Club 7 Cinema

Còpia certificada (Roonevesht barabar asl ast / The Certified Copy / Copie conforme / Copia conforme)

Director Abbas Kiarostami. Guió Abbas Kiarostami. Producció MK2 Productions (França), BiBi Film (Itàlia), Abbas Kiarostami Productions (Iran?). Producció associada France 3 (França), Canal+ (França). Durada 1h46.

Repartiment Juliette Binoche (x), William Shimell (James)

Sinopsi James, un escriptor quinquagenari anglosaxó, ran de la publicació del seu darrer llibre a Itàlia, hi dóna una conferència sobre les relacions estretes entre l’original i la còpia en l’art. Coneix una noia francesa, galerista, i se’n van a passar unes hores junts a un poblet del sud de la Toscana (Lucignano). Ella, per divertir-se, el fa passar pel seu marit (un home sovint absent) i James s’hi avé. Un joc que tanmateix es revela perillós, en què comença a ser difícil separar el que és cert d’allò que és fals. Com distingir l’original de la còpia, la realitat de la ficció?

Festival de Canes 2010 [Competició: “Còpia certificada” (fr / ang /esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [Millor Actriu (Binoche)]

Articles en aquest blog [Des de Canes, dia 17] [Tot Canes 2010] [Tràiler]

Webs oficials [copie-conforme (fr)]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [x] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [MK2] Dist. it. [BIM]

***

Crònica [Diari de Girona, dia 19] Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

FOTO © MK2 Juliette Binoche i William Shimell, a Còpia certificada, d’ Abbas Kiarostami

Comentari sobre “Còpia certificada”, d’Abbas Kiarostami

***

Acabo de sortir de la projecció avançada a la premsa de Còpia certificada, d’Abbas Kiarostami. Deixeu que us ho digui de seguida: per fi, una pel·lícula que, si més no a bona part de la crítica, els ha entusiasmat. Ovació de les bones i esbroncada, també. Certament, n’hi ha hagut que no els ha convençut, gens. Però feia goig veure les cares de satisfacció, sentir la càlida remor de la gent exultant… Però deixeu-me també que us en digui la meva a cop calent, abans de pensar-la més, abans de reflexionar més sobre un film amb diàlegs pera rumiar-los…

M’ha captivat la bellesa de la pel·lícula, de les seves imatges, de com filma els actors (omnipresents davant la càmera) i fa respirar l’exhuberància de la Toscana pels marges de l’enquadrament, pels so, per l’aire que s’hi respira… I alhora no he entrat en l’artifici que segueix Kiarostami. El personatge de Binoche (guapíssima), a un escriptor (William Shimell) amb qui passa una jornada en un poblet de la Toscana, li proposa que es faci passar pel seu marit i ell ho accepta, seguint el joc fins a extrems que van enllà de la versemblança. Perquè cap d’aquests personatges no es pretén que siguin reals, tangibles, certs; sinó portadors de reflexió. En aquest cas, sobre l’original i la còpia, sobre la veritat  i la representació (de la parella), sobre la diferència de valor que la mirada (en aquest cas de l’espectador) atorga a la cosa vista. Poètic i al·legòric, prolífic. Però d’un artifici que l’ontologia de la imatge em fa present i que no he aconseguit treure’m del damunt durant tota la visió del film. Ara ve l’hora de pair-lo i, mentre anava escrivint aquestes ratlles, me n’he adonat que puc acabar valorant-la molt més positivament que no ho faig ara mateix; però he volgut deixar anotada la primera impressió que n’he tingut: bellesa i artifici.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!