cal reconèixer que la posada en escena d’Amalric, a Gira, és plena de vitalitat, que transmet la passió del seu personatge (productor d’un espectacle “new burlesques” de varietats) per les seves ufanoses estrelles, per l’espurna de vida que salta a l’escenari (en detriment comparatiu del que és la vida real), i com acaba construint l’enllotament existencial d’aquest seu protagonista. Però la pel·lícula no és del tot reeixida, precisament perquè arriba a un punt que el seu director no va més enllà de la situació en què s’estanca. Si el premi FIPRESCI de la crítica internacional ja em va semblar excessiu, podeu imaginar-vos que no és precisament el de millor direcció el que li considero més escaient. Poc m’hagués queixat si li haguessin atorgat el Premi del Jurat, mena de comodí amb què es reconeix un film que els ha convençut, sense haver de concretar-ne gaire els motius (és el que passa, per exemple, amb Un home que crida, que ja es podia considerar prou afortunada de ser a la Competició, com perquè al damunt figuri al Palmarès; però éssent Premi del Jurat, poca polèmica generarà…) I em sembla que el mateix Mathieu Amalric reconeix explícitament que li ve gran el premi que li han concedit, quan afirma: el Jurat s’ha mostrat molt generós atorgant-me aquest premi. Es tracta d’unes declaracions que ha fet en la roda de premsa posterior a recollir el trofeu, en les quals també ha dit: al Jurat, alguns sabien que jo vaig començar com a ajudant, ajudant de director, ajudant de muntador; que la meva vida d’actor se la va inventar Arnaud Desplechin quan jo tenia trenta anys d’edat.

Quant a Dels homes i els déus, convé diferenciar-hi dos aspectes molt diferents. D’una banda, hi ha el testimoni d’aquells monjos que van decidir seguir la seva missió tot i sabent el risc de morir. Aquesta mena de sacrificis, basats en la moral, en els valors ètics, sempre apel·len al millor de l’ésser humà i ens causen un grandissim respecte. La pel·lícula, en la mesura que ho documenta, amb tot aquest respecte, es fa mereixedora d’especial consideració. Per altre cantó, la pel·lícula ho reconstrueix de manera expositiva, describint succesivament la relació dels monjos amb els seus veïns musulmans, la vida quotidiana al monestir, el neguit que provoca en tota aquella gent els primers brots de terrorisme islamista i, sobretot, el procés personal, de cada monjo, amb les seves pors, dubtes, fe, reflexions… que els duen de posicions de voler marxar o quedar-se, fins a la decisió final. Els dóna metratge fílmic perquè evolucionin, sense fer apologia de sacrifici, ni explotant-ho melodramàticament. Expositiu, tot; sense descurar-ne la dramatització, però. No s’hauria de confondre, doncs, el valor moral dels monjos i de la mateixa pel·lícula, amb la qualitat cinematogràfica, artística, de l’obra. Per mi, és correcta i prou, i considero que se la sobrevalora artísticament, precisament perquè es barreja la consiedració del fons amb la de la forma.

FOTO L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d’Apichatpong Wheerasethakul

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!