Club 7 Cinema

L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors (Long Boonmee raluek chat / Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives)

Director Apichatpong Weerasethakul. Guió Apichatpong Weerasethakul. Producció Kick the Machine Films (Tailàndia), Illuminations Films (Anglaterra), Anna Sanders Films (França), Eddie Saeta (Catalunya), GFF Film-und Fernsehproduktion KG (Alemanya), The Match Factory (Alemanya). Durada 1h54.

Repartiment Thanapat Saisaymar (Oncle Boonmee), Natthakarn Aphaiwonk (Huay, dona de Boonmee), Geerasak Kulhong (Boonsong, fill de Boonmee), Sakda Kaewbuadee (Tong), Jenjira Pongpas (Jen)

Sinopsi L’oncle Boonmee pateix una insuficiència renal. Com a bon practicant de Ioga, es coneix molt bé el cos i sap que morirà en 48 hores. Creu que la malaltia ha d’estar relacionada amb el seu mal karma. Ha mort molts comunistes, diu. Boonmee crida els seus parents llunyans, perquè el treguin de l’hospital i el duguin a morir a casa seva, una granja de longan. Allà, els reben el fantasma de la seva difunta esposa, que ha tornat per a cuidar-lo. El seu fill perdut, també torna de la selva, convertit en mico. Aquest fill s’ha aparellat amb una criatura coneguda com una “mona fantasma’ i fa 15 anys que hi viu, dalt dels arbres . La primera nit, Boonmee parla de les seves vides anteriors que recorda. La segona nit, mentre que la dona fantasma li practica la diàlisi renal, Boonmee té un sobtat desig de visitar un indret que ella ha esmentat. I és així que el grup es posa a fer un tomb per la selva en plena nit. Hi ha tot d’animals i esperits. Finalment arriben al lloc: una cova al cim del turó. Boonmee s’adona que aquesta és la cova on va néixer a la primera vida que recorda. Després es mort, enduent-se amb ell històries que abasten centenars d’anys.

Nota Aquest film es complementa amb el “Primitive project“, d’ Apicharpong Weerasethakul, que gira al voltant dels temes de l’extinció i el record de vides anteriors. També incorpora elements de la instal·lació “Primitive“, presentada el 2009 a Múnic, Liverpool i al Museu d’Art Modern de la Ciutat de París i 2 curtmetratges, Carta a l’oncle Boonmee” i Fantasmes de Nabua.

Vídeos [Tràiler VOSA] [Tràiler, entrevista, roda de premsa i d’altres, al Festival de Canes 2010]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2010 [Competició: “L’oncle Boonmee que pot evocar les seves vides anteriors” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [Palma d’Or]

***

Articles en aquest blog [Des de Canes 2010: un nom, Apichatpong Weerasethakul] [Tot Canes 2010] Notes sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 22] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de les notes sobre el director]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [The Match Factory] Dist. cat. [x] Dist. esp. [Karma] Dist. fr. [Pyramide] Dist. it. [x]

***

FOTO L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d’ Apichatpong Weerasethakul

Notes sobre Apichatpong Weerasethakul.

Traducció del perfil que el Festival de Canes en publica ran de la presentació d’aquest film, breu filmografia i una crònica publicada a Som-hi!.

***

PERFIL  Director tailandès, Apichatpong Weerasethakul, va començar la seva carrera en el camp del curtmetratge i del muntatge videogràfic, abans de fer el documental Misteriós objecte al migdia. Des de 1998, el cineasta que tracta de la memòria i de qüestions sociopolítiques ha viatjat pel món amb exposicions i instal.lacions: amb les seves obres cinematogràfiques i artístiques ja ha obtingut nombrosos premis i un ampli reconeixement internacional. A Cannes, Blissfully yours fou guardonada amb el Premi Certain Regard el 2002. Tropical Malady, seleccionada en competició el 2004, va guanyar el Premi del Jurat. Actualment està treballant en dos projectes: Primitive, a Tailàndia, i “Utopia” al Canadà, que evoquen tant l’un com l’altre, l’extinció del coneixement, de l’expressió i del cinema ( Traducció de l’article Apichatpong Weerasethakul, Festival de Canes 2010)

Filmografia parcial

2010 L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors (Long Boonmee raluek chat / Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives)

2007 O Estado do Mundo (episodi “Luminous People”)

Sis directors, sis punts de vista sobre l’estat del món.

2006 Syndromes and a Century (Sang sattawat)

Venècia 2006. L’han descrita així: dues èpoques, dos personatges, una exploració de l’amor a través del temps.

2004 Tropical Malady (Sud pralad)

Crònica a Som-hi! de juliol 2004. La cinta tailandesa Tropical Malady, d’Apichatpong Weerasethakul, és un cas emblemàtic de fragilitat cinematogràfica i de com es pot fer injustícies de signe divers, a l’hora d’atacar-la o sobreprotegir-la. D’una banda, no es mereix l’esbroncada que una part de la critica internacional li ha etzibat al final de la projeccio de premsa. Per altre cantó, el Premi del Jurat que se li ha donat al marc del Palmarès, em sembla excessiu. Tropical Malady resulta una proposta suggerent, que ve d’una cinematografia magre en mitjans i està feta des d’una cultura llunyana, de les profunditats de la qual desconeixem massa coses com per a expulsar-nos-en de sobre una obra que n’és un fruit visible. Tanmateix, la pel·lícula és formalment pobre i el resultat queda lluny de les intencions. Estructurada en dues parts, primer relata la historia d’amor entre un soldat i el seu amant, però després capgira la crònica de l’enamorament cap a un relat metaforic, poètic i abstracte de destruccio personal i lliurament total a l’altre. La segona meitat del film treballa una llegenga xamanista, amb què explora la foscor i el misteri de l’ésser humà, des d’una perspectiva animista. Literalment, s’endinsa en la frondositat de la selva, seguint el soldat que malda per retrobar-hi l’amant fugitiu i acaben integrant-s’hi, fonent-s’hi –la pel·lícula i el personatge!– entre animals, bèsties i plantes.

2002 Blissfully yours (Sud sanaeha)

La història de l’amor impossible amb un immigrant birmà, que, per a poder-lo viure lliurement han d’endinsar-se a la selva.

*** *** ***

Actualització (21.05.2010): Comentari sobre L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors

Ha marcat la diferència, amb L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Apichatpong Weerasethakul. 

Aquesta és una pel·lícula diferent. D’entrada cal clarificar que forma part d’un exposició-instal·lació artística. El tailñandès Apichatpong Weerasethakul és un cineasta avesat a les instal·lacions i concep els seus films com a obra artística, en el sentit que tots convenim a entendre com a avinent a aquesta mena d’exposicions. L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és fruit de la seva maduresa en aquest camp cretaiu i, sens dubte, la considero la seva pel·lícula més reeixida.

Aquí, el fil argumental és molt tènue. No som pas en un cinema narratiu. La cosa va d’un home en estat terminal (l’oncle Boonmee del títol) que se’n va a morir al cor de la jungla.

La selva, amb els seus misteris, cau d’esperits i criatures ignotes, atrau el cineasta, que la fa present ben sovint a la seva filmografia. Ell ha manifestat que creu en els esperits, en la reencarnació, la transfiguració… Si us he de ser franc, això em sembla només interessant com a base cultural a partir de la qual crea la seva obra. De la mateixa manera que el budisme, amb les diverses vides dels éssers, el karma, la pràctica religiosa esdevé essencial en el seu text i context cinematogràfic.

Seguint l’esvaït fil narratiu, Apichatpong Weerasethakul fa aparèxer en pantalla un fantasma o un home involucionat a mico, amb la mateixa llibertat creativa que hi insereix un conte meravellós i bucòlic sobre una princesa vella i el seu reflex de bellesa jove a les aigües d’un llac.

El cinema és un mitjà que li permet fer present un esperit o una criatura estranya i atorgar-los carta de naturalitat. Del caràcter fantasmagòric del setè art en fa esment també evocant la caverna platònica o, si voleu, el Blow Up d’Antonioni, en la mesura que un fotògraf detecta en la taca d’uns instantània una existència que després va a trobar i a compartir existencialment. I el cinema li permet deixar que sigui l’espectador qui completi el film, interpretant com consideri el lligam entre seqüències diferents. Tan diferents com la digressió, en forma de l’esmentat conte fantàstic sobre la princesa: una vida anterior del protagonista? E el cos d’un peix? En el de la princesa? En el del portador fornit que la desitja? O el somni d’una noia que descansa en una hamaca? Sempre, en qualsevol pel·lícula, l’espectador ha de lligar caps: Apichatpong, en lloc de conduir-nos, ens proposa. I ho fa amb unes imatges de gran excel·lència estètica.

A la cova on l’oncle Boonmee va a morir, hi ha unes pintures rupestres que veiem fugisserament. Registre d’un passat primitiu que lliga visualment amb la figura en forma de taca que el fotògraf troba a la seva instantània. Evocació de les formes de representació que esdevenen memòria del passat, ancestral o recent. Novament el cinema com a font per a preservar i recuperar, oimés quan la nostra civilització tendeix a destruir el que és atàvic i, per descomptat, el que pertany al passat de les tenebres.

No estem tant davant d’una reivindicació de les il·lusions fantasmagòriques ni dels temors primitius, ni tan sols de l’esperitualitat budista. I tanmateix el cineasta ho converteix en matèria primera per a parlar de la memòria individual i col·lectiva. Memòria de què forma part també la història política no gaire llunyana en el temps (massacres de comunistes, per exemple).

Tampoc estila gravetat, Apichatpong. Pren una distància fins irònica, si més no humorística, respecte els peixos que parlen, els reflexos que projecten les nostres il·lusions, el fantasma que s’asseu a taula, l’home que ha tornat a l’estadi simiesc o el monjo budista que es deleix per anar d’home corrent i revela les pràctiques impensades dels seus companys monacals -xatejadors, etc)-.(fins i tot els religiosos canvien als nous temps i deixen enrere un temps que estem perdent…)

Cada estona que em poso a pensar en L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, més en gaudeixo, més hi trobo elements sembrats perquè en la nostra ment creixi una reflexió sobre el que ens proposa el cineasta. Ara mateix, m’agradaria pensar en el que comporta el retorn al cor uterí de la terra, que fa el ptrotagonsita… No me l’acabo, aquesta pel·lícula; no te l’acabes!

A la sala, la vaig viure amb la boca oberta. Em preguntava com una pel·lícula d’aquell escàs fil narratiu, que et sorprèn a cada seqüència (perquè no va enllà o, al contrari, resulta inimaginable el que et trobes), com una pel·lícula així em podia tenir captivat. No és la mena de cinema que més defenso, i tanmateix, enganxat estava a la pantalla. Sens dubte, hi té molt a veure la riquesa estètica del film. Apichatpong creu en la imatge i el so, i s’expressa a través de la imatge i el só (a diferència de molt altre material vist a Canes, massa deutor de diàlegs i guions al servei dels quals es posen els recursos audiovisuals). No és de fotografia preciosista, sinó de mostrar la natura preciosa, amb el joc de llum i ombra  entre el sol i les plantes, amb la textura de l’arbrat i el fullam, la dinàmica visual del brancam mogut pel vent… això quan no parlem del llac, al peu d’un salt d’aigua, en què s’ambienta el conte…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!